“En la societat guiada pels homes s'ha establert una regla de morir amb vergonya, que impedeix que la meitat de la població pugui viure amb normalitat el que viu en el seu dia a dia”. A l'agost de 2015 Kiran Gandhi M.I.A. són paraules escrites pel bateria del grup. En la marató de Londres, Gandhi havia aparegut corrent el cadàver en els pantalons. Va denunciar que en una societat dominada per visions masculines, les dones han d'actuar com si no fos el cicle menstrual, sense poder manifestar el que suposa ser un cos cíclic.

Un acte similar es va dur a terme pel poeta pakistanès Rupi Kaur. Amb taques de sang va pujar les fotos a la xarxa i la xarxa social Instagram les va censurar, la qual cosa indica que la regla continua sent un tabú. “No demanaré perdó per a alimentar l'orgull d'una societat misògina que vol veure'm en roba interior però que s'assegui incòmoda amb una petita taca”, va afirmar el poeta.

Erika Irusta és una de les poques pedagogues del mes en el món, creadora dels projectes El Camí Rubi i Soy1Soy4. Ell va conèixer el vessament lliure de sang gràcies a uns amics del moviment ecologista, però diu que el tema té molts hams; més que una reivindicació com Gandhi i Kaurren, sobretot el coneixement del cos. És una opció poc coneguda per als dies de la menstruació: conrear la consciència corporal i el sòl pelvià i tenir la capacitat de controlar el vessament de sang del mes.

Però com?

“És la sensació de les contraccions, sents que posaràs pes en la bufeta i a orinar, però ja saps que no és orina”, compte Irusta. Si no fóssim ni el coll de l'úter són esfínters controlables, però a través dels exercicis de cultiu del sòl pelvià és possible sentir la necessitat de vessar sang. En la seva opinió, “no tant com l'orina, però en pocs minuts és possible contenir la sang”.

La pregunta ve de per si mateix: com és que la majoria de les dones no ho senten? Perquè la seva pelvis és pura i desconeguda i tot el que té a veure amb els genitals i els fluxos ha estat tabú en la nostra cultura. Encara que molts ginecòlegs miren la qüestió amb desconfiança, Irusta ha dit que cada vegada ha escoltat més experts que es pot aconseguir controlar les connexions neuromusculars amb la pelvis.

El cicle menstrual no es limita a quatre o cinc dies d'expulsió. Irusta subratlla en la seva obra que és una qüestió permanent, encara que el cicle sigui totalment desconegut per a la majoria de la gent. Diu que no coneixem els canvis físics, mentals i espirituals que es produeixen en el cos en les seves quatre fases –la menstrual, la preovulació, l'ovulació i la urgència menstrual– perquè s'han llegit culturalment “amb la histèria i altres lectures patriarcals similars”. Defensa que els canvis hormonals no es poden entendre com a problemes, sinó que cal prendre consciència del llenguatge propi a partir de l'experiència corporal.

“En poques paraules, no tenim cap idea del que és ser mensual i, en concret, del que és ser mensual en aquesta societat”, diu Irusta. En aquest sentit, si el cos que té la menstruació és de l'un o l'altre gènere, s'aprecien diferències: “Per exemple, en la fase prèvia a la menstruació, quan pots estar enfurit o sensible a l'entorn, la dona s'estreny encara més perquè no entra en el seu rol l'empipament, mentre que molts homes transsexuals amb la menstruació no s'estrenyen per igual, perquè el desig de manar-lo tot al trast és més suportable en el gènere masculí”.

Mitificacions i privilegis

En diferents cultures del món s'ensenya a les dones que per primera vegada tenen una menstruació a identificar la necessitat de sagnar perquè busquin un lloc adequat per a vessar-les. També en l'oest, Irusta ha investigat que l'abocament lliure de sang fins a la industrialització va ser una pràctica habitual al país. Les classes més altes disposaven dels mitjans per a absorbir sang, però la majoria afirmava que la vessava en el bany o on pogués fer-lo.

No obstant això, el pedagog adverteix de la falta de documentació i de la mitificació que es fa d'altres cultures: “El que per a nosaltres pot ser un assumpte modern o alliberador en altres països, com l'Índia o molts països africans, és increïble, perquè no tenen cap ‘mètode de protecció’ i perquè el tabac de la menstruació pesa mil quilos més que en la nostra societat”.

Irusta creu que el vessament lliure de sang necessita que la practicitat i la possibilitat de “embrutar-lo” no es preocupin massa en la nostra societat actual. En un determinat entorn i classe, es considera que la pràctica pot ser possible, encara que pot arribar a ser un compte privilegiat: “Jo soc autònom i treball a casa, tinc un bany al meu costat i tinc l'oportunitat d'estar més atent amb el meu cos durant la fase menstrual, però puc entendre que pot ser una bogeria per a algú que treballa en una oficina plena d'homes”.

Per això, dona importància al coneixement que aporten mètodes “alternatius” com la copa i les compreses de tela, que més que tirar sang: “La perla està en procés de coneixement, després ets capaç de controlar el teu sòl pelvià o vols portar els pantalons plens de sang, és una decisió personal”.

