En 2013 van decidir mirar a l'Àrtic per a realitzar la recerca. Per què és tan important el que ocorre allí en l'evolució del canvi climàtic?

Mikel González-Eguino: En aquella època vam saber que en 2012 el gel marí de l'Àrtic va sofrir una tremenda recessió a l'estiu, una cosa inesperada. Això va provocar una alarma als científics. Nosaltres sentim la necessitat d'iniciar la recerca perquè els successos de l'Àrtic afecten el clima de tot el planeta, i no sols als hàbitats dels ossos blancs, etc.
Sérgio Henrique Faria: S'ha dit que el desglaç de l'Àrtic a l'estiu suposaria una sèrie d'avantatges: nous camins per als vaixells, la possibilitat d'explotar recursos submarins… Però quines conseqüències globals tindrà la fusió. Més concretament, què passarà amb l'albedo?

Què és l'albedo?

SHF: Capacitat de re-projectar la radiació provinent del sol cap a l'espai. I el gel és el que té més capacitat. Si es fundi, la Terra absorbeix més energia, la qual cosa produeix un escalfament. L'escalfament, per contra, augmenta la fusió. Processos que es retroalimenten i acceleren.
MGE: A mesura que es va perdent el gel, hi ha més possibilitats que es perdi més ràpidament. El grup internacional de científics que analitza el canvi climàtic, l'IPCC, ha anunciat que el primer estiu sense gel a l'Àrtic se celebrarà entre 2040 i 2060. Abans creien que això no s'anava a produir fins a finals de segle, però les dades dels últims anys han demostrat que el procés serà molt més ràpid. Vaig decidir comparar aquestes dades amb el treball que estava fent jo mateix, per a saber com la reducció de l'albedo àrtic afectaria els esforços de mitigació del canvi climàtic.

Acabeu de publicar els resultats de l'estudi. La principal conclusió és que aquests esforços, actualment prevists en l'Acord Climàtic de París, seran encara més grans del que es creï.

MGE: Sí. El missatge principal del nostre article és que el manteniment de la tendència i l'estiu sense gel en l'Àrtic d'aquí a unes dècades tindrà un gran impacte en la reducció de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. El moment que les emissions siguin zero hauria d'avançar-se entre cinc i quinze anys per a aconseguir l'objectiu principal de l'Acord de París: que l'augment global de la temperatura no superi els dos graus. I els diners que caldrà destinar per a pal·liar els efectes del canvi climàtic pot augmentar entre un 20 i un 60%.

D'alguna manera, les conclusions del vostre treball de recerca tenen un caràcter “polític”.

MGE: En els estudis en els quals he participat, això és el que té conseqüències més importants. El que estem dient és inquietant i cal saber-ho.
SHF: Aquest estudi dona més gravetat al problema. No esperava que el resultat fos tan dur. El discurs sempre ha estat “encara hi ha temps”. Perquè estem veient que no hi ha tant de temps.
MGE: Nosaltres no demanem un esforç major directament als polítics, però hem d'informar que, segons les conclusions de la nostra recerca, la consecució dels objectius de l'Acord de París no serà tan fàcil. He esmentat l'objectiu de mantenir l'escalfament global per sota dels dos graus, però a més el Conveni diu que en la mesura que sigui possible cal intentar que la temperatura no superi els 1,5 °C. Les nostres conclusions són clares: això ja no es pot aconseguir sense emissions negatives. És a dir, eliminant el diòxid de carboni de l'atmosfera.

Com?

MGE: Les úniques formes que existeixen avui són la reforestació massiva –la plantació d'arbres perquè absorbeixin el diòxid de carboni–, la tecnologia de captura i emmagatzematge de carboni, que encara no sabem quant ens costarà, ja que no hi ha plantes que ho facin en el món; i la geoingeniería, una via perillosa a mesura que transforma la geologia del planeta.

Les tres vies han estat molt criticades per les conseqüències que poden implicar, i molts s'han preguntat si realment funcionarien.

MGE: Així és. En qualsevol cas, es tractaria de mesures que no superin el límit de 1,5 graus. L'important és que no se superin els dos graus, per al que la reducció d'emissions hauria de començar ràpidament.

Sabent tot això, què opina del ritme dels cims climàtics i dels esforços diplomàtics de cada any?

MGE: Per a començar, cal tenir en compte que l'últim cim, la de Marràqueix, es va produir just en el moment en què Donald Trump va ser elegit president, la qual cosa va dificultar que els allí presentis poguessin negociar com cal. Jo crec que en molts àmbits s'estan donant molts avanços i això cal reconèixer-ho, però no aconseguim reduir les emissions, i aquesta és una de les claus. El problema avança molt més ràpid que les respostes i alguna vegada caldrà canviar aquesta tendència. Fa falta voluntat política, i no sols això, sinó també suport ciutadà.
SHF: En qualsevol cas, nosaltres som optimistes. Caminem lents però al final trobarem solucions, encara que en un principi no siguin les que ens agradaria. Hauria estat millor no haver arribat a aquesta situació, però una vegada arribat, què? Perquè serà més car, però trobarem una solució.