En l'última entrevista, Joseba Sarrionandia ha explicat que el capitalisme s'ha construït sobre l'ètica de les bandes de lladres: “Perquè l'ètica de la banda impulsa el creixement econòmic. I el pitjor és que és cert, perquè la destrucció de Líbia, per exemple, és una oportunitat per a les empreses americanes i europees per al creixement i la creació de llocs de treball, com diuen”.

La guerra és un negoci. Contravenint la legislació internacional, l'OTAN va dur a terme en 1999 un atac contra Iugoslàvia en el qual van participar escoles, hospitals i l'ambaixada de la Xina. Bombardejos humanitaris (sic). Després de l'assassinat de dotze persones a les mans dels terroristes en l'atac contra la revista Charlie Hebdo, la solidaritat es va estendre per tot l'Oest. No obstant això, quan en 1999 l'OTAN va bombardejar la seu de Televisió de Sèrbia i va causar setze morts, no es va parlar de terrorisme ni es va produir una onada de solidaritat a Occident. Segons el marc interpretatiu creat pels mitjans de comunicació hegemònics al servei de l'OTAN, els serbis eren els altres i, per tant, havien de ser conquistats i colonitzats perquè deixessin de ser bàrbars.

L'OTAN va destruir ponts a Iugoslàvia, va bombardejar la xarxa elèctrica, deixant a milions de persones sense aigua i sense pa en el golf de Gal·les. També va bombardejar i va destruir les factories de Porlan, la indústria petroliera, la fàbrica de cotxes de Jou i els sistemes de telecomunicacions. Les bombes van repicar tres vegades la fàbrica de tabac de Niš. Posteriorment, la companyia de tabac estatunidenc Philip Morris va comprar les restes de la fàbrica a un preu extremadament baix, ja que els bombardejos generen condicions per al robatori dels recursos nacionals.

Es destrueixen les infraestructures per a la seva posterior reconstrucció. No obstant això, el país ja destruït no té mitjans per a dur a terme les tasques de reconstrucció de la zona. L'única solució és buscar préstecs a nivell internacional. Aquests diners surt de l'oest per a tornar a les empreses privades occidentals i realitzar les obres. Els que t'han destrossat la casa acabaran per quedar-se amb part de la teva casa i et cobraran per la reconstrucció d'una altra part. El país perd sobirania si s'obstina.

A Occident, no obstant això, volem pensar que realitzem intervencions militars en defensa dels drets humans d'aquests països. Per a això, els governs enganyen l'opinió pública, demoniando al govern que vol atacar i aportant mentides i proves falses contra ell. És una llista interminable de proves fabricades i falsificades per Occident en les últimes dècades per a la realització d'intervencions militars. Les mentides per a justificar la guerra i la invasió de l'Iraq de 2003 van ser famoses, però no aprenem. Vuit anys després ens van jugar el mateix amb Líbia, i ara tornen a jugar amb Síria.

La Comissió d'Acció Exterior de la Cambra dels Comuns del Regne Unit va publicar el 14 de setembre de 2016 un informe sobre la guerra de Líbia. Allí es diu clarament que l'alçament contra Muamar el Gadafi va ser violent i armat, alimentat i finançat des de l'exterior. El document subratlla que Gadafi no va planificar un massacre, malgrat que Occident va defensar reiteradament aquesta versió per a justificar una intervenció "humanitària". Per contra, l'informe assenyala que els veritables interessos de la intervenció de l'OTAN van ser econòmics i polítics, i les seves conseqüències han estat dramàtiques per a Líbia i la seva regió. S'ha produït un desastre humanitari, el país està destruït i l'extremisme islamista s'enorgulleix que Occident hagi subestimat aquest element des del principi. Però pel que sembla, és igual, perquè, com diu Sarrionandia, així creix i s'enriqueix la nostra economia.