Des de quan et ve l'afició per fotografiar als animals?

Soc de Tudela, tinc d'allí al meu pare i la meva mare de Bilbao. Vaig viure a Tudela fins que vaig arribar a la universitat. Passejava molt per les Bardenas. Amb 13-14 anys sortia a buscar paisatges i animals per la riba de l'Ebre i les seves muntanyes. Vaig començar a fer fotos amb 16 anys.

Com va arribar a ser fotògraf professional de la naturalesa?

Vaig estudiar periodisme en la Universitat Autònoma de Barcelona, però anava molt poc a l'escola. Vaig començar a publicar els meus treballs en revistes i periòdics de tercer nivell. Més tard van arribar llibres i exposicions.

Es pot viure per aquí?

Fins fa quatre o cinc anys podies haver viscut bastant bé, però últimament, a causa de la crisi, molta gent s'ha vist obligada a deixar de treballar en això. Afortunadament, tinc bastant treball. La meva manera de fer és bastant especial, perquè treball en projectes a llarg termini. En alguns dels llibres que he publicat he estat dos o tres anys sense parar. Vaig haver de passar diversos anys preparant una exposició sobre l'Àrtic. La majoria dels treballs que habitualment faig són per encàrrec o amb un receptor prèviament certificat.

Sempre has caminat pel món?

Durant la carrera alguns amics obrim una llibreria de quioscos en la facultat de Periodisme, i quan acabava el curs em marxava amb la meva cambra i la meva tenda de campanya. Durant cinc o sis anys vaig passar tot l'estiu a Àfrica. Al principi escrivia, però a poc a poc la foto va anar agafant prioritat. Des del primer moment he fet reportatges sobre la relació de l'ésser humà amb el medi ambient. La primera, per exemple, va ser la via ovina dels roncaleses, publicada per La Vanguardia.

Els animals són sempre els protagonistes?

Vaig anar acostant-me cada vegada més als animals, però sempre està en la base la relació entre l'home i els animals. En aquest últim viatge, per exemple, el punt de partida ha estat comprovar quins animals estan perseguits, massacrats i en perill d'extinció, i triar un d'ells per continent. L'ésser humà no es veu en les meves fotos, però la seva influència sobre els animals és l'essència del missatge. Més que explicar la biologia o la condició dels animals, el que vull mostrar és quins efectes mortals té l'activitat humana sobre els animals salvatges. Per tant, són els meus documentals sobre la naturalesa? Sí, però també més que això.

Estem destruint el planeta?

Als països en desenvolupament la naturalesa s'està convertint, s'esgota. En altres casos, més o menys, estem implantant mesures de protecció i en alguns casos es pot dir que són eficaços. En el tercer món, les multinacionals del primer món estan explotant brutalment els recursos naturals. Aquest és el colonialisme actual. Les selves tropicals i molts altres ecosistemes estan desapareixent per explotacions directes o per canvis climàtics. En les estadístiques s'observa clarament com algunes espècies estan desapareixent o decaient clarament. Si aquí es pot obtenir la requalificació d'un sòl de manera “legal”, no diguem als països en desenvolupament. Allí la voluntat política i tot el que es necessita són molt fàcils de comprar per a fer negocis. El que està succeint ara en les selves tropicals asiàtiques per l'oli de palma és terrible.

Com va sorgir la idea d'un viatge de quinze mesos?

En els meus viatges normalment he anat només i en etapes curtes. Això ha estat totalment diferent. Aquesta vegada hem anat tota la família i ho hem fet tot seguit. En un principi, l'objectiu del viatge era realitzar reportatges fotogràfics per a diverses revistes. Vaig fer uns vint. Després va arribar l'oportunitat de fer el llibre, La crida del puma, 272 pàgines, 150 fotografies, textos de Meritxell i dibuixos d'Unai. La conferència va ser a càrrec d'Odile Rodríguez de la Font. L'últim ha estat El viatge d'Unai, que ha comptat la crònica d'aquests mesos en les seves pròpies paraules.

Tot això s'emmarca en el projecte Looking for the Wild. El projecte ha comptat amb el suport de diverses fundacions i entitats, entre elles la Fundació Félix Rodríguez de la Font, i estem en col·laboració amb el P.A.O. Amb l'editorial Education en el projecte educatiu Learning in the Wild dirigit a famílies i escoles. Estic sorprès de la reacció de la gent. El públic s'emociona terriblement. El missatge final està arribant bé a l'espectador, però també molt més.

Per què han triat aquests set animals?

He triat als llops a les muntanyes d'Europa de Cantàbria, als elefants del desert de Namíbia, als pumes de Patagònia, als bisons d'Amèrica del Nord, al pingüí Papua de l'Antàrtida, als caleu-vos de Tailàndia i als cocodrils d'Austràlia.

