En 1983, vostè també va estar lluitant abans de la guerra d'El Salvador.

Abans d'anar allí vaig estar en les assemblees feministes de Bilbao, vaig conèixer el cas de les dones de Basauri, la lluita per l'avortament, i per això, quan vaig ser a El Salvador, vaig portar aquesta sensibilització. Però allí, clar, el primer era la guerra.

Sabies que era allí la guerra.

Sí, sabia que anava a la guerra i em vaig donar moltes voltes al capdavant. Si vas a la guerra, has de creure que et mataran allí. Amb el perill, allí hi ha moltes probabilitats que es mori. Mai arribes a acceptar-ho, però en certa manera ho has de portar menjat, en cas contrari no li ho pots portar. Vaig ser sense saber res de què es tractava la guerra i a poc a poc vaig anar aprenent.

A poc a poc…

Em recordo, en sortir, en el campament, de sobte la gent corrent, a amagar-se. “Què passa aquí?”, em vaig preguntar. De seguida, l'avió es va posar en marxa. Quan va llançar la bomba, em vaig tirar al sòl. Els vilatans tenien l'oïda sensibilitzada. Quan els avions sortien de San Salvador sentien el seu soroll. També jo aprendria, però aquella vegada no, em vaig quedar allí. Quan van sortir de l'amagatall em van dir: “Ets un valent!”, i jo: “No és baliente, és un ignorant!”. Així vaig aprendre, i com això, moltes coses. La primera setmana dormíem en qualsevol lloc, amb un plàstic en el sòl, amb dolors d'ossos. Em vaig acostumar.

Què és la guerra?

Com definiria jo la guerra? Ens aixecàvem més primerenc del matí, abans que comencés el dia, si no els avions venien a bombardejar-nos. Havíem de vestir-nos i estar preparats per a sortir a la carrera. Tots els dies realitzem formació amb les nostres armes, formació d'esquadres –logística, salut…–, repartiment de tasques i cadascuna a les seves tasques. Nosaltres, per exemple, començàvem a curar als ferits, a donar-nos desdejunis, a repartir medicines, a netejar als malalts… A la tarda, fèiem classes d'alfabetització, o classes de salut [infermeria], o cursos de política, de sexualitat… Com la majoria dels metges som internacionalistes, organitzàvem cursos diferents. Fèiem de tot, com podíem, i quan ens deixaven, perquè a vegades havíem de moure'ns d'un costat per a un altre. Què és la guerra… La guerra és molt dura. Ens aixecaríem al matí, però no podíem saber si a la nit ens ficaríem al llit, estaríem vius. No obstant això, en els campaments de Chalateng no he dormit tant en la vida.

No dormim tant en els campaments de guerra?

No. Fosquejava a dos quarts de set de la tarda. No vaig poder encendre cap llum. A vegades, si estàvem a casa, enceníem una espelma per a llegir o per a preparar alguna cosa. Si no, què faràs, si no dormes? Així va ser al principi, en els primers anys. Després vam tenir walkie-talkies i a la nit rebem anomenades informant dels moviments dels soldats, com si el campament hagués de traslladar-se a un altre lloc.

Vostè diu que no va poder saber si a la nit anaven a sobreviure. Quants morts té vostè en Chalatenango?

Molts, la majoria dels d'allí. Els soldats mataven a molts habitants. Entre els salvadorencs hi havia alguns que van emigrar als Estats Units o es van refugiar en els camps de refugiats d'Hondures, i alguns van romandre allí, als quals l'Exèrcit considerava col·laboradors de la guerrilla, encara que es trobaven desarmats. Però els soldats els mataven igual, cometien grans estralls entre la població. Els que es lliuraven ferits venien cap a nosaltres, perquè no hi havia allí cap altre tipus de companyia. Quan vaig ser a El Salvador en 1983, la guerrilla controlava la zona de Chalatenango. Els avions venien per dalt, però els soldats no s'atrevien a entrar. L'entrada es va produir a l'agost de 1984 i la massacre es va produir entre la població.

L'exèrcit va matar en la seva majoria als seus habitants. Més d'un internacionalista també va deixar la seva vida allí: En el llibre hem llegit a Begoña, Alba, Blanca i altres noms. Un d'aquests noms és el que es va donar a conèixer a Euskal Herria: Pakito Arriessin.

Ens vam conèixer a Veneçuela i ens enamorem. Pakito era un militant compromès i integral, una persona molt madura. Era molt crític, no sols amb els altres, sinó amb si mateix, en el millor sentit de la paraula. Creixies al seu costat. També debatem sobre el feminisme. Tenia un instint especial.

Li has comptat moltes coses a Leire Ibarguren en el llibre. Entre ells, la mort de Pakito.

La guerrilla va prendre un poble, entre el qual es trobava Pakito. L'exèrcit es va llançar sobre ell amb fúria, amb el seu avió i el seu fusell, i una bala li va travessar la cama. En aquells dies la guerrilla no tenia molts medicaments i, després de l'assalt de l'exèrcit, Pakito va haver de fugir, no podent curar la ferida de bala, fins que se li va gangrenar la cama. Va caldre tallar-ho. Va aprendre a caminar amb les crosses, es va posar i ho van matar en una altra baralla, com vostè ha llegit en el llibre.

