Per fi es va aconseguir aquest objectiu. El monstre de ciment continua en la cala de Basordá sense desmuntar-ho, i aquesta bogeria nuclear és ara un silenciós testimoniatge de la falta de responsabilitat i de la il·legalitat.

La central de Garoña es va posar en marxa en 1971 i va complir 40 anys en 2011. Ara està a l'espera de la decisió del Govern del pp de prorrogar la seva vida almenys fins a 2031. En el Parlament espanyol, els partits de l'oposició s'han mostrat contraris a la reobertura. El Govern Basc, el Parlament Basc, les Juntes Generals i la societat basca en general, han mostrat el seu rebuig a aquesta pretensió. I un govern democràtic ha de fer seva la voluntat de la ciutadania. Però l'experiència ens diu que molts governs, com ara els espanyols, no ho respecten.

Davant l'amenaça nuclear que genera Garoña, seria inevitable, perquè tenim un ampli consens antinuclear a Euskal Herria, començar a cosir una gran mobilització. Si el Govern, el Parlament i les institucions basques diuen que estan en contra de la reobertura de Garoña, que es posin al capdavant d'aquesta manifestació. Fa ja molts anys que aconseguim parar totalment Lemoiz amb les mobilitzacions, ara podem aconseguir el mateix amb Garoña, que no és una qüestió de Burgos, que afecta de ple a Euskal Herria. Per als antinuclears d'altres països de l'Estat espanyol també pot ser un símbol de solidaritat –no oblidem les centrals de l'Estat francès–, ja que la parada de Garoña pot ser un bon precedent per al tancament de les centrals d'Almaraz, Ascó Cofrents, Vandellós II i Trillo.