Volíem mostrar les raons per les quals els éssers humans exterminen a aquests animals. Per exemple, el bisó nord-americà. Hi havia entre 40 i 50 milions d'exemplars, fins que van arribar els blancs. Gairebé tots van ser assassinats, fins que van deixar un petit grup d'uns 50 grans al parc de Yellowstone. Per què van cometre tal holocaust? Per a matar als indis locals, per a negociar amb les pells, perquè la munició era barata… Maten als elefants del desert per l'ivori, però a canvi de favors polítics. Els caleu-vos tailandesos s'estan matant per a vendre les seves plomes i els seus pics, però la majoria de les vegades estan desapareixent a causa de la destrucció dels boscos tropicals. Per a treure l'oli, s'estan instal·lant unes impressionants plantacions de palma. D'altra banda, els pingüins de l'Antàrtida estan sofrint directament les conseqüències del canvi climàtic. A Austràlia, no obstant això, fins fa poc, els cocodrils eren perillosos per a les persones que els mataven. Va estar en perill d'extinció en molts llocs i ara està protegit. Aquesta és la principal diferència entre els països desenvolupats i en desenvolupament. Les mesures de protecció funcionen aproximadament. El linx, l'àguila solar… han estat a punt de perdre's en la Península Ibèrica. És cert que el llop és una amenaça per als animals, però la massacre no pot ser l'única solució. En alguns casos també es produeixen contradiccions quant als aliments ecològics. Alguns diuen que fan formatge ecològic, per exemple, però no volen que el llop sigui a prop.

Com ha estat l'organització del treball en el viatge?

Hem estat dos o tres mesos en cada lloc. La dinàmica era molt senzilla: arribar, col·locar-se i començar a buscar un animal molt difícil de veure. Algunes escenes estan gravades en diversos dies, però sembla que estan fetes el mateix dia, ja que anàvem tots els dies al mateix lloc i a la mateixa hora. Així, podia gravar des de diferents punts de vista, encara que només hi hagués una cambra. La majoria dels plans, els tres quarts, són meus, però el fill d'Unai també va començar a prendre alguns plans mentre jo feia fotos, i molts d'ells ja els hem utilitzat en la pel·lícula. Al principi li tremolaven les mans, sobretot perquè els teleobjectius són grans, però ha treballat cada vegada millor. Aviat em farà la competència!

Una vegada finalitzat el viatge hem treballat durant quinze mesos més en el muntatge: imatges de vídeo, fotografies, so en directe (rugits de lleons, udols de llops…), música, narració, dibuixos… El guió ha estat realitzat per Meritxell, l'escriptor i amic de Tudela Julio Mazarico i el propi Unai, i s'han gravat tres versions en castellà, català i anglès.

Quina experiència ha suposat per a Unai i Amaia?

Han gaudit moltíssim. Estan acostumats a aquesta mena de coses. Unai va complir nou anys a Alaska veient aurores boreals. Coneixen ossos, linxs, llops... Unai ha tingut l'oportunitat de parlar amb els experts que més saben d'aquests animals i ha après moltíssim, però malgrat això continua emocionant-se quan veu als animals en llibertat.

En el viatge hem viscut en llocs molt diferents. Hem passat del desert de Namíbia a estar a 25 graus sota zero a l'Antàrtida. Unai es va anar de viatge a dos col·legis. A Austràlia, estàvem en un poble i es va anar a escola pública amb nens aborígens. Estàvem en un petit poble dels Estats Units, Colorado, a 1.500 metres d'altura, i allí va anar a escola pública. D'altra banda, estudiaven a casa amb Meritxell. Tot ha estat molt més fàcil del que sembla. La roba, per exemple, necessitàvem de totes les condicions climatològiques. A Tailàndia, ens van guardar la roba d'hivern a l'hotel i els demanem que la guardessin en el lloc on lloguem el cotxe a Namíbia.

La petita Amaia, un secundari d'or que menja al protagonista.

Sí, és veritat. És meravellós. A més, segurament els seus primers records per a tota la vida seran d'aquest viatge. És de tota la terra: menja qualsevol cosa, dorm en qualsevol lloc…

Hem viscut a temperatures extremes i no hem tingut res. Només Amaia va tenir un catarro de tres dies a Amèrica del Nord, amb 15-20 graus sota zero. Unai es va torçar el turmell en caure per un pendent de quatre metres mentre corria després d'una sèrie d'avions de paper. Un altre dia, a Àfrica, se li va barrejar el ventre. Res més. Serà per falta d'estrès i preocupació. No ho sabem. Però amb els animals no hem tingut cap perill. A Àfrica, per exemple, dormíem en dues botigues situades damunt del cotxe i a la nit no podíem baixar ni orinar perquè els lleons caminaven per allí. He estat moltes vegades en tots aquests llocs i sé on pot estar el perill. Perquè un escorpí mossegui, per exemple, ha de trepitjar el cap o es va. És molt difícil. No ens hem posat en perill. Potser és més perillós anar aquí amb cotxe de casa a treballar.

Com és el projecte educatiu que heu desenvolupat en aquest viatge?

D'una banda, algunes escoles que hem conegut en el camí s'han posat en contacte amb altres per a parlar de la destrucció dels animals. Per exemple, una escola patagònica ha treballat amb una gallega. Perquè el que s'està fent amb puma a la Patagònia és el que van fer amb el llop a Galícia. Van ser assassinats per ser perillosos per als animals i el mateix passa ara amb el puma a l'Argentina i Xile. A més, el documental es projectarà en diverses escoles i ens agradaria projectar-lo també en algunes sales de cinema. A Barcelona s'ha pogut veure durant cinc setmanes i la sala ha estat plena en totes les sessions que ha ofert. Hem fet més de 70 actuacions en tot l'Estat i a la gent li encanta.

I a partir d'ara?

Entre gener i agost hem donat una nova volta al món. Per encàrrec del grup Mediaset hem gravat diverses actuacions en diferents llocs. En aquesta ocasió no ha estat continu, sinó que s'han realitzat estades de tres o quatre setmanes en companyia d'un grup de televisió.