Si durant mig segle la Cuba revolucionària ha sobreviscut al bloqueig imposat pels Estats Units i ratificat pel món ric en general, entre les respostes organitzades pels cubans, al marge de preparar-se militarment bé, han destacat dos: organitzar el sistema de salut per a funcionar en situacions extremes i per a alimentar dignament a tota la població.

L'agricultura cubana, per part seva, ha hagut de superar el col·lapse d'un model de cultiu centralitzat tant com el bloqueig de les potències capitalistes. L'agricultura de Cuba va quedar bloquejada pel fracàs de la xarxa soviètica al seu voltant en la dècada dels 90.

Fins llavors, en el 75% dels camps de l'illa s'estava produint canya de sucre buscant l'eficiència del cultiu industrial per a importar a canvi el 60% dels aliments. La majoria dels pesticides, com la meitat dels abonaments i molts pinsos per a bestiar. El petroli també havia de comprar-se des de fora, els tractors, la major part de la maquinària, per a després exportar el sucre.

Després de la caiguda del mur de Berlín, la importació d'aliments va baixar a la meitat, la dieta cubana va disminuir dràsticament: calories en el 36%, proteïnes en el 40% i greixos en el 65%. La majoria de la població s'havia aprimat en els primers anys. La fam va ser respost pel govern de l'Havana amb programes de menjar per als més vulnerables –ancians, mares noves, nens...– i amb targetes de racionament per a la població. No obstant això, en una situació similar, va seguir amb un sistema mecanitzat centralitzat i va veure que la seva població es condemnava a la fam, en contraposició a Corea del Nord, a Cuba es va reformar tota l'agricultura i per a 2003 la dieta de la població va tornar a aconseguir les 2.470 calories, per sobre del bloqueig dels gringos, sense l'ajuda del Banc Mundial.

En aquests anys, han hagut d'abandonar l'agricultura basada en el petroli i canviar a un altre model. Els agricultors han recuperat les tècniques tradicionals, al mateix temps que han après les noves tecnologies i han après a elaborar i utilitzar pesticides naturals i fertilitzants ecològics. Els tractors han estat substituïts de nou per bous i bèsties de càrrega. Moltes granges que treballaven en canyes de sucre també s'han reorganitzat en granges més petites.

La transformació que ha convertit a Cuba en un “paradís de l'agroecologia” ha estat fruit de moltes decisions. En essència, el govern de l'Havana va començar a descentralitzar l'agricultura en la dècada dels 90: ampliar l'autonomia als petits guajiros [baserritarras], legalitzar les noves cooperatives, desmantellar les granges industrials ineficients, cedir les terres comunals als nous agricultors... Moltes competències de planificació i comercialització passen als ajuntaments.

Miguel A. Altieri i Fernando R. Segons explica Funes-Monzot en l'estudi "Paradoxes de l'agricultura cubana", en aquests anys s'han creat més de 100.000 petites granges en un milió d'hectàrees distribuïdes per l'Estat. A més, hi ha 383.000 horts urbans que produeixen 1,5 milions de tones d'hortalisses. Entre tots, l'ús del “Període Especial” un 73% menys de químics ha permès a Cuba reforçar la seva sobirania alimentària, limitant les importacions d'aliments estrangers als no produïts a l'illa: oli i altres.

Que difondre no sempre és salvar

Els cubans han après a fer un cultiu d'alta productivitat sense pesticides ni abonaments químics, però per a això ha estat decisiu, a més de la dura necessitat, que el govern posi a milers de tècnics en col·laboració amb els pagesos en el desenvolupament científic de l'agroecologia. Qualsevol que avui en el món es preocupi per la transició del peak oil a la post-oil, sap que en la pràctica veureu a Cuba una agroecologia que en temps de col·lapses ha de satisfer les necessitats d'alimentació de la població.

Però igual que les autoritats cubanes han promogut amb una mà l'agroecologia, amb l'altra han continuat reforçant el cultiu de molts fertilitzants i tecnologies complexes. En els últims anys, a vegades en col·laboració amb companyies de Veneçuela i el Brasil, s'han multiplicat els camps de monocultiu dedicats a soia, blat de moro, patata, etc.

Els cubans també han invertit molt en biotecnologia, creant els seus propis transgènics. Els responsables cubans afirmen que aquí la biotecnologia no està controlada per les grans empreses ni per la propietat intel·lectual dominant en altres països, i que treballen a Cuba amb normes de bioseguretat molt més estrictes per a preservar el medi ambient. En 2009, el blat de moro transgènic cubà FR-Bt1 estava sembrat en 6.000 hectàrees.

Atès que la propagació del transgènic implica la proliferació de pesticides sofisticats, el govern també promou l'augment de la producció de químics. Aquest mateix any l'empresa pública Juan Luis Rodríguez Gómez, dedicada a la química en la localitat d'Àrtemis, al costat de l'Havana, ha iniciat la producció de glisofato cubà, assumint la substitució del que fins ara s'importava, el famós Roundup de Monsanto, el glisofato.

Últimament es discuteix molt a Cuba sobre els models agrícoles i els transgènics en el mitjà. Qui vulgui més Jankin –sap castellà– ho farà bé escoltant “Agroecologia i transgénesis: Enemics o possibles aliats?” debat en el mitjà electrònic Cubadebate, d'una banda, Luis Montero Cabrera, president de l'Associació de Química de Cuba, i per un altre, Geraldo Martín, president del centre experimental agroecològic Indi Matuey de Matances.

No obstant això, el futur de les granges cubanes es jugarà més amb la finalitat de l'aïllament de l'illa que en els debats teoricopràctics interns. Al març, Ivet Gozález va posar el següent títol representatiu a una crònica de l'agència IPS: “Desglaç amb els Estats Units posa a prova agroecologia cubana”. La vespra de la visita de Barack Obama a l'Havana, un dels principals impulsors de l'agroecologia, Humberto Ríos, guanyador del Nobel Alternatiu Goldman, va mostrar la seva preocupació al periodista per les conseqüències que pot tenir l'obertura cap a l'exterior de Cuba: “Si no es prenen mesures i se solucionen problemes endarrerits, pot succeir que l'agricultura convencional i els seus productes tragen els 25 anys d'agroecologia”.

L'agricultora Elsa Davalos, Pineda del Riu, s'ha mostrat preocupada perquè durant tants anys ha notat el fàcil que és passar als químics que ofereixen beneficis a curt termini després de promoure abonaments i remeis naturals: "Amb les negociacions dels Estats Units, els químics que estan saturats de l'agricultura a tot el món s'estendran fins nosaltres. Ens resultarà molt difícil mantenir el treball realitzat durant aquests anys”.