Ha passat un mes des que va tornar dels Jocs Olímpics, sense haver aconseguit cap medalla.

Tornem molt contents. En Riu teníem dos objectius: la primera medalla, per descomptat, i això no ho vam portar; la segona, continuar renovant la natació sincronitzada, realitzant una coreografia que es recordarà a partir d'ara, i la segona es va complir.

La medalla, no obstant això, té un gran pes. Fins a quin punt t'afecta?

Tot esportista sap que en les competicions pot passar qualsevol cosa. En els Jocs Olímpics tots sortim a guanyar. Per tant, sabíem que no anava a ser fàcil. Diria que és una de les millors coses del concurs, que després de molts anys de baralla no sabem si guanyarem o no. No aconseguir la medalla ha estat per a mi un gran aprenentatge.

Com et vas submergir en la natació sincronitzada?

De petit practicava gimnàstica rítmica i quan vaig complir 10 anys vaig fer un intent atret pel sinkro. Era la mescla perfecta d'aigua i art, de les meves dues passions... En l'estrena vaig tenir clar que volia ser una lamina sense escates. Però no va ser una vocació d'infància. Mai vaig pensar que es tractava d'un sol somni.

Quan tenies 14 anys et va ser la selecció espanyola trucant a la porta.

Va ser un dels moments més feliços de la meva vida. Encara em quedaven quatre anys per a tecnificar-me i aquesta oferta, de sobte, em va demostrar que havia superat aquests quatre anys. Fins llavors em sentia rar, sempre volia més i tenia la sensació que no avançava com devia. Aquesta va ser la recompensa del treball realitzat, i llavors vaig veure que sí, que aquest era el meu lloc.

Fa un parell de setmanes vas presentar el teu primer llibre: Tres minuts, quaranta segons (Tres minuts, quaranta segons). Un especial homenatge a la plata que vas obtenir en els Jocs Olímpics de Londres. Fins a quin punt aquest assoliment va ser important en la seva trajectòria?

Molt, després d'un dels moments més durs de la meva carrera com a esportista –quedar fora dels Jocs Olímpics de Pequín–, en el partit de l'equip londinenc, la medalla de bronze i la plata en la parella va ser increïble. Així vaig tancar la ferida que se m'havia obert quatre anys abans.

Què trobarà el lector en el llibre?

És un llibre autobiogràfic escrit com a novel·la. Vaig decidir aquest suport per a arribar més enllà dels que estan interessats en mi o en la natació sincronitzada. El llibre tracta de la història d'una nena de 10 anys, que ha estat assassinada a Barcelona. No és un llibre sobre medalles ni èxits, sinó sobre els meus dilemes, les dificultats per a conciliar família, amics i esport, i els processos de vivència i aprenentatge.

Què necessita un esportista d'alt nivell?

Molts components. És imprescindible ser treballador i perseverant, però també has de ser capaç de competir, perquè no tothom és capaç de fer-ho. Cal entrenar bé, cal saber ser ferm. Així, a poc a poc, tot esportista aconsegueix els ingredients que li falten i acaba fent-se molt millor en aquells altres en els quals és hàbil.

Acabes de complir 26 anys i, segons els teus càlculs, has passat tres i mig sota l'aigua.

Sí, varia en funció de la temporada, però quan ens submergim en la fase de competició faig un entrenament d'entre deu i dotze hores al dia, de les quals vuit o nou són almenys submergits. Aquesta modalitat de natació és especialment dura, ja que en tres minuts posem en joc un treball de molts anys.

Malgrat les dificultats, has compaginat la natació sincronitzada amb els estudis. Fins a quin punt aquesta altra branca de la teva vida t'ha ajudat en el dia a dia?

Estic a punt d'acabar els meus estudis de disseny de moda. Els meus pares sempre em van animar a fer esport i a aprendre. L'esport d'alt nivell ens absorbeix tant, que és molt fàcil descartar altres estudis importants. Per a ser més ben esportista és imprescindible sortir de la nostra bombolla tradicional i vestir-se de cultura.

Et resulta imprescindible posar límits al perfeccionisme i l'obsessió que exigeix la natació sincronitzada?

Sí. I els entrenadors també ens obliguen a desconnectar. És perillós que l'obsessió ens absorbeixi. He après a mesura que he anat creixent; ara, per exemple, he aconseguit no somiar amb la natació sincronitzada a les nits, i no és poc!

Ha pensat alguna vegada a abandonar-ho tot?

Per descomptat! Més d'una vegada. Sobretot quan em vaig quedar fora dels Jocs Olímpics de Pequín. Sens dubte era el moment més dur de la meva carrera.