Liz Quintana, de l'associació Sorgin eta Anitzak, ens ha deixat molt satisfets a les feministes que ens hem reunit en Donostia convocats per la Marxa Mundial de les Dones, després d'escoltar la següent pregunta: “Si la teva parella controla com et vestes, quan salis i amb qui parles, tenim clar que això és violència. Però, què ocorre si aquestes actituds de control les fa el seu cap?”.

L'objectiu de les jornades ha estat repensar el concepte de violència masclista. Aquest repte sol fer por, ja que és més fàcil defensar unes doctrines clares i senzilles. Així, en el feminisme hem sentit moltes vegades que l'únic component que explica la violència masclista és l'arrel patriarcal. És més, segons la Llei espanyola, la violència de gènere es limita a l'àmbit de la parella heterosexual.

Molts diuen que si obrim massa un concepte perd el seu significat, es deforma: si tot és violència res és violència. El mateix Quintana respon a aquesta resistència dient: “La difusió del concepte de violència afebleix la lluita, la fa més ‘coherent’ i contribueix a evitar noves discriminacions”.

En fer-li la pregunta que se li havia formulat al principi, Quintana es referia als empleats de la casa. Al seu judici, aquest tipus de treball, que l'obliga a viure amb el seu amo, és violència en si mateixa, perquè vulnera inevitablement onze drets bàsics: la intimitat, el descans i la possibilitat de desenvolupar drets sexuals, entre altres. Si més del 90% de les treballadores de llar són dones, no viuen aquesta violència laboral per ser dones de la societat patriarcal? Quan l'amo és un home, els treballadors també denuncien sovint l'assetjament sexual. En aquest cas tenim clar que la violència és masclista. Però si és dona de parella heterosexual? En la base d'aquest conflicte també està el sexisme, ha dit Quintana: els empleats de la casa fan els treballs que suposadament haurien de fer les esposes gratis, i seguint aquesta lògica, serà la responsabilitat de la dona controlar al treballador, assumir el paper de policia malvada.

Els impulsors de la Marxa Mundial de les Dones tenen clar que el sexisme en si mateix no és suficient per a explicar les violències que vivim les dones. Proposen el concepte de “violència transistémica” per a descriure i comprendre millor com es conjuguen els diferents sistemes d'opressió. En el cas de les treballadores domèstiques i cuidadores, aquesta violència transistémica és clara: a més del sexisme, la xenofòbia (la llei d'estrangeria exclou a les dones immigrants a aquesta mena de treballs precaris) o el classisme (l'estigma de la netejadora facilita les faltes de respecte) és el que conforma la situació d'aquestes treballadores. Amb la prostitució ocorre el mateix. En la taula rodona de Liz Quintana també va participar la treballadora sexual Ericka Arbizu: dona, transsexual, immigrant. És clar que, a més del sexisme, la xenofòbia i la transfòbia han limitat el seu camí, és a dir, la confusió de tots.

Les transfeministas han defensat fa temps (afirmem) que no és casualitat la definició estricta de la violència masclista que defensen les institucions, que prenguin com a referència a la dona blanca heterosexual casada. En la taula rodona, un portaveu de les treballadores de les residències en vaga ha assenyalat que malgrat que el seu sector està tan feminitzat, no senten la solidaritat de les feministes tant com volen. Els tres ens han demanat d'alguna manera: “Les feministes també repensem quines dones prenen com a referència el nostre debat i la nostra política i quins no.