Oportunitats que amplia el coneixement (acte)acte

Irusta ha recordat que la sang de la menstruació té una potencialitat interminable per als amants de l'experimentació; hi ha qui la utilitza per a l'art, per a adobs o cosmètics per a les plantes. “Pot ser que a molts els faci fàstic, però també és bo per a això, per exemple, la copa, perquè t'enfronta als prejudicis i als mites que ens han ficat al cap”.

El mercat de compreses i tampons mostra avui una tendència a la llunyania més que a la connexió amb el cos. El disseny de la coneguda marca tampax ha evolucionat des de simples i de penetració amb el dit fins a sofisticats i sense contacte personal amb un aplicador. També es poden col·locar en la mateixa línia els bragos absorbents que ja s'han començat a comercialitzar i que consideren incòmode el menstruo i que cal ocultar.

A Irusta li van preguntar en una altra entrevista: No serà ara un vessament lliure de sang una qüestió d'hipocresia? Diu que a algú se li pot ocórrer treure-li una foto en la sang i publicar-la en la xarxa sota el nom “mira, estic fent sang lliure o freebleeding”. Diu que això ens posa en una posició, perquè si no ho fas ara sembla que no estàs lliure. No coincideix: “L'important és no pressionar, que cadascun tingui curiositat pel seu cos i que es vagi provant. Al final, no estàs més lliure de colpejar dues copes de sang, cadascun pot fer front a això des de diferents fronts”.

Gemma Tomàs, regidora de la Cup de Manresa

“Si tinc filla, m'agradaria treballar el seu sòl pelvià”

La CUP de Manresa (Catalunya) va presentar la passada primavera una moció en la qual es deia que "les dones joves tenen millor vida en salut sexual". Molts mitjans de comunicació s'havien afanyat a proposar en els instituts alternatives per a recollir la menstruació, entre elles la idea de formar als joves amb un abocament lliure de sang.

Com vau viure l'escàndol mediàtic?

La moció no va ser aprovada. Només es va aprovar una iniciativa que demanava al Parlament català que fes alguna cosa, com res. Ens alegrem d'haver suscitat el debat sobre l'educació de la menstruació, però va ser trista veure quants tabús hi ha encara.

Com va sorgir la proposta?

Afirmem que en els instituts la situació no ha canviat, que només es parla de les possibilitats comercialitzades per les empreses, que es donen instruccions d'ús gairebé més que tallers afectius sexuals. Així va néixer. Es va posar en contacte amb l'educadora Diana Pinzón i ens va explicar altres vies que no coneixíem: esponges marines, compreses de tela i abocament lliure. Ens quedem atònits.

Com heu treballat el tema?

Per a mi l'abocament lliure va ser un descobriment. Molts ho associen a la llibertat de no usar res i embrutar-ho tranquil·lament, però és més que això. Pinzón ens va explicar que ell treballa amb nens de 9 anys o amb primerizos, que fan exercicis de múscul pelvià, que després són capaços de sentir i controlar millor quan tenen una menstruació.

Hi ha llocs per a conscienciar i treballar sobre el sòl pelvià?

Suposo que sí. Quan presentem la moció, participem amb Pinzón en els cercles de les dones que es diuen la Botiga Vermella, per a parlar de les nostres vides prenent com a eix la menstruació. No vol dir que tot sigui així, però sí que cal obrir-ho. També hi ha Botigues Liles, per a treballar amb nenes més joves, que es fan a l'estiu durant 3-4 dies. La veritat és que tot això té un punt místic, que personalment m'allunya.

Encara que aquest misticisme retrocedeixi, pot també atreure l'atenció de la necessitat de conèixer el nostre cos?

Sí, absolutament, com a feminista, m'allunya i al mateix temps m'acosta. Des de la Botiga Vermella em va agradar molt parlar de la nostra relació amb el nostre cos; com sentim el cos, agafar la temperatura o mirar el flux per a saber quan estem ovulant, etc. He conegut el meu cicle i he situat alguns dels sentiments que tenia per davant. Quan això passa a un nivell més místic, no em resulta còmode. Però, probablement, es necessiten mútuament.

Vostès han denunciat que el capitalisme s'emporta en els ovaris.

No ho vam posar en la moció, per cuidar les paraules, però sí. Una copa pot durar fins a deu anys i ha de consumir compreses i tampons de manera contínua. És evident l'interès econòmic, la planificació empresarial que es fa entorn del nostre cos.

En la moció van subratllar que els nois també van rebre tallers sobre la mensualitat.

Teníem clar que els tallers havien de ser separats per sexes perquè les noies tinguessin un espai confortable per a compartir els seus sentiments i parlar amb un professional sobre l'impacte del cicle. Al mateix temps, crèiem important que els nois també rebessin formació per a conèixer el nostre cos i cicle i crear llaços de comprensió i respecte. També com a mesura preventiva de la violència masclista.

Beatriz Gimeno deia en el mitjà Pikara Magazine que, coneixent la proposta, es va adonar que el futur de les dones havia d'anar pel camí de l'abocament lliure de sang, que és la bandera de les feministes. Què dius?

Ja tenim altres cadenes per davant, això ja no és treball domèstic per a totes les dones. Però si alguna vegada tinc una filla, m'agradaria conrear el seu sòl pelvià. Quan em va baixar la regla, la meva mare em va dir: “Has de posar això i ja està”. La cosa comença pel mal camí.