Com i quan vas tenir l'oportunitat d'anar a Lesbos?

To Kyma. Rescat a la mar Egeu (To Kyma. Rescat en la mar Egea) va ser el documental que em va proposar el director adjunt, David Fontseca. Em va semblar una gran oportunitat, perquè el que succeïa en Lesbos en aquella època continuava sent un secret, i, per descomptat, va ser una troballa terrible.

Què vas trobar en arribar allí?

Vaig llegir molt del que passava abans d'anar-me. Vaig fer una espècie d'immersió. Recordo un número especial que va treure la revista Time sobre Lesbos. Però quan vaig arribar allí va ser terrible. Les fotos i les paraules es queden curts en viure la seva crueltat. Quan vaig tornar, la meva dieta mediàtica va canviar radicalment. Vaig perdre totalment l'interès per l'actualitat política de Catalunya i encara no l'he recuperat.

Fins a quin punt el context ha canviat en aquest any?

El major canvi s'ha produït en l'acord aconseguit al març entre la Unió Europea i Turquia, entre altres països. És clar que les màfies que permetien la sortida de 8.000 persones a Turquia comptaven amb el suport de les forces de seguretat. Efectivament, el flux s'ha interromput després del pacte. La gent continua arribant, però en absolut tant com arribaven a l'octubre de 2015, quan jo era allí.

Què opina del pacte?

A més d'il·legal, és lamentable perquè tracta amb les vides d'éssers humans. Bé, no és nou, el model de davantera sud d'Espanya és exportable: Espanya paga al Marroc perquè es trenqui el flux de diners a través del Marroc. Allí ha succeït el mateix, la qual cosa ha suposat un càstig per a milers de persones. Posar límits mai és una solució i mentre es mantingui el problema original la gent seguirà escabullando. És molt greu: no es tracta de la lliure circulació de mercaderies, sinó de la lliure circulació de persones, la qual cosa és un dret bàsic recollit en la Declaració Internacional de Drets Humans, en el Conveni de Ginebra i en les entranyes de la normativa de la Unió Europea. La impunitat no té límits.

Com és possible que la Unió Europea no faci passos davant aquesta situació?

Ara hi ha 62.000 persones atrapades a Grècia. D'elles, 16.000 han arribat a través de la mar Egea després de l'acord aconseguit entre Turquia i la UE, segons ha informat l'Executiu comunitari. Per tant, el seu estatus és de detenció administrativa. La resta dels gairebé 50.000 refugiats, en canvi, es troben en zones de refugiats de Grècia. En aquest context, em sembla sorprenent que Europa no sigui capaç de trobar una solució en tot aquest temps.

I és que, aquí i allà, onze ciutats estan preparades per a acollir a milers de refugiats des de fa temps. Però això no passarà fins que Europa canviï d'actitud.

Bé, és molt bonic que es converteixi en una ciutat de refugi, però si això produeix una pressió real. Hem d'anar més enllà. A Catalunya, igual que en la resta d'Espanya, els ajuntaments de moltes ciutats estan treballant, per descomptat. No obstant això, a mi em sembla que em falta força. Són moltes les associacions interessants que treballen en aquesta direcció, però la pressió ha de néixer de la societat, convertint-se en pressió política i de les institucions públiques a l'autonòmica, i de l'autonòmica a les institucions estatals.

Què opina del seguiment del periodisme sobre els refugiats?

Soc autocrític i haig de reconèixer que jo mateix he utilitzat moltes vegades la terminologia inadequada. Parlem de la crisi dels refugiats, quan la crisi és de la societat o de la Unió Europea. El que passa en el Mediterrani no és un drama, sinó un crim. És imprescindible en tots els temes, però sobretot en aquest tema, que els periodistes utilitzin les paraules adequades per a fer el nostre treball amb correcció. I els periodistes, no els mitjans de comunicació, hem fallat.

Què pot fer el periodisme?

No hi ha periodistes que formulin les preguntes oportunes. En els mitjans de la Unió Europea, els periodistes dels departaments internacionals no estan interessats en què els polítics dels organismes públics assumeixin la seva responsabilitat. Com és possible que encara no se sàpiga quantes persones han estat deportades per Grècia després de l'acord entre la Unió Europea i Turquia? O com és possible que no hi hagi informació sobre els més de 10.000 nens desapareguts a Europa? El periodisme és l'únic mitjà que tenim ara mateix perquè el poder assumeixi la responsabilitat, i desgraciadament, els periodistes dels mitjans de comunicació més importants no fan el seu treball.

Quin acolliment ha tingut el llibre Lesbos, a cor obert (Lesbos, amb el cor obert)?

De moment, ha tingut una petita tirada, ja que es troba només en català. M'agradaria escriure també en castellà, perquè em sembla que la història es pot difondre. Per tant, ara només he rebut els inputs de la gent que ha llegit més que les quantitats venudes. I els ha agradat molt. És fàcil de llegir i molts m'han dit que s'han emocionat...