Acaba de pronunciar la conferencia “Periodisme compromès en temps de crisi”. Definim el compromís en primer lloc.

Crec que l'expressió periodística compromesa és en part redundant, perquè el periodisme ha d'estar compromès per si mateix. Així que defineixo el periodisme, per a això m'uniré a Marty Baron, el director del Washington Post. Ell diu que el periodisme és demanar comptes al poder, i jo també el penso. La funció del periodisme és el poder contrari, controlar als poderosos al servei de la societat, contribuint al fet que no es cometi abús. No crec en un periodista militant, en un periodista que advoca per una causa, perquè el compromís principal d'un periodista no és amb una causa, sinó amb la veritat.

La teva resposta em porta a demanar altres definicions. La primera és el poder.

El poder té sobretot dues cares: la política i l'econòmica. És fàcil de trobar, és clar on està. Són els poderosos els que tenen la capacitat de modificar les lleis, els que poden influir en la Justícia, els propis jutges…

En la conferència ha dit que els mitjans de comunicació també són un poder, per la qual cosa eldiario.es informa d'altres mitjans.

Per descomptat. Un dels nostres criteris és que no complim una antiga norma d'aquesta professió: “Els gossos no mengen gossos”. Informem del periodisme i dels mitjans de comunicació perquè són el poder. I sobretot perquè moltes de les coses que passen no es poden entendre sense entendre com funcionen els mitjans de comunicació. La crisi del PSOE encara no es pot entendre del tot si no se sap que Rubalcaba és el conseller d'El País i que Felipe González és el del grup Pressa.

Ha esmentat la cerca de la veritat. Aquesta és la tercera definició i la més difícil: la veritat. El debat sobre el periodisme i l'objectivitat està en el centre de la història.

El problema és que amb l'excusa de l'objectivitat s'amaguen grans abusos. L'exemple que utilitzo sempre és que si vas a una manifestació i dius “hi ha 50.000 persones reunides pels organitzadors” i en opinió de la policia estàs actuant segons els criteris habituals d'objectivitat: no has apostat per una sola, has donat la versió de totes les fonts, etc. Però tens dos ulls i una corda de metre. Pots fer el mesurament i no has de ser enginyer per a saber quantes persones poden entrar en un metre quadrat. Això és honrar-se. L'objectivitat no és donar una versió de totes dues parts, sinó dir la veritat; a vegades el coneixement d'aquesta veritat no és a les nostres mans, però altres vegades sí, en altres ocasions es pot comprovar utilitzant un mètode científic: el periodisme. Hi ha una tècnica per a això.

No obstant això, moltes de les coses que es diuen en els mitjans de comunicació no són tècnicament verificables, però sí que són conseqüència d'una posició prèvia.

Així és en el cas de l'opinió, i jo a més crec que l'opinió ha de basar-se en dades. En qualsevol cas, en el cas de la informació no es pot actuar d'aquesta manera. Quant a la informació, la clau no és l'objectivitat, sinó el focus. No hi ha criteris tècnics per a això: es tracta de decidir què és important i què no és. Aquesta és la línia editorial: decidir a què posaràs la lupa. Després pot ocórrer que el que estàs mirant es distorsioni i et menteixi directament. Jo defenso als mitjans que han decidit sincerament que és més important parlar de burts que de desnonats; és un criteri editorial, clar, transparent… Però no respecte als mitjans que esmentin, i alguns ho fan. No sempre, no en totes les notícies, però sí sovint.

A la vista d'aquest panorama eldiario.es, em diràs ara que va ser imprescindible crear.

Creem Eldiario.es perquè crèiem que el nostre treball anava a ser l'única manera de fer-lo amb total garantia d'independència. Quan em vaig adonar que el que mana en un periòdic no és el director, sinó l'amo, vaig decidir que calia crear eldiario.es. I vaig decidir que els amos d'aquest nou periòdic seríem els periodistes. L'aconseguit en els últims anys (tenim beneficis, hem passat de la redacció de dotze persones a la de 72…) demostra que encertem.

Vostè ha reivindicat la seva independència com a mitjà de comunicació. Com es mesura la independència?

Segons quatre criteris: si el mitjà guanya o no diners, si té deutes, qui és el propietari i d'on treu diners per a pagar sous. En analitzar aquests quatre paràmetres t'adones dels problemes que té la premsa a Espanya. Quant a la propietat, gairebé tots els mitjans de comunicació estan ara en mans dels bancs. Estan endeutats i tenen una gran dependència dels grans anunciants i de les institucions públiques que controlen els partits polítics. Finalment, no tenen rendibilitat, tenen pèrdues. I si un periòdic té pèrdues, qui paga? Els lectors? O els lectors es converteixen en eines per a compensar despeses per altres mitjans? Som independents perquè som propietaris de la redacció, guanyem diners, sobretot perquè vivim dels lectors i no tenim deutes. Bé, això no ens assegura ser independent, perquè encara que tingui tot això es pot estar d'acord amb els prejudicis i ficar la pota, però almenys tenim un ratito per a equivocar-nos.

