En el cançoner en basc es troben els trossos d'antologia que fan referència als oficis o a les professions. Els que es devoren amb humor, melancolia o serietat. Així, l'agricultura, la pesca, la indústria tèxtil, el carbó, el pasturatge, apareixen en la plenitud del seu art, encara que els segles de la humanitat s'hagin extingit.

Basta detenir-se en la fossa d'un vers i estimular la nostra imaginació, i allí estem, diguem en la Muntanya d'Elokadi, al costat del foc aombrat d'una granja en la qual es deixa passar el fort vent de les últimes prades per totes les ranures, parlant amb els pastors sobre això i allò. I un voltor larai larai larai.

El quatre de
desembre, enmig de
les meves
ovelles en la muntanya d'Elokadi,
enmig de
les meves ovelles Rai larai larai larai, em vaig gelar...

El que conegui una mica d'agricultura se sorprendrà en sentir que el quatre de desembre les ovelles estan en el camp. En general, els ramats descendeixen dels filferros a mig camí, abans que arribin les neus. Però Elokadi no és un desert tan elevat: s'aixeca a set cent seixanta metres, en el cor de Navarra, en el centre del barri que forma el poble d'Aldude i les foz de Beartzun. El trobador subratlla l'amarga humilitat de les temperatures del port de Belaun.

No obstant això, com molts, hem vist el cim d'Elokadi a través dels ulls d'Erramun Martikorena, realment per davant dels ulls des del vessant de la vella caserna de Beartzun. Aquí, a primera vista, es creu que la massa vegetal que es recolza en la vora del camí és el regne de la fulla d'heura, fins al punt que ens acostem una mica i comencem a percebre l'arquitectura d'una casa forta: portes de pedra, finestres quadrades, balcó de ferro... L'obra nocturna entre la vall d'Aldude i la vall de Baztan, el contraban, és una misteriosa petjada de l'època en la qual la caserna estava forta.

Elokadi s'acosta i allí es troba.

Des de lluny semblaria Elokadi portar una corona forestal de roures i fajos al voltant del casc. Les seves joies són tan fràgils com ànecs. Caminem pel Basagar, seguint els senyals en blanc i verd, per a baixar a la volta al pont de Beartzun, les sis cobles ballant a tort i a dret. La cançó és adequada per a mesurar el pas, amb un ritme acurat en les venes. És una regió pròspera, se sent que els intercanvis de pastors i tratulantes eren nombrosos: aquí estan els vestigis dels moviments prehistòrics, els cromlecs, els pilars i els dòlmens.

A més dels pastors, els contrabandistes i les fortes davanteres, els caçadors de l'exèrcit napoleònic van travessar els vessants d'Elokadi, gestionades pel mariscal Harizpe de Baigorri. Com a record d'aquells temps queda la calçada per a les ratlles: L'emperador francès el va arreglar en 1808 al llarg de Baztan, quan es va dirigir a Espanya per a assetjar Portugal. Banka, Aldude i Urepele estan molt prop de Beartzu i Elizondo. No obstant això, a l'hivern, quan hi ha neu, el paisatge és més difícil.

El dia quatre de desembre podem imaginar als pastors travessats de fred, que amb un somni de calor sufoquen les flames. El trobador subratlla la necessitat de la manta, en el segon capítol que no recull Azkue, però que Martikorena, potser recollint-la del costum, ens ofereix:

En la meva barraca tinc dues
mantes tan encantadores com l'altra:El
presentador del difunt
Otto, Rai
larai larai
otto, presenta tot zilo i tarrata...

En la
farmàcia tarraconda nova
manta que no ha
posat en marxa ni un
sol raig Rai larai que
no ha obert ja Karri fa un any.

En la Responsabilitat, només representem al pastor per darrere de les seves ovelles en les senderes de les muntanyes, però la majoria de les vegades treballaven de dues a tres, amb rudesa. Coneixem el nom d'un company de treball. Lauriano sembla tenir un bon humor. Tal vegada, per a passar el temps més fàcil i entretingut, podria participar en el vers de l'autor.

