Al novembre es compleixen 15 anys de la mort de Bixente Ameztoi Olasagasti (Donostia-Sant Sebastià, 30 de gener de 1946 – Villabona, 6 de novembre de 2001). També era pintor el seu oncle, Jesús Olasagasti. Va començar a pintar quan era nena, va afirmar que mai se li havia passat pel cap fer una altra cosa, i amb 14 anys va participar per primera vegada en una exposició. Les recompenses li van arribar ràpidament i, pel que sembla, la pressió del mercat: abans que s'adonés, la gent que li continuava demanant treball, segons va confessar, li emmalaltia. A partir de llavors, va trencar tots els canals i va completar els seus treballs seguint el seu ritme intern.

Elixabete Garmendia Lassa ha esmentat recentment Arteta publicada en Berria en el camí de l'oblit? Article 1. I com ell explica molt bé, va ser l'artista que va voler llevar l'olor a vells a Euskal Herria el que li va donar a Bixente Amezto una iconografia moderna: porros, caputxes, ulleres de sol… Potser no és una gran cosa avui, però llavors era una novetat, una sorpresa, un xoc, un món nou.

Per a Zeruko Argia, a la fi de la dècada dels 70, alguns van crear polèmica, i en aquella època de transició va ser molt activa, també va estar en la revista Euskadi Sioux, per exemple. En tots aquests treballs es veu clarament que no va escapar a l'ambient de la seva època. També ho va esmentar Juan Kruz Unzurrunzaga, en una entrevista concedida a Berria, qui va assegurar que arribaria a morir. No obstant això, la seva pintura és el nom de Bixente Ameztoi, que, malgrat els anys, continuarà apareixent una vegada i una altra. És molt especial. En tots els seus treballs el tema és el mateix: la relació entre l'home i la naturalesa, en totes les seves variants, sempre amb un toc de surrealisme. Les seves obres més conegudes són probablement els retrats, però sempre està pintant el paisatge, el món que li envolta, el món que li envolta.

Aquest paisatge de 1984 és molt peculiar, ja que, a diferència de la majoria de les seves obres, no hi ha cap rastre humà. L'artista s'ha col·locat mirant cap a Donostia-Sant Sebastià pel costat d'Igeldo, en les postals, amb una variant de la mirada completament utilitzada, però com l'ull de l'espectador veurà des de la muntanya fins a la mar, la platja, la terra, en el quadre falta la ciutat; ni el camí, ni la casa, ni el poble, no sabem si és la imatge que precedeix a la trepitjada d'aquests paratges o si la naturalesa s'ha pres per a si mateixa, la qual cosa el bosc ha estat Donostia.