Vostès han decidit, almenys en part, informar-los dels seus comptes i processos interns, contractacions... Una vegada ben explicat és molt natural. Com no ho fan tots?

Crec que molts mitjans de comunicació no ho fan perquè els seus comptes no són dignes de ser mostrades. Nosaltres podem dir que la relació dels salaris de redacció és de 1-3, que paguem als becaris i que treballen amb un tutor durant mig dia… Dibuixeu això en moltes redaccions, la relació entre el salari més alt i el més petit és de 1-100, l'amo no sé quin banc, les condicions laborals dels becaris són les que són… Així ho fan en moltes redaccions d'Espanya, com seran transparents? Nosaltres hem decidit que l'única manera que els lectors confiïn en nosaltres és explicar-nos com som. I això és molt important. Si no tenen confiança, no els pots demanar que paguin per un mitjà que és gratuït en si mateix, i aquest és el nostre cas.

En el futur has dit que la premsa de paper jugarà un paper semblant al qual tenen avui els discos de vinil.

A llarg termini sí. De fet, un mitjà digital pot fer el mateix que un periòdic en paper, però millor i més barat. Les despeses són molt menors i pots actualitzar la informació en tot moment, no sols una vegada al dia. La televisió finalment no va matar a l'estrella de la ràdio, ja que la televisió i la ràdio són complementaris, i no substitueixen a l'altra. No es pot veure la televisió mentre es condueix el cotxe, ni a la dutxa. I en la ràdio i en la televisió no pot tornar a buscar una notícia concreta, com en els periòdics. Per contra, tot el que es pot fer amb un periòdic en paper també es pot fer amb un digital. L'únic atribut que li queda al paper és sentimental: ens agrada tocar el paper i llegir juntament amb una cervesa en el bar. Però no té res especial quant a la funcionalitat, per això serà substituït.

En un moment en el qual la informació es renova constantment, la rapidesa s'ha tornat encara més important que abans. En detriment de l'exactitud? I, d'altra banda, també es demana als mitjans de comunicació profunditat. És aquí on es troba l'última fortalesa?

Sí, a vegades la rapidesa es converteix en un problema, però en general crec que és un avantatge. Quant a la profunditat, crec que al final molts periòdics de paper acabaran convertint-se en setmanaris, que és el que donarà l'oportunitat d'aprofundir. I és que els caps de setmana és quan més mitjans de paper es venen, i és lògic. El paper és un vici car que no es pot pagar entre setmana. Car des del punt de vista del temps.

Vostès situen el seu cap en el centreesquerra. Si el periodisme, com vostè ha definit abans, ha de ser un contra-poder, és possible el periodisme de dretes?

Per descomptat. El Confidencial, per exemple, és un periòdic conservador, propietat dels periodistes, capaç de donar cops a les grans empreses i que sovint ho fa. Treballen amb honestedat, no crec que facin mal periodisme. La clau està en la independència econòmica. El problema és com pot ser independent un periòdic que perd diners. Algú ha de pagar? Aquest és el pecat de la premsa espanyola actual: el model de negoci s'ha esfondrat i ha portat amb si la independència. Per a ser lliure has de complir uns requisits mínims, i això, en aquesta professió, és poder pagar els sous dels periodistes. Si no pots pagar per mitjà del periodisme, hauràs de fer-lo a través de la propaganda.

Fa uns mesos vau publicar “Castellanako paperak” al costat d'altres mitjans. En els documents es posaven de manifest les irregularitats fiscals de l'empresa i d'algunes persones riques en l'Estat espanyol. Com acaba de dir en la seva intervenció, aquest tipus d'informacions no tenen tanta importància com una declaració de Messi. Et fa mal això?

Personalment sí. I també genera tristesa que altres mitjans no difonguin aquesta informació. Però els lectors ho agraeixen molt. Tenim una manera molt senzilla de mesurar-ho: comprovar el nombre de socis que hem aconseguit el dia anterior. I en els dies en què publiquem aquest tipus d'informació important, s'aconsegueixen molts socis, la gent valora que es publiqui informació d'aquest tipus sobre algú que té molt poder.

Els periodistes tenim la capacitat de millorar la societat a través d'aquesta mena d'informacions?

Crec que sí. Nosaltres podem estar orgullosos d'algunes coses. Com ha afectat, per exemple, el tema de les targetes black a Espanya? Perquè això ho vam fer nosaltres. Estem escoltant de diferents fonts que la corrupció s'ha reduït per la major por a la denúncia. Clar que els mitjans de comunicació influïm. Per a això estem.