El mes vinent de març tindran lloc en el Parlament Europeu representants de la recentment creada Associació Municipal contra el Deute Públic Injust a Espanya. Així ho han donat a conèixer en les jornades MAK2 Munizipalismo, Autogovern i Contrapoder que s'han celebrat aquest mes de gener a Pamplona. Els càrrecs polítics de Podem, amb les seves diferents marques en les comunitats autònomes, als ajuntaments d'Espanya estan impulsant el debat, l'anàlisi i els observatoris sobre el deute injust. Els treballs han estat liderats per la Plataforma Espanyola d'Auditoria Popular del Deute PACD i el Comitè de Cancel·lació de Deutes Injustos (CADTM), obert a nivell mundial.

El líder més conegut és el belga Alain Toussaint, CADTM, fundat en 1990 per a denunciar l'injust deute que el primer món ric va imposar als països pobres al llarg de la història; les dues últimes lletres de les seves sigles signifiquen Tiers Monde, el Tercer Món. Des de llavors, i més clarament des de l'esclat de la gran crisi en 2008, s'ha vist que les elits mundials utilitzen instruments similars per a absorbir les finances públiques dels països rics. La CADTM ha treballat molt a deslegitimar el gegantesc endeutament al qual Grècia està ofegada: Alexis Tsipras, acabat d'investir el poder, els va demanar ajuda per a fer una auditoria del deute grec, encara que finalment el govern de Syriza es va veure obligat a ingerir el memoràndum imposat per la Troica.

La CADTM va organitzar al desembre el “8h contre la dette“, una marató de vuit hores de durada per a debatre el tema entre militants, representants d'associacions arribades de tota Europa i ciutadans interessats. Va començar la reunió de més de 300 persones conegudes en el món de l'esquerra militant feminista Silvia Federici, un dels ateliers que li va guiar a continuació: “La dette, armi fatale du capitalisme”.

Quant a la història, Federici va explicar com ha canviat l'endeutament en l'últim segle. A principis del segle XX només podien accedir al crèdit els qui demostraven la seva capacitat per a pagar-lo, és a dir, les poques persones que disposaven de fonts de diners fixes, però després, a mesura que la societat de consum s'enfortia, els deutes també s'estenien entre la gent comuna. Quant al deute públic, si s'utilitzava en les dècades dels 60 i 70 per a fomentar l'ocupació per als treballadors, en els últims 30 anys s'ha utilitzat per a ampliar la desocupació.

El deute és un instrument polític tant com l'economia. Ha alterat el rumb de l'economia, ha impulsat el model productivista i extractivista, ha utilitzat per a privatitzar l'economia, ha suposat un empobriment massiu de la ciutadania. És àmpliament utilitzat en l'àmbit internacional, ja que genera menys reaccions de la població i és desmovilizadora.

“El deute -va dir Federici- oculta l'opressió i la gent l'aïlla. El treballador implicat en la lluita pel salari s'adona de la injustícia que sofreix i se sent part d'una col·lectivitat. Per contra, el que ha contret un deute apareix com algú que ha malgastat uns diners en el seu profit. (...) Existeix una clara connexió entre el deute públic i la privada, ja que al final la gent ha d'endeutar-se per a poder accedir per si mateixa als serveis que li hauria d'oferir l'Estat. Però no s'adonen de la commoció que els fan els bancs, se senten generalment culpables, pensant que han contret deutes per mala gestió”.

Robatoris ben disfressats

El deute té un component de gènere, segons argumenta Federici. Els pitjors danys als obrers, a les gents del Sud del món, als negres –Federici és dels EUA–, però la dona arruïna els deutes per sobre de tots: ha retrocedit en la lluita per la independència econòmica i ha augmentat la dependència, sobretot en les tasques domèstiques.

Quan els Estats redueixen els serveis socials amb l'excusa de l'endeutament públic, perjudiquen els serveis que estaven a la seva disposició: cura de nens, atenció a malalts, atenció a ancians... A les dones se'ls converteix, d'una banda, en treball domèstic i, per un altre, les dones han hagut de començar a treballar també en cases alienes a canvi de sous miserables perquè les seves famílies prosperin en l'empobriment general.

L'endeutament serveix també per al control de la població, tant en el món ric com en el pobre. Segons Federici, els joves estudiants que han de recórrer a la prostitució per a pagar la seva carrera se senten, a més, estèrils malgrat els seus deutes, i no poden somiar amb ser mare fins a la mort si estan vinculats al deute. Molts altres han de llogar el seu úter a la indústria dels nens subrogats, aquesta és una nova comercialització del cos femení.

Eric Toussain ve reivindicant des de fa temps que cal renunciar a pagar deutes públics il·legítims perquè no són més que una bomba per a llevar-li diners als pobres i regalar-li-ho als capitalistes. Doble robatori. En primer lloc, les administracions paguen els deutes públics als grans bancs amb els impostos que lleven als seus empleats per a pagar projectes que beneficien sobretot al gran capital. Dos, els estats perdonen als bancs els impostos sobre els beneficis d'aquestes despeses a través de regals fiscals, i els grans capitalistes inverteixen els estalvis d'impostos a comprar deute públic que els treballadors hauran de pagar de les seves butxaques.

Una de les claus de l'injust deute públic és que, segons Toussaint, el robatori es fa invisible al treballador: “Es percep immediatament un nou impost sobre el salari, un abús per part del superior, però ens adonem molt més difícil de pagar el deute públic, perquè no paguem un impost especial per als pagaments del deute públic. I no obstant això, bona part dels impostos que paguem són per a pagar el deute públic”. Una de les prioritats d'associacions com el CADTM és precisament el descapotable al robatori.

Utilitzen principalment l'auditoria pública del deute per a explicar al major nombre possible de ciutadans l'origen de l'endeutament públic i qüestionar les parts il·legals, il·legals, odioses o no permanents d'aquest. Però una vegada que el moviment popular ha dut a terme aquesta complexa tasca, la condició imprescindible per a alliberar-se de l'endeutament és que les autoritats estiguin disposades a fer passos valents.

En el seu discurs, Toussaine va esmentar dues experiències justament oposades. La CADTM va ajudar en 2007 a Rafael Correa de l'Equador a fer una auditoria del deute, la qual cosa li va permetre a les entitats financeres reduir el deute gegant del país negociant amb les entitats financeres. Li ha passat el contrari a Grècia. En 2015 va ajudar el Govern a organitzar una argumentació per a fer front a la troica, però Alexis Tsipras no es va atrevir a mantenir el consens i a Grècia només se li ha fet un augment de la càrrega del deute.