“Amb l'últim sospir, el vèrtex més profund…

…el més violent, el més violent crit de veritats cobertes que mai es poden dir!” [Somrient, cantant a mitja veu]. Però en el meu cas, com vaig dir en la presentació, no és el crit més fort, sinó el més dur com el més fràgil.

Són les veritats cobertes les del Grau de les Cobertes?

En alguna part. Una aproximació a aquestes veritats encobertes és, almenys, un desig d'investigar aquestes veritats. En el títol es troba el ressò del preciós poemari de Xabier Lete, en homenatge a Xalbador. També d'aquell “Goren gradora” d'Etxepare: aquí “Behearen gradora”, o potser és més apropiat dir… És una col·lecció de poemes solts, o no tan solts, realitzats al llarg dels últims 15-20 anys, alguns bastant predisposats, tots ells Estalien Gradora filtrats, això sí.

La Gradora dels Coberts o la Stalingrad?

Em va semblar adequat utilitzar com a metàfora la històrica batalla de Stalingrad. Record que en aquella època estava llegint la Vida i el Destí de Vasili Grossman, i prenent com a referència aquella vaig inventar aquests dos titelles o personatges tan seriosos com els que apareixen en el llibre, Niketz i Edgar, de Von Paulus, en el segle VI. El vell cap de l'exèrcit i el jove ros. Aquest VI Exèrcit és la metàfora de la sisena dècada de la meva vida. Vaig utilitzar aquests dos alters egoistes per a repetir el que moltes vegades he fet en les meves obres: l'autocrítica dels meus textos anteriors, en una reflexió cap a la profunditat, o la represa, a través d'ells.

Mikel Antza ha interpretat l'antologia poètica com una representació teatral de l'obra Estalien Gradora. Mentre llegia, vaig pensar que també podia ser una obra de teatre amb bells poemes.

Perquè és difícil delimitar les fronteres entre gèneres, no sols en l'actualitat, sinó també des de fa molt temps –en el segle XIX. almenys, crec que des del segle XV. A vegades la mescla es crea de manera involuntària. Què és la poesia, només la lírica? Què és el teatre, pura dialèctica? La formulació de Mikel Anza em sembla vàlida: “poem-antologia representada”, ja que el costum entre les tres parts que conté el llibre està en forma de teatre: la dialèctica entre aquests dos alters ego és el “motor” del llibre. En lloc de la paraula “antologia”, jo només diria “col·lecció”, això sí.

La teva mare diu que està en el germen del llibre.

La sensació d'Unheimlich, una sensació molt complicada i dolorosa està en l'origen d'aquest llibre. Unheimlich, és a dir, un concepte freudià molt important, més o menys i molt vagament: aquesta delicada sensació que sents quan tornes a un lloc de la teva infància en l'edat adulta o en la vellesa, que té més d'inquietud que de nostàlgia, xocant amb una circumstància restaurada que et fa més estrany coneixent-te… Entens?

No exactament.

Jo tampoc! En el meu cas, de totes maneres, l'unheimlich es refereix als poemes dedicats a la mare en la meitat del llibre. La sagristia de l'església de Sant Vicent , un iceberg en la meva memòria. I allí estava jo, amb el meu V i amb el meu VI. “en els exèrcits”, sostenint la cadira de rodes de la mare, atent als aguts discursos previs i posteriors a la missa de la mare –en el marquès i en el mutriku–, però escoltant la missa. I a vegades, després de la missa, xerrant amb el seu rector; encara que li vaig dir que en el poema del llibre “pensava, però no ho deia”, els tambors de la pel·lícula de Buñuel ressonaven en el meu cervell. I també amb aquest capellà pederasta que ara s'ha tornat tan famós. Una mica més d'Unheimlich… Aquests poemes són molt fundacionals en aquest llibre. La Gradora de les cobertes és una espècie de maionesa que parteix d'aquests gemmes de gemma. Això sí, senti, la maionesa està feta a mà, no amb mini-pimer.

Llegint el llibre, sembla que està fent preguntes de sempre sobre el sentit de la literatura i de la vida.

marxo molt bé a l'edat. Si alguna vegada es fa el balanç, no és així? No sé, no obstant això, si he baixat a la “graderia dels tapats”. En alguns moments em sembla que sí, hi ha alguns flaixos aquí, en uns altres la boira torna a entrar, i torno a la foscor, sense saber si el programa que he fet el mereix.

I aquí, a través de les pàgines dels llibres, Niketz i Edgar, a la recerca de definicions de poesia.

