“És una gran sort presentar aquesta pel·lícula entre el documental i la ficció en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, però és més sort tenir al meu costat a aquesta dona: Carmen Silva Ferreira. Si no sabeu qui és, és un dels veritables líders de la lluita per l'habitatge al Brasil, molt respectat”, afirma el director en presentar al seu principal protagonista.

“La pel·lícula que veureu és un reflex de la realitat del Brasil, milers de persones viuen al carrer, els fabeles creixen als afores de les ciutats, i al mateix temps hi ha milers de cases i edificis buits abandonats en el centre de la ciutat –Silva parla amb dolçor i fermesa–. No obstant això, és un sistema molt injust, ja que en Sao Paulo, per exemple, el govern protegeix aquestes cases, deixant a la gent que entra en elles al carrer en nom de la llei. L'estat fa d'esclau d'aquells propietaris que abandonen aquests habitatges i deuen a l'Estat una fortuna fiscal; no té sentit”.

Encara que des de la dècada de 1980 els moviments en favor del dret a l'habitatge han treballat al carrer, davant la gravetat del problema, es va unificar el moviment i una nit de 2003, 2.800 persones van ocupar quatre edificis en el centre de Sao Paulo colpejant la taula. Als apartaments i habitacions buides que portaven més de 20 anys deshabitats, van organitzar massivament els seus habitatges. En Sao Paulo els moviments que s'estaven duent a terme en aquest àmbit es van centrar en donar visibilitat mitjançant una acció directa als treballadors sense llar i als ciutadans que es trobaven a punt de caure en l'exclusió social. En el centre de la ciutat van començar a ocupar els edificis exigint un pla d'habitatge d'emergència. El moviment es va formalitzar en 2004 com a punt de coordinació de diversos agents i es va denominar FLM: Front de Luta per Moradia (Front de Lluita per l'Habitatge) Tenen molta informació en el seu web. Avui dia hi ha més moviments que treballen en aquest àmbit.

Organitzant ciutadans sense llar

En la pel·lícula Era o Hotel Cambridge s'ha documentat l'assemblea, que ha finalitzat amb crits de “Quem não luta està morto”. Els habitants de tot l'edifici s'han reunit en el primer pis per a escoltar el que ha de dir Carmen Silva.

“Avui celebrem la festa de l'ocupació. Tots participarem, i els que sou nous entre nosaltres, heu de venir. Durarà 48 hores i els amics dels altres tres blocs també estan en camí”. A la nit es poden veure diversos autobusos que corren a gran velocitat per Sao Paulo. S'han parat davant un edifici abandonat del centre, s'han trencat ràpidament la porta segellada amb una pala i en pocs minuts han entrat centenars de persones. La tensió que transmeten aquestes imatges és tal que l'espectador pot quedar-se sense alè. Silva dona ànims com “Avanci, entra, ràpid, és la teva casa!” a tots els paulistes de totes les edats que baixen corrent d'autobusos un a un i viuen sense llar en la major metròpoli americana. Una vegada que tots van entrar en l'edifici abandonat, els autobusos van marxar, van tancar la porta d'un costat a un altre i en pocs minuts van arribar els agents de la policia militar, que els van ordenar que sortissin dels altaveus. Els centenars de persones que estan a l'interior de la casa contestaran que no. Les banderes del FLM estaran penjades en les finestres. Un altre edifici ocupat. Un altre front obert.

Segons recull la BBC en un reportatge titulat La vida en Sao Paulo, al març de 2015, als hotels ocupats per persones sense llar, segons la Policia Militar, des de principis de 2013 fins a finals de 2014 es van ocupar 681 edificis o terrenys. En 2015 unes 4.000 famílies vivien en el centre de Sao Paulo en edificis ocupats i coordinats per moviments populars.

L'urbanista Jeroen Stevens, de la Universitat Federal de Lovaina (Bèlgica), que analitza aquest fenomen polític, explica el seu funcionament de la manera següent: “Tenen una agenda comuna per a les ocupacions. Molts treballen per a conscienciar sobre els deures i drets de les persones que no tenien en la societat”.

