Ens citen el deute de l'Estat a l'hora d'explicar la necessitat de l'austeritat.

El pretext del deute es va començar a utilitzar en la dècada dels 70, quan van començar a prendre la corba neoliberal. Subcontractacions, privatitzacions, flexibilitat... L'austeritat forma part del grup de polítiques que de tant en tant reben un nou nom. Des de la crisi de 2008 cada vegada ens parlen més del deute, per a justificar una cada vegada major austeritat.

No podem vincular el deute de l'Estat sol a les despeses públiques.

Cal tenir en compte dos elements. D'una banda, han deixat de costat alguns ingressos: han evitat l'impost i han facilitat l'evasió, han baixat els tipus impositius... També existeixen subvencions a empreses. A Quebec tenim uns tipus impositius realment modestos i unes subvencions enormes, per a alguns sectors som gairebé un paradís fiscal. D'altra banda, també cal fixar-se en el balafiament dels ingressos. Es tracta d'eleccions polítiques que decideixen les que es troben a la part alta de l'estructura social. No es limiten a cap estat, sinó que esmicolen a l'Estat social.

Els bancs van rebre milers de milions.

Era una elecció política. Conèixer l'existència de bancs sistèmics. Són una desena, el més una trentena, però si es desembarquen, tot el sistema financer s'esfondraria. El sistema financer es basa en la confiança i, en cas que es trenqui la confiança, cauen molts dominis. Havien triat evitar-ho. Però no es van establir mesures per a afeblir el poder d'aquests bancs. Avui dia, el mercat financer decideix el futur de la ciutadania.

Com accepten aquest abandó de poder?

La riquesa dels estats no sols està lligada al desenvolupament industrial, sinó que també la reben del mercat financer. El rendiment del capital augmenta constantment, mentre que el del treball roman immòbil. Existeix un acord tàcit entre les elits polítiques i els agents financers.

El finançament ha convertit al capitalisme en una cosa més salvatge?

El capitalisme industrial també era perillós i ecològicament insostenible. El capitalisme financer és perillós per la seva versatilitat. El risc és sistèmic, depenem del que ocorri en l'altre extrem del món. A més, manquem de la xarxa social que necessitem per a fer front a una crisi econòmica pel neoliberalisme.

Es pot enriquir portant el deute al mercat financer.

Des dels anys 90, els bancs canadencs poden convertir els seus deutes en títols borsaris.Aquesta decisió va estimular l'endeutament dels Estats i de les famílies. És un problema perquè s'ha convertit en un mitjà de benefici. Reparteix diners a través de préstecs per a afavorir el creixement de l'economia. Préstec a estudiants, préstec de cotxe, ofert per una botiga... Els préstecs són cada vegada més personalitzats.

És una solució gravar les transaccions borsàries?

Hauria de tenir una solució inclosa en un conjunt de solucions. Reforma del sistema tributari, control de les activitats financeres, reducció del temps de treball com a Escandinàvia, lluita contra els paradisos fiscals, polítiques de transició ecològica... Queda molt per fer. Però la imposició de les transaccions no suposarà l'adopció de nous paradigmes.

Per a quan la fi del capitalisme?

Encara no ho veig. Hi ha una economia que riu de la solidaritat local, però no podem escapar del tot de l'economia financera. En 2008, ningú pensava que els estats anaven a donar diners als bancs. La reforma de les mesures de salvació del capitalisme és immensa, potser mai arribem a conèixer la seva final. No obstant això, no crec que hàgim d'esperar a una crisi gegantesca per a imaginar el que va succeir al capitalisme. Tots els dies s'està duent a terme el post-capitalisme, reflexionant sobre la transició ecològica o l'alienació del treball. Amb la dècada dels 20 ens trobem en una situació de gran factura: grans diferències salarials, augment de la xenofòbia...

No té bon aspecte.

Estem en una situació cada vegada més pròxima al feixisme. L'esquerra no aconsegueix transmetre el seu missatge. Cal dir que el sistema mediàtic no ajuda, perquè la immensa majoria dels mitjans de comunicació estan en mans d'estructures privades. Els que es van posar en marxa a Roma en 1922 per a fer costat a Mussolin no sabien el que volien. L'efecte de massificació en el feixisme és terrible, pots formar part d'un moviment sense tenir consciència o reflexió específica sobre el que estàs fent. En el feixisme l'ignorant està transformat per l'activisme polític i això és terrible. Abans que Mussolini arribés al poder, aquí estaven els elements del feixisme, mentre que en la República de Weimar no hi havia cap moviment ciutadà organitzat, Hitler va arribar al poder i va posar els recursos institucionals.