I aportant definicions contradictòries. Crec que tots els poetes ho fem, i tots els narradors també. Sembla que no podem alliberar-nos de la necessitat de justificar en tots i cadascun dels llibres les característiques del nostre treball i la nostra pròpia persona. En la secció “Berbatze Enea” vaig haver de tallar els textos, els meus personatges –Atalayeros, Perits, Cherpolaris, etc.–, perquè cadascun deia el seu a la recerca de la definició de la poesia: un a favor del realisme socialista, un altre a favor d'aprofundir en el silenci de la religió… El debat que segueixen al llarg del llibre és constant fins que els ordeno que callin. Tal vegada podia definir-se a Tapien Gradora com un intent de silenciar als meus fantasmes.

“Zuhandor”, tens la clau de paraula en aquest llibre.

“No ets capaç de rebel·lar-te contra ningú; / En ràbia també vius / no vols ofendre a ningú; / et cruixs a tu mateix / et cruixs contra tu, / el teu malbaratament / buscant contra tu, silenciós i fort”. En aquest poema de Gandiaga, i en molts altres, s'evidencia el sofriment que li produeix l'activitat mental. La introspecció pot ser una arma mortal, almenys conflictiva en la nostra tradició cultural cristiana. "Jo també soc zuhandortarra!", em vaig dir, de manera rotunda, en la primera vegada que vaig llegir aquell poema. En el diccionari es pot observar immediatament el significat de la paraula. L'arbre simbòlic en la cultura basca: Les bigues de fusta, on Jesús va ser crucificat, eren de la torre del pont. Aquí hi ha grans abismes, que tota religió –o almenys la que hem conegut de prop–, en si mateixa, tot aquest sistema de sublimació/repressió que, encara que s'allunyi ideològicament d'ella, queda incrustat en el seu fons, suposo, per sempre.

Quin lector recorda?

Escric per a vosaltres, per a la meva tribu, per als quals m'envolten, per a la meva comunitat. Però també per a mi mateix, sento que a ningú li hagi molestat… Caic en l'autisme? No ho crec. Però sempre hi ha perill, sobretot en la poesia, això també és veritat. Crec que això és el que em suggereix Mikel Antza en la seva íntima conversa: hauria d'escriure més popular –i ho respecto per complet–, però a mi em surt escriure així. I –ho juro solemnement–, no és pour épater, no és voluntat de demostrar cap erudició. Admiro als escriptors capaços de recollir la saviesa en un haiku. Però jo no soc capaç, el meu camí és molt més sinuós.

T'ha resultat fàcil compondre aquest difícil llibre?

És un treball de molt de trànsit, no un joc. El joc, en tot cas, en l'última fase de l'escriptura, immediatament, quan em vaig recordar dels meus jocs infantils amb Fort Apathe. Això també està en el llibre i ja vaig parlar molt d'això en la conferència de presentació. Per això apareixen en la separata i en els contraportada interns del llibre les imatges d'aquests indis i ianquis.

És un passatge cridaner en el llibre: escriptor seriós, persona greu, jugant en la infància…

Va ser un flaix, una inspiració o un murmuri interior que el lotinante Edgar va recordar de sobte al caporal Niketz. "Seixanta-sis anys, i com de nen, estic jugant!", em vaig dir llavors. Aquests moments també ocorren, a vegades, en la redacció d'un llibre, però no pots esperar, per descomptat, al fet que vengen aquests moments, perquè, si és així, mai escriuràs res.

Creu que en els pròxims treballs també les marques interiors manaran en la seva escriptura, o que els agents externs li dirigiran?

Vostè ha llegit el final del llibre, vostè el coneix: “S'ha trencat el rumor. Necessitaré silenci”. Existeix un cert punt d'insatisfacció quan Edgar li diu a Niketz aproximadament: “Hem fet això, però hauríem de matar la teva xarlataneria, la poesia és una altra cosa”. Ara com ara tinc el taller de poesia tancat; tinc mitja dotzena de llibres de poemes escrits, i és suficient. He tancat el cicle de la poesia. I probablement de tota la literatura.

Un cicle tancat? Acabo de llegir-te un llarg poema, inèdit, a la frontera de la frontera, en Mugaleku.

Però això no és res, això no és un principi per a un llibre. Es tracta d'un extens poema, l'adeu a la mort d'una persona estimada anomenada Maite. Molt emocionant –per a mi–, i molt diferent de l'estil del Grau dels Coberts. He dit, en una altra entrevista pública, que les meves obres han acabat. Estic bé de salut, però de coratge... en això em sento feble. Tinc els esbossos, tinc bastant material, però jo necessito un procés molt llarg per a fer realitat tota aquesta matèria primera i per a recollir-la i organitzar-la en un llibre. De moment estic fent Vide grenier, és a dir, “buidar la cabina”, alguna cosa semblança al que moltes vegades es fa en Iparralde, llevant pols a les velles andròmines que hi ha en la cabina, organitzant-los, però no sé què faré amb aquestes andròmines.