El sindicat ELA ha denunciat que la precarietat i l'avarícia de les empreses han deixat en Bizkaia als treballadors de les residències "en una situació crítica". La falta de personal per a atendre les persones majors no és suficient i, al no poder arribar a totes les tasques, els treballadors s'ofeguen tots els dies. “No tenim les mans per a treballar tant”, diuen. En les negociacions no s'ha arribat a un acord entre les patronals del sector (GESCA, ELBE i LARES) i els sindicats. Per això, han decidit sortir al carrer: durant tot el mes de febrer ELA ha convocat una vaga i estan organitzant nombroses activitats de protesta.

Un dels objectius de les protestes és cridar l'atenció sobre la situació a la societat. “La Diputació Foral de Bizkaia i les empreses volen amagar això”, ha denunciat Ander Akarregi, membre d'ELA. És l'encarregat d'establir la relació entre els treballadors i el sindicat. “La Diputació vol privatitzar les residències amb diners públics i la patronal vol precarizar les condicions laborals i l'atenció dels usuaris per a augmentar els beneficis”, explica Akarregi.

L'únic sindicat que ha anomenat a la vaga és ELA. Malgrat això, altres sindicats també s'han mostrat a favor de les reivindicacions dels treballadors i treballadores. Per exemple, LAB ha demanat una vegada i una altra que es canviï el model de gestió de les residències per a apostar per un servei públic de qualitat. Diu que amb un servei públic no es pot enriquir a ningú. ELA, per part seva, s'ha reunit amb tots els sindicats amb representació en la taula de negociació. A pesar que tots coincideixen en el diagnòstic, tots els excepte ELA han rebutjat la possibilitat d'una vaga.

Nombre de treballadors per persona a atendre?

La principal demanda és canviar el ràtio entre treballadors i necessitats, la qual cosa alleujaria les càrregues de treball i suposaria una dignitat tant per als empleats com per als usuaris. Des de 1998 no s'ha actualitzat el ràtio. Aquest any, el Govern Basc va aprovar el decret, però els treballadors i els usuaris coincideixen que està obsolet. A més de les residències, regula tot el sector de les addiccions. Els sindicats han demanat que s'actualitzi el decret tenint en compte a tots els agents implicats.

ELA diu que el més urgent és augmentar el ràtio dels qui paren esment directa no especialitzada. En el cas de les persones amb demència, volen almenys un treballador per cada cinc residents. En el cas d'usuaris que s'adaptin per si mateixos, un per a set. Akarregi ha assenyalat que “els ràtios han d'actualitzar-se en totes les categories, però les càrregues de treball físiques i psicològiques més dures són les més urgents, a causa de la gran dependència dels residents”. És a dir, la categoria de gericultors i col·laboradors.

“Quan va entrar en vigor l'actual decret, en 1998, els ràtios estaven equilibrats, però la situació ha canviat molt des de llavors”, ha advertit Zoa Sáenz de Santamaría, que treballa en una seu d'Erandio. “Ara, molts usuaris tenen una dependència de 2n i 3r grau i necessiten més atenció”. Sáenz de Santamaría diu que com són pocs els treballadors “no poden arribar”, “hem d'atendre cada persona amb pressa, el servei és dolent... Al final influeix en els usuaris”.

Igual que les seus públiques

En relació a la solució del problema dels ràtios, ELA ha considerat imprescindible acordar unes condicions laborals dignes per als treballadors de les residències, que en l'actualitat estan “en la precarietat”. Ha reclamat un augment dels salaris i l'establiment d'una setmana laboral de 35 hores i que la Reforma Laboral del Govern "sigui enviada a l'exterior" de les residències. ELA també es refereix a l'eliminació de la inestabilitat que generen les jornades temporals de treball, a la regularització adequada de les malalties i a l'adopció de mesures de conciliació.

L'objectiu a llarg termini és eliminar les diferències entre les condicions de treball dels empleats i subcontractats en les residències públiques. Segons dades d'ELA, en les residències gestionades directament per la Diputació Foral de Bizkaia els ràtios són majors en totes les categories, tenen menys hores de treball i els sous són entre el 40 i el 60% més alts. Aquests treballadors no estan inclosos en el Conveni de les Residències privades de Bizkaia i, per tant, no estan anomenats a la vaga. El fantasma de la precarietat es veu més lluny en les seus públiques, però els sindicats han denunciat els interessos de privatitzar totalment el sector.

Més de 80 dies de vaga

Es tracta d'un cas complicat, el de les residències de Bizkaia. Aquesta vaga no és, ni molt menys, la primera que s'ha organitzat en els últims temps. Fa gairebé un any, al març de 2016 van realitzar el primer atur i ja han passat més de 80 dies de vaga. Amb el pas del temps, la intenció és que les protestes s'endureixin més i més. Així, la vaga de febrer és la més llarga de les realitzades fins ara, ja que durarà un mes. Així mateix, s'han celebrat nombroses manifestacions i manifestacions al llarg del matí, aprofitant la celebració d'actes especials.

“Hem portat poble a poble el crit de la nostra lluita, es pot dir que en Bizkaia no hi ha hagut actes populars que no hàgim estat nosaltres”, explica Ander Akarregi. Entre altres, s'han acostat a la fira de Sant Tomàs, als partits de futbol, a la Fira de Durango o a l'Últim Dilluns de Guernica.

