Karlos Aretxabaleta (Kigali, 1990) i Mikel Manso (Gurutzeta, 1990) s'han unit a Jon Amorrortu, de Deusto, que també és d'edat, perquè els posi el dibuix a la seva poesia. Una il·lustració en blanc i negre, molt acolorida per als poemes que m'han semblat. El llibre els va sortir elegant. Els tres representen a una generació que camina per la xarxa, que sap literatura, que s'atreveix a escriure amb una frescor extraordinària sobre la vida: “Partit d'escacs sobre la taula,/ El meu rival és Marko Aurelio./ La raó com a jutge”. És la mateixa generació la que fa editor, sobretot publica per a si mateixa, li agraden els cercles. Escrita en aquesta protecció, però digna d'esment, la Paraula Pintada no sé si serà fàcil o difícil de trobar, però val la pena veure com es casen moltes vegades la falta d'experiència i el mestratge espontani.

Mikel Manso és més aficionat a les repeticions, a les sonoritats i als jocs i a la música. Rima també. Li agraden les línies gemebundas i les primeres paraules breus i nues de la gent. A vegades es dirigeix al surrealisme, a la cançó o a la balada: “No es pot saber, no es pot endevinar, perquè aquí teniu / plorar per a assecar, / per a rentar la sang, / una cerixa il·luminada / mogita en l'aire/ per a riure, per a tu”. Jugant però en profunditat, és capaç de parlar de la mare amb la innocència dels nens, i amb la forma clàssica de vestir temes tribals.

Karlos Aretxabaleta, per part seva, és el contrapunt. Poesia descriptiva, poesia filosòfica. Algunes peces estan gairebé en el camp de la narració, conta històries: “Una vegada era un nen,/ un amic, avergonyit, em va confessar:/ Mirant-me directament als ulls i agafant-me de les mans/ – El meu cor parla”. I amb els esdeveniments mundans s'acosta a l'essència del món.

En el llibre no està només la cerca de la bellesa. Sobretot hi ha una cerca de veu pròpia. Quant a la seva manera de situar-se en la literatura, els dos autors tendeixen a anar al fons, guiats per la necessitat de parlar. Més directament o indirectament, ens ve de gust la passió de sacsejar fantasmes: “Parlem de la nostra visió del món i de la vida, completant els nostres desitjos amb
dibuixos”. Imatges i dos camins que es creuen en aquest llibre. Una és la ruta de les belles formes del llenguatge, una altra la del plaer del relat. Les Paraules Pintades és un bon esforç en el camí cap a la sublimació, que es queda a cada moment en un mer propòsit, però en tot cas atrevit i interessant.