El míspero ens porta la tardor. Mespilus germanica és una mica tossut. No vol aterrar fins que el microbi es despulli de les seves fulles. Llavors són els únics que criden l'atenció sobre les branques de l'arbre, en contrast amb la llum dels cels blaus. Encara que el petit Mizpira intenti distingir-ho, no és immediatament quan l'emprenya i l'imbècil li picotegen. Què és amarg al raig que no està completament madur! Porta la maduresa a l'extrem i té dos enzims fermentables per a madurar sense corrompre's. Si es produeix un calfred, els enzims es reanimen i es tornen més toves i delicioses. La sobre-maduresa ha de començar per a poder menjar. És llavors quan desenvolupa el sucre dolç en la polpa; sense sacarosa, però amb la glucosa i la fructosa al coll. El miserable té més sucre que la poma o la figa seca o el plàtan. Llavors sí, llavors és un ocell o gasteròpode, és del gust de tots. Gasteròpodes, en efecte, si un vendaval els expulsa i els fa desembarcar, serens i caragols hauran de ser justament compatriotes cap als quals porten el punt podrit. Els que són verds es queden per a més tard. Perquè no els mengin, si els has portat a casa, secs i crus, no et titlli de morir. Un o l'endemà passat a congelador, després ric.

Nosaltres també som animals i no malgastem l'instint... I el miserable ocupava el seu paladar en plena maduresa. No obstant això, la majoria de la gent no coneix la mizpira, i davant els elogis de la “putrefacció”, més d'un m'ha fet el gest de la nàusea. La mizpira és el fruit de la ceba, l'hem descartat. Es tracta d'una mizpira japonesa, Eriobotrya japonica. El que veuen en els comerços... Però això és el barril de l'altra sidrería.