Ha escrit vostè molts llibres. Les compostes de nombrosos testimoniatges. Per què triar-te?

Jo no soc un veritable escriptor, jo faig que la gent parli. També parlo de la meva vida, perquè si vull que els compti la seva, haig d'explicar-los la meva. És un intercanvi, no és una conversa simple.Ja sigui de pastors, de mares o d'immigrants, he escrit els llibres per a retenir les seves memòries.

Què t'aporta escriure?

És una activitat que puc realitzar pròximament amb 85 anys. Malgrat seguir en moltes associacions, faig molt menys que abans. A aquesta edat un es mor més de pressa. Però escriure no m'esgota. A més, m'ajuda psicològicament, és una gran teràpia per a mi. Escric tant per a mi com per als altres.

Què vols aportar als altres?

Va ser un gran honor per a ells. Tenien ganes de parlar, tenien molt a dir. No eren experts, ni científics, ni jo sabia qui; parlaven simples ciutadans, bàsics. Sempre m'ha agradat conèixer els bàsics, aquesta és l'essència de la meva vida.

Vas escriure l'últim per a curar-te.

Sí, Sud els pas donis disparus d’Argentine (després dels passos dels desapareguts a l'Argentina). De 1962 a 1968 vaig estar a l'Argentina, a la serora. En l'època vaig conèixer a Alice Domon i a Léonie Duquet, que parlaven amb els pobres, per a això eren rics. Em sento orgullós d'haver treballat amb ells. Aquests dos grans amics van desaparèixer en 1977, van ser torturats i llançats vius a la mar. Feia temps que volia parlar-los d'ells. En 2013 vaig estar a l'Argentina i en la volta estava molt malament. Estava desesperat del món, deia que res canviava, que sempre venien noves dictadures, que l'Església sempre estava amb els poderosos... És veritat que vaig escriure el llibre per a curar-me.

Vostè va deixar de ser una serora.

Sortim del convent uns quinze en 1975. Volíem ser com tots els altres, no volíem tenir cap mena de protecció especial. Alice Domon, per exemple, es trobava en associacions d'agricultors esclaus i eren moltes les perseguides. Estàvem amb ells en el mateix vaixell i quan hi havia massa perills no ens permetíem protegir-nos. Encara que vaig deixar de ser serora, vaig continuar ajudant als pobres, ja sigui amb els sindicats, ja sigui en els moviments d'aturats o en l'associació CCFD-Terre Solidaire. El que faig ara amb escriure, en el fons. Em vaig fer serora amb 21 anys i la vaig deixar als 42. És evident que no estava fet per a mi.

Va ser per elecció o per obligació pel que va entrar en la sèrie?

He fet una psicoteràpia per a entendre per què vaig entrar en el convent. En aquella època no tenia maduresa psicològica, estava íntimament lligat a la tribu d'Aldude, però al mateix temps volia allunyar-me. Sempre se sentia la frase “Què diran la gent” i massa, no podíem fer res sense ser cuidats i criticats! Sofria, deien que era un brivall, que reia massa de pressa... Vaig voler abandonar la tribu, però mantenint unes bones relacions. A la serora, vaig triar missionera perquè m'alegrés i em fes partir!

També ha recollit testimoniatges d'immigrants. Parlem molt d'ells, però no els observem.

És una vergonya. Sentia a Bernard Kouchner dir que, durant la guerra de Vietnam, ens exiliem 150.000 persones sense cap problema. Ara volem 7.000! Per què? Sobretot, perquè són molts els musulmans que estan instal·lant un nacionalisme terrible a França. L'extrema dreta s'està instal·lant en tota Europa. Tinc una germana que viu a Beirut des de 1962, i que m'informa de la situació a Orient Mitjà. M'adono que no sabem res d'això, que els mitjans de comunicació no ens expliquen res. No és sorprenent, sabent que gairebé tots els mitjans francesos estan en mans de tres miliars. Però és evident que som responsables del que allí ocorre.

La pusil·lanimitat amb ells és ràpida.

Però què pensen? ! Ningú deixa satisfet al seu poble. En el moment en què Aldude es va buidar... Eren famílies de deu nens, però només hi havia lloc per a un. O anaven al convent o emigraven. Les esposes van sofrir molt, quants havien estat violats pels seus amos a Bordeus o a París? I els pastors... Un any sense veure a ningú! Sofrim, sabem... Com és que ara nosaltres no podem entendre als immigrants?

Por?

Molt. Perquè en tots els pobles que han estat dictats ocorre el mateix: rancor als immigrants, nacionalisme, límit... La ciutadania sempre creu que una mà ràpida salvarà al poble. La gent és obedient, vol governants que donin ordres, que les imposen. Tanmateix, l'experiència ens demostra que això és una desgràcia, una repressió i molt dolor.