Fa uns anys, es va produir un fort moviment entorn del postporno, sobretot en la zona de Barcelona. Què és el postporno?

Vaig arribar a Barcelona en 2003 i aquest mateix any es va crear Post Op. A Barcelona, en aquells dies, s'estaven celebrant una sèrie de trobades, tant institucionals com autogestionats. Reflexionàvem sobre els problemes que tenen les identitats i parlàvem de polítiques queers, masculinitats i altres pornografies.

És en aquest context on se situa el postporno. Alguns feminismes i persones miràvem amb ulls crítics el porno mainstream, que perpetua desenes d'estereotips sobre el sexe, el gènere i la normalitat corporal i, a més, embeni una sola veritat sobre el sexe, al marge d'identitats i pràctiques diverses. Si el desig és construït, llavors és important generar altres desitjos i imaginaris, incorporar altres pràctiques i identitats per a no enfortir la societat heteropatriarcal, capacitista i capitalista.

Ara, les dones, els trancos, les butxaques, els amanerats, els invàlids i els grossos, prenem les cambres i vam governar la nostra pròpia representació.

La ciutat ha canviat de manera notable. En què es nota?

Per a molts de nosaltres, Barcelona era un símbol de llibertat, d'expressió artística, de cultura underground, de raves i de política, però quan arribem allí no vam poder sentir més que els últims resoplidos d'aquest somni. En pocs anys, les nostres llibertats es van retallar dràsticament, es van tancar progressivament els espais autogestionats i es van perseguir totes les accions culturals que es realitzaven fora dels espais institucionalitzats i controlats. La ciutat es va convertir en un gran parc d'atraccions per als turistes, es va promoure una cultura que només es podia adquirir mitjançant l'emissió de targetes de crèdit i l'aprovació d'una nova ordenança cívica que ens va impedir l'ús de l'espai públic. Ara estem de nou en un procés de canvi, amb Ada Colau com a alcaldessa, i espero que Barcelona torni a ser una ciutat habitable.

De tornada a postporno, també va haver-hi un taller en Arteleku, molt important.

Sí, en 2008 es van celebrar en Arteleku les jornades Feminisme Porno Punk. Allí vam fer el nostre primer taller postporno, i allí vam conèixer a molts dels nostres aliats polítics, teixint amb ells xarxes profundes. Ens sembla important crear aliances a través del cos, a través de les emanacions, i experimentar la sexualitat per a fer política i que els cossos interactuin. Els tallers generen canvis efectius: diverses persones organitzen els seus grups i, passats els anys, molts ens han dit que aquests tallers van ser una fita en la seva visió de la sexualitat. Quan la política creua el cos a través de l'experiència, llavors et fa clic el cap, i no hi ha marxa enrere.

Per què la sexualitat i el porno són un camp de batalla fonamental?

Perquè, des del nostre punt de vista, perquè el porno és una ideologia. El porno permet uns certs cossos i pràctiques, mentre que uns altres són considerats infames i invisibles. Avui dia, la pornografia arriba cada vegada més jove a través d'internet i em sembla preocupant deixar l'educació sexual en mans de la pornografia principal. És necessari crear un porno que mostri altres sexualitats i cossos; un porno que consideri tot el cos com a sexual, que tingui en compte tots els sentits i no sols els genitals, i que ensenyi diferents pràctiques.

Com, quan i per a què va sorgir Post Op?

Va ser creada en 2003, després d'una orgia posterior a la Marató postporno. En un primer moment, el nostre objectiu era traslladar a l'espai públic totes aquelles reflexions sobre identitats, sexualitat i representació pornogràfica, ja que moltes vegades no sortien de l'espai institucional, del centre social o de l'ambient festiu. Vam fer les nostres pròpies eines de pornografia principal: així, voltegem aquestes eines i sorpreníem l'espectador. Volíem trencar les dicotomies de sexe i de gènere, i per a això, fèiem performances i introduïm éssers pertorbadors i mutants en l'espai públic.

