No som mai d'una sola naturalesa. Qui ets tu? Què ets tu? Dona o home? O ni aigua ni vi? Al matí, professor de matemàtiques, a la tarda continues aprenent anglès? Ets dels quals compra en Eroski i embeni en Wallapop? Un jovenet? Nen adult? Basc que viu en castellà? Sempre ets un? Sempre el mateix? De quants caràcters t'has migrat? A quantes realitats? Quantes vegades has reclamat el teu dret a tornar? Ets aigua estancada o despresa?

Si hi ha gent sense normalitat… Però no hi ha. Totes les normativitats són mesquines i egoistes. L'heteronormativitat ens va imposar una dicotomia en la infància: una noia honesta i humil, un noi valent i orgullós. Després es va admetre que hi havia homes de dones honrades i valentes. Res més. La resta era invisible, impossible.

Vull reivindicar aquí que els que estan fora de qualsevol normalitat han estat invisibles. Ells tenen dret a la paraula i a la imatge, jo, ho tenim tots. Perquè la personalitat adopta formes diferents, difuses, transitòries, contradictòries. Perquè la identitat no s'imposa, ni s'embeni, ni es compra.

Transsexual. És el que té nom. Jon o Jone. Igual que antany es posava el nom en la pila de l'església, avui la televisió posa el nom i l'ésser a un adult nounat: Nora, Izaro, Ares… Hablan en el seu nom, lliures i alliberats.

Nahiane és un bell nom. El nom d'un menor.

Els drets dels menors no depenen de la voluntat dels pares, ni de les estratègies d'elevació d'audiència dels mitjans de comunicació, molt menys al servei del màrqueting comunicatiu.

És fàcil que un menor amb gran fluïdesa que diu que vol ser transsexual augmenti el nombre d'espectadors. Quan escoltem un transsexual de quaranta anys que en la seva infància va sofrir silenciosament, la solució no pot ser que el nen se senti en el plató de televisió.

En escoltar les paraules d'alguns pares de menors transsexuals, sento un calfred: les faldilles i les robes de princeses, les joguines, i la longitud del pèl per a explicar la frustració identitària del nen. El calfred és l'onzena conseqüència perversa de l'heteronormativitat.

Però és veritat que quan la disfòria de gènere –sofriment pel sexe- és insostenible, cal fer alguna cosa. És cert que la identitat sexual no s'ha de patentar, però estic convençut que les unitats de gènere dels hospitals públics tenen una visió més àmplia que alguns pares que he escoltat en la televisió i no es prenen decisions de capritx. Quan continuem contant contes als nens, no hi ha canvis que els garanteixin la felicitat. El nom i la condició d'un menor en joc.