Els caçadors portaven sempre la funda i es veien obligats a embolicar els níseros raigs que ja estaven en el sòl. Els embolicaven en el meu maletí i l'olor que surava en aquell bosquet era familiar, però inclassificable. El nas del gos de caça degué fer olor inútilment, com la meva a la becada. Per fi els vaig reunir, em vaig amagar en el racó de la memòria de l'estat, del fruit i de l'arbre i del meu olfacte. Era llavors, de nen, quan començava a aprendre el que era la sidra i començava a fermentar l'olor gairebé uniforme d'aquell most de poma al voltant del mípedo. Fermentació en la qual el sucre del fruit s'està transformant en alcohol. El most de la poma herve en el barril; la molla tova de l'esperit en el mateix gra, en els límits de la seva pell. La mizpira és fermentada de manera similar al raïm que produeixen la maceració o maceració carbònica, sobrehumando la polpa en comptes de putrefacció. El perfum d'aquesta maduració s'evapora, més que de pell. Me les vaig arreglar com vaig poder per a inserir-les en els nassos d'un nen noi.

Tenia llavors nassos més delicats i un aire pituïtari més agut que avui, però aquesta olor no abandona la prestatgeria de la memòria. Em sembla que és un d'aquests records que no perdré en un instant. Aquesta olor de tardor dels voltors que tinc davant de la porta de la meva casa no ho venc.

Se li va ocórrer que calia inserir aquell arç blanc (Crataegus spp) en el bosc vermell, i pensar a marxar-se en el moment de la vacuna.

Pensar a afegir a la sidra aquests aromàtics fermentos de l'esperit. I ho va fer. Tauró de sidra i vinagre de sidra. Hum!... Qui vulgui provi en qualsevol confitura, compota, hidromiel...