Aquests moviments han optat per viure en el centre de la ciutat i, per tant, han ampliat el debat sobre la seva participació en l'escenari públic, segons ha escrit la sociòloga Janaina Aliano Bloch en la seva àrdua lluita per l'habitatge del centre de Sao Paulo. “Les seves reivindicacions no sols són contràries a la segregació de l'espai, sinó que també són contràries a l'exclusió social i política. Aquests moviments populars, que es queden al marge del debat polític, reivindiquen el seu lloc”, diu Janaína A. Bloch.

El miner Jehova, que viu al costat d'altres 23 famílies, ha estat entrevistat avui en la BBC. Diu que fins llavors veia les ocupacions com a “cosa de barrabás”, fins que va haver d'anar a viure a una d'elles. És el destí de milers de ciutadans precaris que no poden ni pagar el lloguer amb un salari mínim: Dormir al carrer, anar a viure en misèria a un fabel als afores de la ciutat o ocupar una casa.

Al maig de 2007, Amnistia Internacional va visitar un altre edifici ocupat en el centre de Sao Paulo. Això ho gestionava el moviment MSTC, que forma part de la FLM, i la representació estava composta gairebé exclusivament per dones. AI va explicar que gairebé totes les famílies que s'unien al moviment estaven en mans d'una dona, la majoria d'elles prop de l'exclusió social. Ai va posar damunt de la taula que a les dones del MSTC els va venir molt bé formar part d'un moviment i que per primera vegada moltes tinguin experiència en l'activisme polític i en el lideratge. Després d'una potent campanya que va aconseguir superar les fronteres del Brasil, l'Ajuntament va servir per a convèncer a tots els habitants de l'edifici d'habitatges a la ciutat.

La terra, contenta d'or i especuladors

Un dels líders del MTST, Ghilherme Boulos, ha estat entrevistat en la zona Ctxt al desembre de 2015. En les seves paraules, "la lluita dels sinhogareños ha augmentat molt a causa de la crisi urbana que es va aprofundir abans de la crisi econòmica. Els crèdits concedits a empreses immobiliàries en 2004 van ascendir a 5.000 milions de reals i en 2014 van aconseguir els 102.000 milions de reals, la qual cosa suposa un increment del 2.000%. A més, el preu de l'habitatge en Sao Paulo ha pujat un 212% en vuit anys, un 260% a Rio de Janeiro. Això suposa l'expulsió de la gent. A la ciutat la gentrificació és molt potent, i el Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics s'han vist accelerats. La gent s'està desplaçant a zones que estan molt allunyades del centre, i encara que s'han construït 3 milions d'habitatges públics, els preus segueixen en augment. És una màquina per a crear el Brasil sense llar”.

Al Brasil la terra es va convertir en or segons les seves pròpies paraules, i el lloguer, en canvi, era una cosa impossible de pagar. Les ocupacions no sols s'han produït en Sao Paulo, sinó que també s'està estenent la pràctica en altres ciutats del país. “Jo crec que és un fenomen directament relacionat amb l'explosió de l'especulació de l'habitatge”, diu Boulos.

Després de tornar a l'hotel Cambridge, el 16 de setembre de 2014, 250 policies militars van aconseguir finalment desallotjar l'edifici, tornant a deixar al carrer a 700 persones que havien residit durant sis mesos. A la ciutat es van registrar forts enfrontaments entre els desplaçats a defensar l'habitatge i la policia militar. Els periòdics van recollir en cròniques que alguns manifestants i la policia van llançar bales de goma, gas lacrimogen i magranes sonores en incendiar un autobús en el centre de la ciutat.

En el Festival de Cinema de Sant Sebastià, Carmen Silva, una de les activistes i protagonistes, ha rebut l'aplaudiment dels assistents després de la pel·lícula. No volen res gratis. Volen pagar la seva casa a un preu just.

“A pesar que els mitjans de comunicació ho silenciïn, aquí el problema és el capitalisme. En el lloc canvia la forma de lloc i al Brasil és molt salvatge”, ha proclamat Silva. Continuaran pressionant amb la projecció del documental a nivell mundial i també organitzant als desnonats al carrer. I és que ho reivindiquen a través de la posada en pràctica del dret a l'habitatge. Com diuen, el que no combat està mort.