En el vostre treball, entre altres coses, resexualizáis l'espai públic.

Cada dia els mitjans audiovisuals ens bombardegen sobre el cos, el binarisme i la sexualitat, i ens sembla imprescindible no devorar tot això amb ingenuïtat, per la qual cosa cal crear altres visions davant el discurs normatiu. Per exemple, en els tallers ecosex/urbansex, el nostre objectiu és la sexualización dels jardins i de les places que, a través de les noves ordenances cíviques, s'han convertit en gairebé inutilitzables. Per a què volem un parc si no podem trepitjar l'herba? Moltes pràctiques postporno tenen l'avantatge que des de fora no es consideren pràctiques sexuals, ja que en moltes ocasions la mirada és molt reduïda i només es considera sexual allò relacionat amb els genitals; llavors, quan no és així, alguna cosa confon i inquieta al públic, però necessiten una estona per a entendre el que veuen i decidir després si és denunciable.

Amb el pas dels anys, com han canviat les vostres iniciatives?

Al principi, fèiem performances, però a través d'aquesta expressió no podíem arribar a molts llocs, perquè estaven lluny o perquè no teníem pressupost. A més, ens vam adonar que a vegades el públic es quedava al marge: les performances eren espectaculars, però no sabíem si realment el públic entenia de què estàvem parlant.

Llavors comencem a fer vídeos postpornos i a enviar-los a festivals i trobades, així com a realitzar els nostres primers tallers corporals. A través d'elles convidàvem als participants a experimentar la seva sexualitat com a joc.

En alguns tallers creem nous imaginaris pornogràfics, en uns altres ens basem en l'experiència i l'objectiu és empoderar els nostres cossos i interactuar amb altres cossos, no sols a través de la vista, sinó també a través d'altres sentits. Utilitzem joguines, pròtesis i parts oblidades i tractem d'establir aliances amb cossos que es consideren fora de norma: persones gruixudes, trancas, amb diversitat funcional, que han canviat el seu cos per alguna operació o malaltia…

En els últims anys, heu treballat molt amb el col·lectiu de la diversitat funcional.

Ha estat una aliança fonamental. Fa temps que parlàvem de cossos que no responen als paràmetres de la normalitat corporal, però ens referíem sobretot als eixos d'opressió relacionats amb el gènere i el sexe i no teníem en compte altres eixos d'opressió com la capacitat.

Crèiem que realitzàvem tallers oberts a tothom i, a vegades, no oferíem espais accessibles ni exercicis adaptats. Per descomptat, això ha canviat i ara és una condició imprescindible en els nostres espais i dinàmiques.

Ens van oferir un taller postporno per al documental Yes we fuck que va suposar una fita. Va ser una experiència increïble, en aquest taller ens vam adonar que no hi havia cap joguina recollidora i així va sorgir el projecte Pornortopedia: dissenyem joguines sexuals, tenint en compte altres interessos, maneres de sentir i de moure's.

Aquest mateix any, en el Festival Mostra Marrana dediquem una secció al postporno discapacitat i aquí ens vam adonar que hi havia un buit, que no hi havia molt de porno, fet per gent amb diversitat funcional, des d'una perspectiva d'apoderament. Així va sorgir Nexes: es tracta d'un vídeo creat en col·laboració entre cripple i queer activistes que volien treballar entorn del cos.

Què esteu fent ara?

Seguim obstinats en la Pornortedia. Maco Poliment està a la Corunya, en un punt de trobada, i està creant un nou prototip: una joguina per a persones amb mobilitat reduïda per a veure el gra i poder excitar el clítoris, per a això es col·loquen vibradors i sensors de pressió en la part del cos que més controles. Jo, en canvi, em dedico a la divulgació i l'educació. Per exemple, he estat recentment en les jornades Topatu Pototak de Tolosa amb noies joves. Vaig oferir una xerrada sobre el postporno i el porno ètic, feminista i revolucionari. Tenim ganes de continuar treballant, per descomptat.