Com va sorgir la idea de fer una exposició?

Em van demanar que fes una exposició retrospectiva. Al principi em va semblar un excés, perquè no tinc 97 anys, encara estic treballant! No obstant això, em donava l'oportunitat de mirar cap enrere d'una altra manera, de què no es tractés d'una espècie de taüt, sinó d'una revisió del treball.

He tingut molt de temps per a preparar l'exposició, al voltant d'any i mig. M'ha vingut bé, perquè no és fàcil decidir què cal incloure i què deixar fora en una exposició d'aquest tipus. A més, l'espai està bé, però és reduït, sobretot per a la meva obra, que és de gran format. Podria completar fàcilment l'exposició amb 10-12 obres de gran format. No obstant això, no volia fer un procés de selecció molt fi, sinó que volia que l'espai es desbordés. He mostrat el meu treball, per descomptat, però he aprofitat el museu per a experimentar.

Ho tenies clar des del principi.

Tenia clar que, com deia l'artista Valcárcel Medina, havia de preguntar-me si el museu normalment no el fa, i si jo no he provat prèviament el que haig de fer. Per a mi aquesta exposició és un repte, volia experimentar amb l'espai expositiu, sense cap vergonya. Per descomptat, l'espai expositiu és un museu i, per tant, té connotacions de pes en diferents àmbits, però, al meu entendre, si ets artista i t'endinses en aquest espai, tens el dret i l'obligació de fer una cosa més atrevida. No sols mostrar els teus treballs, sinó saltar.

Com ha anat el muntatge?

Em vaig posar a fer una cronologia i vaig començar pel principi. Jo volia que a mesura que s'acostés a l'exposició, la gent pogués veure els processos i no els resultats. És a dir, volia crear una dinàmica i fer veure que l'artista no és algú al qual se li ocorri una sortida, sinó que és un treball molt més complex i continu. A vegades expliquen en els mitjans de comunicació aquesta qüestió de les idees: és un tòpic que perjudica enormement l'art.

Vaig crear tres zones molt unides entre si: la primera és Roma. Està formada per obres de 1986-96, època en la qual vaig viure a Roma. Li segueixen els anys 2000, Jardí, i després els Capgrossos i el vídeo La Murata, els treballs més recents.

Quan i per què te'n vas anar a Roma?

Bilbao em semblava una ciutat dura i grisa, i per diverses raons em vaig escapar d'ella, sense cap beca. Vaig acabar la facultat de Belles Arts i em vaig anar corrent.

Vaig estar deu anys a Roma. Al principi era un experiment: després d'uns mesos, a veure què passava, perquè no tenia mitjans econòmics per a viure en una ciutat així. Per fi, la ciutat t'atrapa i és allí on vas completant la teva vida. Sempre he estat lluny de les institucions espanyoles de Roma, ni beques, ni acadèmies, i no ho dic amb orgull. Vaig viure en un ambient molt local. En qualsevol cas, aquest món local està replet d'estrangers que viuen o estan sempre en ell. Així és la història de la ciutat, amb diverses capes i estrats, i això és molt interessant.

Què li va portar a vostè?

En el fons, em va obrir el cap, una destralada. Reunir-se amb altres persones, veure altres coses, veure coses des de molts punts de vista... T'obres. Després, en la vida, són molts els moments de contracció. Crec que és qüestió de vida marxar-se, encara que tornis després. En el meu cas, va ser Roma, i per a una altra, no obstant això, hi haurà una altra ciutat.

Quina relació tens ara amb la ciutat?

Em va costar molt tornar a Bilbao, era un terreny estrany per a mi. Al principi vivia de nostàlgia, i això és encara pitjor, perquè, en primer lloc, no vius ara, et fiques en un bucle, contínuament relacionat amb la pèrdua, i a conseqüència d'això caus en el victimisme, en el pantà del victimisme, com diu un amic meu. La pèrdua i el victimisme et devoren les entranyes i t'impedeixen viure. Per tant, em va semblar que havia de fer alguna cosa més: en primer lloc, havia de seguir en contacte amb la ciutat: per què interrompre la connexió? A més, Roma no està tan lluny. He mantingut la relació a través dels meus amics i, a poc a poc, també he fet la relació laboral. Estic tranquil·la, Roma i Biona no acabarà mai.