A més, la vaga de les residències de Bizkaia no és un cas aïllat. “Últimament estem lluitant molt a Euskal Herria per a millorar les condicions laborals de les residències”, diu Akarregi. A Àlaba, Guipúscoa i Navarra la situació és millor, però es tracta de millores obtingudes amb l'acció de la iniciativa. Akarregi ha recordat la vaga de dones d'Ariznabarra a Vitòria-Gasteiz, de dos anys, nou mesos i disset dies: “Va ser precursor de les lluites en les residències”.

Anomenada a les institucions

En Bizkaia, el conflicte també ha començat a adquirir una imatge de llarg abast. “Després de 80 dies de vaga, encara no tenim cap proposta que reculli unes condicions laborals dignes per part de la patronal”, ha denunciat Akarregi. Les negociacions van lentes i ELA ha demanat a la Diputació Foral de Bizkaia que s'impliqui més, ja que el conflicte de les residències també és responsabilitat de les institucions públiques. “El 70% de les places de les residències privades són finançades per la Diputació, que té a veure amb el bon ús d'aquests diners públics”. Akarregi creu que el fet que els treballadors treballin en les condicions adequades i que els usuaris rebin un servei de qualitat és una cosa que la Diputació ha de vigilar.

Per part seva, la Diputació ha optat per la negociació entre la patronal i els sindicats per a buscar una solució. “ELA vol desviar l'atenció, convertint a la Diputació en culpable de tot, però el que cal fer és iniciar una negociació seriosa”, ha assenyalat la portaveu Elena Unzueta. Ha afegit que la principal trava per a l'acord són els ràtios i que la Diputació va posar sobre la taula una proposta sobre aquest tema. ELA ha acusat la Diputació de plegar-se a les pretensions de les empreses privades i de "pressionar" als treballadors perquè acceptin un acord sobre aquest tema.

Les reivindicacions dels vaguistes també han arribat al Parlament Basc, on han anomenat a la mobilització. A iniciativa d'EH Bildu, els parlamentaris van aprovar per unanimitat la proposta en el ple del 9 de febrer. Fa una crida al Govern Basc perquè participi en el conflicte de les residències i actualitzi el decret de 1998.

A més dels ràtios adaptats a les necessitats, el nou decret regularia els recursos materials de les residències. D'aquesta manera, a més de millorar les condicions dels treballadors, es cobririen les demandes dels usuaris, que van portar a la sessió parlamentària moltes queixes sobre el servei que es presta en les residències. La parlamentària d'EH Bildu Jasone Agirre ha assenyalat que “és el primer pas per a dignificar les condicions laborals dels treballadors d'aquests centres i, alhora, l'atenció que es presta a les persones majors”.

Esgotats treballadors

El Diputat General de Bizkaia, Unai Rementeria, va fer una crida a mantenir la via negociadora en vespres de la vaga de febrer. REMENTERIA es va mostrar optimista i es va mostrar convençut que l'acord es pot acostar. Els treballadors estan visiblement més pessimistes i, a més, l'ambient sembla que ha tornat a empitjorar. “La Diputació i el Govern Basc no coneixen de veritat la nostra situació”, diu la treballadora Zoa Sáenz de Santamaría. “S'estableixen uns objectius, per exemple ajudar a deu o dotze persones a aixecar-se del llit, i ens estreny molt per a aconseguir-ho, moltes vegades no tenim temps ni per a parlar amb els que estan sota la nostra cura”.

Sáenz de Santamaría ens conta que “física i psicològicament” estan esgotats. “En entrar en el treball penso, ‘si us plau, que avui no ocorri cap imprevist, en cas contrari no arribaré a fer-lo tot’, estem desesperats”. Els operaris diuen que així ho fan en totes les seus.

Dones lluitadores

El 92% dels treballadors són dones en les residències de Bizkaia, segons dades d'ELA. Els agents socials han denunciat en nombroses ocasions les condicions precàries que tenen els sectors feminitzats, en comparació amb els àmbits laborals en els quals predominen els homes. “En els sectors on hi ha moltes dones predominen els contractes temporals, la disponibilitat laboral en qualsevol moment, els baixos salaris i l'economia submergida”, explica Ander Akarregi.

Aquesta situació impedeix que les dones puguin accedir a l'autonomia i a la conciliació. El secretari general d'ELA, Txiki Muñoz, ha parlat clar: si la majoria dels treballadors anessin homes aquest conflicte s'hagués resolt fa temps.

“Això de la igualtat és un discurs buit”, ha afegit Ander Akarregi. En l'actual situació de crisi, veu una estratègia per a tirar a les dones del mercat laboral perquè tornin a les seves llars com a subjectes subordinats. “Afortunadament, el col·lectiu de dones treballadores, en lloc de ser víctimes passives, està organitzat”, diu Akarregi.

Disposats a seguir en la protesta

El mes de febrer avança i, si la situació no millora, ELA ha anunciat que hi haurà més protestes en la Comunitat Autònoma Basca. “Buscarem l'adhesió d'altres col·lectius: pensionistes, feministes...”, explica Ander Akarregi. “Volem un treball digne i millors serveis socials i col·laborarem amb totes les persones que estiguin alineades amb aquests objectius”. Si les institucions públiques i la patronal no li escolten, es comporten “amb més duresa”, ja que aquest “model caduc i precari” deixa a treballadors i usuaris en una situació crítica. “No hi ha excusa per a no participar en les mobilitzacions, aquest conflicte compleix amb totes les condicions: el gènere, ser un servei públic subcontractat amb els diners de tots i la precarietat”.