La MAB són les sigles portugueses del Moviment d'Afectats pels embassaments. Què és?

El moviment té les seves arrels al Brasil dels anys 60 i 70. En aquesta època es van començar a construir una gran quantitat de preses hidroelèctriques al país. Cada pantà que començava a construir afectava milers de persones, provocant una degradació social i ambiental enorme. Llavors van començar a sorgir lluites locals, aquí i allà, però sense cap connexió clara entre elles. el Brasil és un país continental, molt gran, i vam veure la necessitat d'unir-nos: si les empreses tenien la mateixa estratègia per a tot el país, nosaltres també necessitàvem una estratègia comuna per a tot el país. Ho aconseguim en 1991. Avui dia estem en tot el territori duent a terme les nostres lluites. Encara queda molt camí per recórrer. En aquests anys s'han construït més de 2.000 preses, per les quals més d'un milió i mig de persones s'han vist afectades i desplaçades. El 70% d'ells no rep res, ni noves terres, ni indemnitzacions…

El desemparament es basa en una llei de 1941, no és així?

És a dir, segons aquesta llei, només els propietaris de la terra poden ser indemnitzats. Però la realitat del nostre país és que la majoria dels qui han explotat un terreny durant més de 200 anys de generació en generació no tenen documents que els reconeguin la seva propietat. En moltes comunitats brasileres mai s'ha necessitat aquest títol, i d'aquí venen molts problemes, perquè la llei no els reconeix com afectats. Les empreses utilitzen aquesta llei per a fer pressió i xantatge.

Quina era la situació política en la qual es van començar a realitzar les obres? Si no s'està en calma...

En aquesta època, el Brasil tenia el poder sota la dictadura militar. L'única cosa que el Govern tenia al cap era fer grans obres de país per a fingir que el país s'estava desenvolupant. En aquest període Brasil va construir la presa hidroelèctrica més gran del món. Van ficar al país en un remolí de vanitat sense pensar en les seves conseqüències. Es van crear grans conflictes i molta gent va ser perseguida, torturada o eliminada. Va ser una època complicada, en part en la qual estem vivint en els últims temps, amb motiu de l'impeachment contra Dilma Roussef, que el passat 31 d'agost va sofrir el cop d'estat contra la democràcia brasilera: El vicepresident del Govern, Michel Temer, ha arribat al poder sense el suport dels ciutadans. Estem una altra vegada en una situació d'excepció, i podem dir que des del final de la dictadura militar en 1985 hem tingut un període de democràcia molt curt.

Quina relació té el MAB amb altres moviments que s'han vist representats en els governs del MST (Moviment de No Terra) i de Lula i Dilma?

MST i MAB són moviments contemporanis. Diem que som germans de moviment. El Govern de Lula, que és una coalició, va fer moltes coses bones per als ciutadans, però va fer més coses positives per als empresaris i les elits econòmiques. No obstant això, ells no se satisfeien amb aquests beneficis i volien més. Per exemple, tenim una llei que va ser aprovada per Lula i Dilma, que diu que part dels beneficis del petroli brasiler ha d'invertir-se en educació i sanitat. Es tracta d'una quantitat que pot tenir un gran impacte en tots dos àmbits.

Diners públics en mans privades, per tant...

Chevron, Shell, Exxon i altres empreses del sector tenen un lobby extremadament potent que impedeixen dur a terme aquesta inversió. És més, el Ministre de Relacions Internacionals acaba de dir que Petrobras donarà la pressa a Chevron [l'empresa Petrobras és semi-pública]. Això al Brasil és un atac intolerable contra la sobirania. El cop d'estat que he esmentat abans, en aquest sentit, cal considerar-lo un cop d'estat internacional, més enllà de l'ofensiva de les forces de dretes descontentes. Són diverses les empreses, inclosa Iberdrola, que volen controlar i captar tot el recurs energètic del Brasil. Nosaltres no ho permetrem, i com ja ens tenen davant, han començat a imposar la seva agenda. El mateix Michel Temer ha presentat per als pròxims anys el programa “Un pont cap al futur” que pretén portar al Brasil a submergir-se en la salvatge agenda neoliberal.