El meu bon amic
Lauriano no es
queixava encara
de semblant cosa fins al dia
d'avui,
mai he vist un Rai larai tan larai.

De la mateixa manera que en la famosa Bortüan Ahüzki, les avellanes del mític cim es trobaven per complet altres bondats, com les noies que venien de la vila de Behorlegui a divertir-se amb els nens, Elokadi també acudien a visitar als pastors, la qual cosa els proporcionava alegria, vitalitat i amor. Però María i Kattalin desconfien:

Maria i Kattalin

no volen
passar una
nit amb nosaltres
en Elokadi.

En la col·lecció Cançoner Basc llegim una versió més reflexiva. La càrrega de coquetes i floridures de qui fa volar la de Martikorena és innegable. Per contra, el capellà Azkue degué competir amb la neteja, quan va col·locar sobre el paper aquesta variant:

María i Kattalin
volien fer el
mateix amb les
ovelles Rai larai
larai que amb les
ovelles passar la nit en Elokadi.

Els pastors eren generalment pagesos sense terra. Caseros. Era un dels fills de la dona que es casava a casa. L'estructura social dels senyors de la casa no era delicada per als obligats a actuar fora del sistema. No obstant això, els pastors eren joves en aquesta cançó com l'airós, el ball, la conversa, el bertsolarismo, el circ, destres en els vassalls, tenien treball i les noies els miraven amb ulls apassionats. Què més podien demanar? Ah, sí, una manta per a l'arribada de l'hivern.

En el poema s'aprecia la diferència fonamental entre la casa i la caseta. Una és rica, l'altra està marcada per la manca. Tal vegada aquí se situa el dit d'una lluita de classes muda que mai s'investiga. L'abundància domina la casa:

A casa és bell
veure quin és l'establiment
de la
vaca en el
camp de
batalla, que està lligada en una gran branca...

I la caseta? Massa fi, completament. És una simple borda, aviat i a penes construïda, plagada d'alzines i de joncs. També ens mostren al gos en estat crític:En la
façana de la
caseta, un chivo
amb el musell sota el
budell però no estàs a gust
Rai larai larai larai
larai larai, però no estàs a gust pensant en...

El bertsolari lamenta la calor i la neteja de la cuina. En la versió gatibatu, Azkue subratlla que no hi ha gens de dolçor que crear tires per a dins de les esposes en la barraca:

Aquí no hi ha
fred a tot arreu
,
sinó que la Rai
larai larai
larai, magolada, tan sols és una enveja.

Els pastors de llavors tenien dos o tres divendres a la setmana. Com les d'avui, en el fons. Estem a mil llegües de les conjectures romàntiques que ha crescut la professió, el segle, en la Muntanya d'Elokadi i el quatre de desembre.

En els cançoners d'Euskal Herria, aquesta bella peça que està en un lloc triat, la cantem amb un somriure que es llisca del cor als llavis, arraiki, quan treballarem. El savi Resurrecció María Azkue el va incloure en la seva obra més prestigiosa, amb partició musical, escoltant la rectora d'Aldude Les Pròpies. Al cap i a la fi, les versions de Martikorena i Azkue bildu són gairebé semblants. Excepte... A l'hora de la cita de María i Kattalin, vividors de la set, tan lluny de la paraula, tan lluny dels indicis de pecat...

No volen passar la nit
amb les ovelles en Elokadi...

No es pot especificar la data de la cita poètica. Estem convençuts que no ha perdut l'actualitat. Els pastors sempre caminen per aquí, negant les fronteres, les ovelles on, ells, allà, preocupats i alegres alhora. Aldude, Urepele i Baztan apareixen en els Alhagis i quan ens acostem sempre estan disposats a canviar paraules prudents. Quan els preguntem pel camí, la resposta és clara:

– La gent passarà per les senderes pels quals passen les ovelles!

Un raig de llum...