Dos anys després vi a Euskal Herria, li va donar un nou fill a la seva família. Vesteix una Euskal Herria que no s'imaginava.

Vaig arribar fins aquí i vaig recollir el racó! Jo havia canviat, però la gent d'aquí també havia canviat mentre jo era allí. Abans d'anar-me, vivia a Bilbao, i en el meu ambient, noies i nois, vivíem en cases llogades. Quan vaig venir aquí, tots estaven comprant la casa, o el cotxe, i parlaven dels llocs que havien estat de vacances… “Però quina societat és aquesta?”, em preguntava. Vaig sentir desitjos de tornar a agafar l'avió i tornar a El Salvador.

Però no vas ser en el moment oportú.

No, aquest és el meu poble, i volia saber el que passava. Em vaig quedar un mes i després vaig tornar a El Salvador. Per segona vegada vaig venir en 1989, però no ho vaig fer ni un mes. Vaig veure que la societat havia canviat per complet, gent totalment individualista, pura materialista. Jo no tenia cotxe, deia que no ho necessitava, i aquí reien de mi, i també els meus amics. “No has de comprar un cotxe?”, “Comprar un cotxe? Ni tan sols tinc diners per a pagar la gasolina!”. Durant sis o deu anys vaig veure a la societat completament canviada. Però ja li vaig dir que jo mateix havia canviat molt allí. També.

Això modificat, allò també canviat…

Durant la guerra d'El Salvador vivíem una situació dura, però entre nosaltres hi havia molta voluntat d'ajudar-nos, molta amistat, compartíem tot entre tots… A El Salvador vaig conèixer una forma de vida que mai he conegut, en temps de guerra. Crec que la mateixa situació ens obligava a fer-ho. La gent era molt alegre, a pesar que hi havia morts i ploràvem. Però quina gent més alegre! Després, quan la guerra va haver acabat, jo vaig venir aquí, vaig fer aquí un any i mig, vaig tornar allà, i allí també vaig veure a la gent canviada: gent trista, trista. “Però quin ha passat aquí?”, era la meva pregunta, i “No hem aconseguit el que volíem!”, em van dir. Volien poder, no ho van aconseguir, encara que van aconseguir algunes coses. Vaig recordar que em preguntaven: “I tu, Laura, què dius? Alguna cosa hem aconseguit, alguna cosa hem aconseguit, però estem tan pobres com abans, i en el poder encara el tenim ells”. Era la dreta qui ho manava. Els partits i sindicats eren legals, però la gent vivia en la misèria, en aquest sentit les coses no van canviar molt. Em van preguntar: “Una vegada aconseguit el que hem aconseguit, tornaries? Veient quanta gent ha mort, quant hem sofert… Tornaries?”.

I la teva resposta?

“Sí, sens dubte vindria. No tinc cap dubte!”. “Què, doncs?”, ells i jo: “Hem aconseguit la dignitat de la persona!”. Abans de la guerra, la persona no tenia dignitat a El Salvador. Venien soldats o esquadrons de mort, recollien a la gent, la portaven a la vora de la carretera, disparaven i no passava res. Vaig dir: “Avui també passaran coses així, però hem obert una finestra per a continuar treballant i hem aconseguit algunes coses”. Ara tenim un altre problema, han vingut les maras [les bandes armades juvenils], els salvadorencs, que en temps de guerra se'n van anar als Estats Units i després van tornar. Tenen armes i només condueixen a l'amenaça, al robatori i a l'assassinat. La situació és molt dolenta, però en tota la regió la situació és dolenta. El Salvador malament, Guatemala està pitjor, Hondures no té res a dir… Nicaragua està millor.

Sense internacionalistes, la guerra d'El Salvador anava a continuar?

Sí, prosperaria, però d'una altra manera. Els internacionalistes van fer una gran aportació a la sanitat, ja que van ser molts metges, cirurgians i ajudants. En un altre ordre de coses, alguns ciutadans van consultar sobre com portar la guerra, com els xilens, per exemple. Sense els internacionalistes, la guerrilla avançaria, però amb menys material i pitjor.

Ha valgut la pena?

Sí, sens dubte, sens dubte! En divuit anys, el Front va aconseguir guanyar les eleccions [Front d'Alliberament Farabundo Martí]. Allò era per a mi una bogeria. Els que ara estan en el poder, al capdavant de la Presidència, van ser guerrillers. I això arribarà fins aquí, tinc esperances.

Després de tants anys, en què t'ha canviat El Salvador?

Encara que sembli mentida, crec que la guerra d'El Salvador em va humanitzar molt.

Humanitzar les guerres?

Quan era jove vaig lluitar aquí, sentia ràbia, per exemple, contra la policia. Allí, en canvi, em semblava que els soldats eren simplement pobres –alguns, almenys–, i preguntava: “Per què són aquí i nosaltres aquí, sent tots d'un poble! I un matant a l'altre!”. El que em deia: “Moltes circumstàncies m'han portat a aquest costat, i aquest soldat que està davant de mi també l'han portat moltes circumstàncies”. He après a relativitzar, i això m'ha ajudat a desmuntar la ràbia. En la guerra canvia radicalment la filosofia de la persona, la manera de pensar sobre moltes coses. En la guerra vius entre la vida i la mort, i la necessitat de viure en aquesta situació dona força per a viure la vida a fons.