Era el matí de la final de Xilaba, plujosa però amb el cor encongit, perquè sabíem que la tarda ens oferiria una excusa per a passar quatre hores estupendes, ja que no és freqüent que es produeixin algunes comunions d'euskaltzales. D'una vegada per sempre, era l'ocasió d'organitzar un esdeveniment exclusiu per als bascos.

Perquè avui dia tot és bilingüe. Bilingüe. Repeteixo tot el que s'ha dit, metòdicament, traduint-ho. Tant quan es fa el pas al basc en els moviments populars, com quan es duu a terme una política lingüística mínima en les estructures públiques i es produeix alguna cosa en basca. Sembla patològic, és patètic. És norma comunitària el desenvolupament d'afixas, programes, newsletters, convencions públiques, etc. en un bilingüisme equilibrat i la traducció metòdica integral. En el mal basc de tant en tant el mateix, perquè poc importa, perquè llegir en basc és pura militància. A cada paraula se li dona l'equivalència. Així el castellà no defraudarà res. És a dir, la informació sobre qualsevol esdeveniment o iniciativa, encara que aquest últim estigui dirigit especialment als bascos, també li arribarà a ella. No crec que a ningú li agradi estar xopat d'informació doble, però és molt gratificant saber el que se'ls diu als bascos. Per contra, està segur que no pot sorgir cap frustració per al castellanoparlant. Ni raó ni interès per l'euskaldunización. A més, si el basc anés alferes, podria recórrer al francès. Desgraciadament, així és. Perquè la convivència no és responsabilitat pacífica i es desenvolupa en igualtat.

Nosaltres (euskalgintza) també defensem el bilingüisme, reivindicant, pas a pas, a poc a poc, perquè ens dona l'oportunitat d'existir i perquè creiem que des d'aquí podíem seguir, en nom de la transparència, per a ser més acceptats, per a avançar alguna cosa en l'ús. Vivim en absolut? Respires? O respirava?

La conclusió és que veure metòdicament en dos idiomes el cartell, els periòdics i els discursos no genera cap mena de frustració per a l'erdaldun per no saber basc; no fa res, gairebé, perd i pot continuar tranquil·lament amb el traumàtic discurs de sempre sense prendre mai el camí d'AEK “amatxi le parlait”. Més enllà, també poden produir-se repatriacions: la volta de versos, la subtitulació. Per mi aquí està el problema, poques vegades hi ha una prima per als parlants i per al qual no sap perdre quan és així; això és una manera d'actuar i una política que ens acosta poc, que vol defensar el basc sense perjudicar el francès, que aposta pel francès sense valorar realment el basc.

Fins aquí ens exasperem cada vegada que un home del Sud s'arrisca a posar en qüestió la qüestió de l'idioma. El dissabte al matí ens esperava el dels nens-as: El famós Le piéton escriu tots els dies en el diari Sud Ouest. Qui pot saber-ho? No ho sabem. És anònima i una bretxa de gran valor. En el matí de Xilaba, el pietto lamentava tenir el cartell de la final només en basca, i des d'aquí els castellanoparlants no convidats a la celebració, densos però ferms, acusant-los de sectarisme. De sobte, frustrat per tant i, per tant, tot verí.

La petitesa denuncia més. No és una sorpresa, es podia predir. L'enquesta sociolingüística 2011 va posar de manifest l'augment de les opinions contràries al basc: els faltaria descomplejidad. A saber com som ignorants. Tot és en el mateix esdevenir: pas de temps en temps, retrocedeixo. Pietuna, tros de pobre, es va atrevir a dir excloent al marginat, en veu alta, i vindran més, llevant-se la pell d'ovella. A més de l'alegria del cap de setmana, despertant la ràbia.