Els bascos som gent melancòlica. Quan som al poble, els costums, els paisatges o el llenguatge, entre altres coses, ens fan créixer els nostres cors. Però quan ens allunyem, el poble, amb les seves llums i les seves ombres, ens avantatja. Quant a la pesca, el pasturatge, la cerca de l'or, els oficis més comuns, els problemes polítics i l'atur dels joves cultes en l'actualitat, sempre hem tingut una excusa per a sortir del poble.
Déu meu, sempre ha
estat misericordiós per
un miserable desig d'abandonar
el lloc en què estava.
Quan comenci la primera
pell, sempre m'ha arribat, a través
de les faldilles del meu poble,
un petit prodigi de flors que cobreixen els arbres.
La meva mare, mentre reparàvem sacs de pa en la cuina, ens cantava: Havia estudiat a París durant els seus períodes de servitud després de la segona guerra mundial. En 1999 l'editorial Elkar va publicar el disc Elizanburu que vint-i-cinc estrelles d'Iparralde van modelar, i Txomin Artola, Beñat Axiri i Frantxua Irigoien donaven a Txori Berriketaria, un treball que Maddi Oihenart va recollir recentment en l'àlbum Doi amb l'ajuda de Jeremy Garat.
Joan Batista va néixer en Sara en 1828 i va ser portat per la mort en els primers dies de l'any 1891. Era un bertsolari, terrible, en els papers, sense sortir mai a les places. Era autor de la novel·la costumista Piarres Adame (1888), que va publicar a Pau, i que ens regalava un autèntic sabor de broma sa en un lladre molt original. En el seminari de Larresoro, sent seminarista, juntament amb el famós Zaldubi, va ingressar en l'exèrcit, en el fons es va fer conegut com a jutge itinerant per Lapurdi.
Fatigat d'haver
arribat a mi tan
lluny,
tenia el seu lloc en l'arbre més pròxim.A la part alta del
pujol
es troba
adormit una cama que té el
cap sota l'ala, sota la ploma.
L'ocell porta al poeta la imatge de la pau. Cal saber que Elizanburu, capità de l'exèrcit francès en 1870, va quedar presoner en la zona de Metz, en mans dels alemanys. Va ser alliberat en 1871, quan Napoleó III va caure. Va tornar a Sara. L'ocell que xerrava l'havia escrit feia un moment, en la tardor anterior. Almenys una paraula ens porta els ressons del dolor.
Anton Abadía Urrustoi va guanyar la Grossa d'Elizanburu en els Jocs Florals que es van celebrar en Sara en 1871. Les havia presentat en 1869 sota el sobrenom de Doiharçabal de Sant Joan de Llum. A més, durant molt de temps es va creure que aquestes cobles eren de l'erudit Martín Guilbeau, fins que ell, quan en 1897 es va homenatjar a Elizanburu en Sara, va aclarir el cas.
La cançó, immediatament, va tenir un èxit de capacitació. En el sud, després de les Guerres Carlistes, quan es van suprimir els furs, la gent va començar a desplaçar-se a Amèrica en massa, així com al Nord, on, després de la revolució francesa, no hi havia moltes sortides per als joves i majors d'aquí. Digui que per als nois que s'han pegat un tir en la sort, llavors el servei militar durava cinc anys i que el desterrament era la salvació per a molts.
Recorda't dels
nous del benvolgut poble.
El meu pare, la meva
mare, plorava abandonant-me.
Parla dels teus
parents i de bons amics:
Parlava de tot el que
m'estimava sense oblidar.
A la fi del segle XIX i principis del XX les rutes migratòries van ser dibuixades metòdicament en tot el País Basc. En Donibane Garazi, per exemple, s'interessava la coneguda companyia de Charles Iriarte pels detalls de l'excursió a Califòrnia, Idaho, Wyoming, Arizona o Nevada, oferint bitllets de tren i de vaixell, papers, passaports, permisos diferents, a vegades vestits de viatge, trossos i maletes. El somni de les fites llunyanes havia aombrat a diversos milers d'éssers. A Amèrica s'enriquia amb rapidesa i facilitat. Els pobles es van veure envaïts per les noves generacions d'americans que van repudiar la vida. Els altres, desesperats per l'esperança que se'ls escapava, s'arrelaven en desolats camps i no podien tornar a casa en nom de l'honor.
L'Associació
Mauleko Ikertzaleak va analitzar fa un parell de mesos els plecs de l'empresa Alexis Vigné (1855-1915) trobats en el vessant d'un abocador d'Atharratz: Les llistes de dones i homes que volien anar des de Salazar, Aezkoa, Roncal, Basabürüt, Pettarri, Amikuze o Oztibar a l'Argentina, Xile, l'Uruguai, són espectaculars per a prendre consciència de la magnitud humana de la pèrdua de sang d'aquestes terres. Raons econòmiques, evidentment, però també el desig d'escapar del control explosiu dels pobles petits.
