Stephane Emmallar-me (París, 1842–Valvins, 1898) va escriure una obra inassolible, un llibre impossible. Ara Josu Landa ha traduït tota aquesta inposibilidad, o millor, una mostra d'ella, acostant la veu del poeta més pròxim a la perfecció. Ho ha portat a més amb rima, com va traduir Miguel Hernández per al Quadern de Poesia del Món. Se'ns ha donat un bon resultat: “Nornahi bakarra estiren/ cigne i kai/ miren el vell/ el meu ull en el no-res”.

Llegint emmallar-me sembla que estem llegint la decantació del temps en les paraules. A vegades està obsessionada amb l'eternitat, com quan canta a la làpida d'Edgar Allan Poe, i altres vegades vol atrapar un moment, fent-li cabre en el curt vol d'una papallona: “Cignes amb coll fi, Gladiolo vermell, Làmina de llorer de les ànimes exiliades/ Espanto de les aurores capturades/ Groguenc com el dit de les serafins”.

Emmallar-me va ser un poeta de les més altes obres, investigador del llenguatge, un dels grans clàssics que creia en les lleis del ritme. Per això els seus poemes estan, com en els escenaris de les grans òperes, emmarcats en marcs onírics de cartó pedra, en els sants horts, a les dotze de la nit, en els salons. L'escapismo condueix a l'exòtic, al somni: “Com una dubta/ torxa protectora i alegre que desolla sembrada d'Errubik”.

El ressò que produeixen les paraules soltes en un mateix és tan important com la integritat del poema. Les coses vagues que succeeixen en els paisatges de misteri són la nostra imaginació. El poeta gairebé desapareix i parlen les forces ocultes de l'univers. La poesia d'Emmallar-me és una d'aquestes que cal assaborir més que entendre, que a poc a poc t'enxampa i que et porta més enllà del significat. Un altre és Rimbaud. Baudelaire també. Poe. Un corrent que ha arribat fins als nostres dies.

El simbolisme i fins i tot el surrealisme van sorgir d'aquesta tradició. Encara que no entengui els senyals, hi ha alguna cosa que et fa pessigolles: ja saps que no es tracta de les coses que descriu, sinó que són un mitjà per a parlar dels misteris de l'univers. El poeta reinventa tot el que és. Des de llavors, els altres, sense adonar-nos, reinventem Emmallar-me i el seu absolut.