Fixem-nos en la segona part de l'exposició. Aquest Jardí desperta l'atenció.

La instal·lació de jardí està formada per diversos dibuixos i pintures. Cada peça és autònoma, però en el museu he decidit fer una cosa diferent, mai abans fet: compondre una sola peça amb moltes peces. Es tracta d'una instal·lació d'apilament, una comunitat de peces que s'uneixen formant una única peça. Ocupa gairebé tota una paret de la sala i part del sòl.

Li he anomenat jardí perquè he recopilat les peces que vaig fer en els anys 2000: flors, tiges, òrgans... Per a mi, les flors són com els òrgans, no són un element vegetal, per exemple, una margarida. Des del meu punt de vista, les flors recorden al cos, tenen una presència dura i compacta i estan fetes de forats.

Veus totes les peces i, al mateix temps, cap.

En tot treball creatiu, fins i tot en la vida, cal prendre decisions, i encara que et fa molta pena, sempre deixes alguna cosa fora. Evidentment, en un apilament com aquest, no veus les peces. Però no volia posar un munt de peces per a mostrar el major nombre de treballs possible, sinó que volia crear una unitat a través de diversos plans.

A més, si contínues amb la metàfora del jardí –ja que no és un jardí versallés, ordenat i racional–, quan estàs en un jardí t'agafa un camí, el veus, després t'apareix una altra cosa... És un lloc d'exploració, igual que el treball artístic, i quan trobes alguna cosa, has deixat enrere alguna cosa. Té a veure amb la mirada: tu construeixes els teus petits relats. No obstant això, he organitzat aquesta peça detalladament, tant a nivell formal com cronològic. No és un jardí d'atzar. En un altre lloc, pot ser que canviï, però aquí és així, i punt.

Creus que has pres l'exposició?

Sí, en gran part. Tant de bo el catàleg hagués estat també a la sala. Hem treballat molt per a fer un altre catàleg. Volia que fos un llibre, que recollís l'ambient del seu treball. En general, en aquesta mena de catàlegs apareix una llista d'obres i, al final, una cronologia i una fotografia de l'artista. No era això el que volia. Està antiquada. Volia posar altres figures, col·locar les peces dins d'un recorregut, a través d'un guió d'imatges, ja que formen part del treball. Em semblava que havia de ser més ric, més complex. Des del principi vaig pensar que havia d'estar molt relacionat amb l'exposició, i ens vam posar en això. Si no treballes intensament no ho aconsegueixes.

Com són els seus dies de treball?

El treball artístic és metòdic. Cal deixar a un costat la qüestió de la inspiració i els tòpics. Jo treballo sobretot en l'estudi. Per descomptat, no tots els artistes ho fan així, però jo, en aquest sentit, soc tradicional. En aquells temps en què no tenia res, tenia un estudi, gratis. Per a mi era més important l'estudi que la pròpia casa.

Des del meu punt de vista, l'estudi és una habitació pròpia. També pots compartir-ho amb una altra persona, per descomptat, però és un lloc per a pensar i fer art. No és una torre d'ivori, el que passa en l'estudi no queda aquí, surt, i el que passa en l'estudi, en definitiva, està relacionat amb el que succeeix fora. Per a mi, les parets de l'estudi són doloroses, no és un lloc tancat i aïllat, aquest lloc mític on l'artista es tanca i crea obres d'art. Per contra, per a mi l'estudi és un lloc obert, enginyós i porós. Se situa entre l'interior i l'exterior, però al mateix temps és un lloc íntim i personal.

I a partir d'ara què?

Gràcies a l'exposició he vist que hi ha connexions i diferències dins de la meva obra. No dic que hagi avançat o retrocedit, sinó únicament que hi ha connexions i corts. De la mateixa manera, observem que en alguns casos estem donant tornades constantment al mateix, encara que no sapiguem exactament què és aquesta cosa... A vegades, això és el treball artístic, treballar sense un destí concret: una altra manera d'investigar. I m'he adonat, una vegada més, que m'encanta el meu treball.

Hi ha aquest mite de l'edat, que ja s'ha acabat en arribar a l'edat X. Però en el treball creatiu, tu decideixes fins a on vas i com. És més, en algunes coses soc més forta que quan tenia 20 anys.