Arregla't, doncs
a xerrar:
No tinguis por
de baixar tan a prop.
Digues-me, has tret el cap a la
finestra,
en
silenci, perquè en la dels hongaresos buscaves paraules de consol.
Les
imaginem buidant cases, volant cordills de germà i germana a l'ombra de l'ocell que tan bé ens explica Elizanburu. El primer es quedava en el caseriu, el segon s'anava de capellà, l'altre a soldat o serora, la resta es convertia en nutrient dels agents d'emigració. Les migracions sempre han estat un tràfic de persones fèrtil. També en el nostre.
Mai sabrem de quina classe era l'ocell de Sara. Un ocell indeterminat s'acosta a la finestra del poeta, a la meitat dels barrots de la presó o a l'espessa borda del dolor del desert, aparentment pacífic, actiu, feble com un huracà, humil, però la mar, la muntanya o l'espai urbà poden molestar-lo portant notícies de la casa entre els pics:
Descansa,
dorm, benvolgut ocell!
T'espera
aquí prop de tu.
Heus aquí les molles d'aigua
en la
finestra. Però quan
t'hagis recordat de les notícies!
Un bertsolari que està completament trencat creu que l'ocell no necessita res per a volar l'aire, el do de cantar, un parell de grans i un cel obert. La gent, per contra, està famolenca, rumiant, angoixada, perquè el malfactor no té mai diners, ni fons, ni poder, ni honor, ni ciència. Potser el poeta amaga en el seu interior l'ambició d'apropiar-se de la personalitat de l'ocell:
La bondat
de Déu no t'ha oblidat.
On vols
trobar el teu aliment?
Què necessites? Ni una miqueta d'aigua,
ni un gra,
ni un gra, A
canvi et diverteixes cantant tot el bosc.
Emigrant, empresonat o vides per al solitari els vols de l'ocell són urgents. Mentre dorm representa els esdeveniments més deplorables, els pitjors, en línia amb el pessimisme dels bascos de base. Com un carter, l'ocell fa de missatger, símbol de moltes empreses de correu de tot el món:
Estic aterrit,
adormit i tremolós.
No hi ha desgràcia
entre els quals m'estimen.
Si fos així, si us plau,
Loretto, en arribar de nou
a la ciutat, es
posa amb un plor sobre la timba.
Xalbador d'Urepel va prolongar en els anys 70 la maledicció dels abocaments de gents a Amèrica, en uns bertsos terribles que li va enviar al seu fill: si sorgís aquí el treball, ningú més hagués pogut abandonar el país:
Segueix honestament en
la teva
vida de tal
manera que
el teu Fill no
pugui anar més que Jo...
Els versos d'Elizanburu ens trastornen fins al present: però, qui no ha tingut al País Basc un amarg tast de l'exili? En tots els països amb grans onades migratòries es perceben cançons que s'han inflat amb nostàlgia, dolor popular, desig d'anar i ocells. Els camins, no obstant això, no són segurs i estan plens d'atabalats.
Temo que
no torni més en el
moment en què
ha marxat el noi durant el temps de caiguda de les fulles.
Si agafes un fer en
el meu parany, deixeu-me, si us plau
, perquè em
portin al pobre home, que està en llibertat.
Maiatzaren 8an hasiko da Bizkaiko Bertsolari Txapelketako sailkapen fasea. Zortzi saio bikoitz jokatuko dira maiatzeko eguenetan. Sarrerak eskuragai daude bertsosarrerak.eus atarian.
Asteburu honetan hasiko da Gaztetxeak Bertsotan egitasmo berria, Itsasun, eta zazpi kanporaketa izango ditu Euskal Herriko ondorengo hauetan: Hernanin, Mutrikun, Altsasun, Bilboko 7katun eta Gasteizen. Iragartzeko dago oraindik finala. Sariketa berezia izango da: 24 gaztez... [+]
Grup Itzal(iko)
bagina: Flores de Fang.
Actors: Els comentaristes seran Araitz Katarain, Janire Arrizabalaga i Izaro Bilbao.
Adreça: IRAITZ Lizarraga.
Quan: 2 de febrer.
On: Saló Sutegi d'Usurbil.
Els últims anys surto poc. Ho he dit moltes vegades, ho sé, però per si de cas. Avui he assistit a una sessió de bertsos. “Li desitjo molt”. Sí, per això he avisat que surto poc, suposo que vostès assisteixen a molts actes culturals, i que tenen més a comparar. Però... [+]