Els amants de la música hem discutit sovint en un concert quin grup donaria millor, o que aquest i ell no peguen en el mateix cartell... Abans que comenci l'actuació cal parlar d'alguna cosa, ja ho sabeu. Hi ha partidaris de la coherència i del contrast. Una altra de les controvèrsies sol ser si la pròpia sala és apropiada per al bedoll; més encara si parlem d'una sala com Hell Daurat, ja que el petit infern de Vitòria-Gasteiz té un marcat caràcter de saló de rock.El
trio que teníem ara portava a la freda nit de Vitòria els diversos colors del rock, per la qual cosa complia en una certa manera amb la coherència i el contrast. Un cartell (gairebé) perfecte.Els
primers a posar-se en marxa van ser els Screamers & Sinners d'Arrasate. El quartet fa Rockabilly en actitud punk, psychobilly. Amb el contrabaix al capdavant, durant una hora, la sala es va escalfar amb ritmes ballables, guitarres esmolades, saxos obscens i paraules crues. Van intercalar cançons en castellà, anglès i basc, i un parell de versions (identificé a Ahogate de r. i. p.). Tenen dos discos al carrer, i el tercer disc també ve; no és poc en un interval de dos anys.
Els que porten anys damunt de la taula són els de Senyor NO. En l'underground basc, si n'hi hagués, els de Buenavista són dels més grans noms. Un punk rock ràpid, amb guitarra solista i una actitud entusiasta. El frontman Xabi Garre (no, el seu cognom no és Senyor NO) va cridar diverses vegades a la gent, i en una hora, gairebé sense respirar, ens van oferir una bona mostra del seu ampli repertori. No, no han portat innovació en els últims anys, però, quins diables, hi ha necessitat d'innovar sempre?

El Sumision City Blues era l'encarregat de presentar el seu últim treball, però l'excusa més important de la nit era Sumision City. Hi ha un pla traçat des de dalt, i es diu... Es tracta del primer llargmetratge de Submissió, ja que abans només s'han publicat discos de curta durada. Des del principi ens van deixar clar quina era la seva intenció quan la cantant Pela va cridar “Topa, fills de puta!”: celebrar i incidir. Durant una hora i mitja es van alternar les cançons del nou disc (més rockeres que les anteriors) amb les velles (més accentuades en funk). Hell Daurat sembla una sala feta a mida per a aquest grup: és l'escenari perfecte perquè Pela faci els seus gestos, Joseba i Anti facin “competicions” junts i David i Kike posin a ballar a tots. A més, crec que estan en el millor moment de la seva vida, així que què més puc demanar?

Doncs bé, els tres
es van posar a demanar, i els tres van tenir també una actitud provocadora del punk; més que donar cançons, les van llançar, colpejant-se l'una després de l'altra.Res a destacar. No en va s'ha dit moltes vegades que el més important és l'actitud (gairebé).