Com està l'assumpte ara?

el Brasil és la tercera potència hídrica del món, per darrere de la Xina i Rússia. Per a donar-li la mesura, pensi que al voltant del 80% de l'energia que maneja el Brasil procedeix d'aquesta font. A Europa la situació és molt diferent, ja que existeix una gran dependència dels combustibles fòssils, nuclears, etc. Nosaltres tenim una font d'energia hídrica fructífera, i suposa grans beneficis econòmics. El capital ho sap i el vol assimilar, però som els ciutadans els que sofrim, perquè vivim en les ribes dels rius. Iberdrola ja té un contracte en la Baixa Iguazú de Paraná: vendrà energia en megawatta 100 real (uns 28 euros), quan el cost de producció sigui d'uns cinc euros. El Govern Basc calcula que traurà a l'any 45 milions d'euros nets del deute. És evident que el model energètic està enfocat cap als beneficis i no cap a les necessitats socials. L'empresa estatal embeni el megavat a 9 euros. És una roda inacceptable: les empreses privades utilitzen gratuïtament els recursos naturals dels brasilers i ens obliguen a pagar una energia molt cara sense cap cost de producció.

Com esmenta Iberdrola... Va arribar al Brasil en 1997 amb un objectiu clar: captar empreses elèctriques de l'Estat.

La situació actual és conseqüència del que va ocórrer en la dècada dels 90. Acabada la dictadura, ens submergim en un període de neoliberalisme al Brasil. També es van privatitzar la mineria estatal i les energies creatives, distribuïdores, venedores, etc. Iberdrola es va fer present en tota la cadena d'energia a través de Nova Energia. En l'última dècada ha guanyat gairebé 4.000 milions d'euros i no ha realitzat cap inversió. Fa poc en Pernambuco van morir tres persones a causa del trencament de cables d'alta tensió en el centre del carrer. Això és, sens dubte, responsabilitat de l'empresa elèctrica, però no assumeix cap responsabilitat. És més, un operari de manteniment d'aquesta empresa mor durant 45 dies. En l'època de Lula l'empresa estatal va adquirir més pes, passant de ser totalment privatitzada a un sistema mixt.

I a poc a poc arribem al conflicte d'Iguazú Inferior.

El consorci, denominat Zeru Urdin, va participar oficialment en 2013 amb una participació d'Iberdrola del 39%. Un nom massa bonic per a tants problemes. Després de l'inici de la construcció, Iberdrola i el consorci van dir que no hi havia pràcticament cap problema i que els pocs que hi havia estaven reparats. Davant això, els afectats hem realitzat marxes, manifestacions i ocupacions de les pedreres. En aquest moment, s'ha començat a reconèixer la presència de les famílies afectades. Sembla absurd, però la nostra primera victòria va ser reconèixer que ens han perjudicat. Bé, també mitjanament, ja que es van declarar afectades 360 famílies, a pesar que nosaltres tenim un registre de gairebé 900, unes 3.000 persones. I tot queda en el reconeixement parcial, perquè ni tan sols paguen les indemnitzacions als qui es declaren.

A més d'un drama ambiental evident, la dimensió social i humana és bastant dura.

Amb tota claredat. Milers de ciutadans es troben sense llar després de l'ensulsiada de les màquines, han perdut la vida i porten més de tres anys sense cap mena d'indemnització, ja que una empresa amb 45 milions d'euros a l'any no té diners per a les seves famílies. Aconseguim paralitzar les obres de la presa de manera temporal mitjançant mobilitzacions i iniciatives jurídiques. Però la justícia en si és part d'aquesta farsa. L'empresa està obligada al pagament de les indemnitzacions, encara que pot negociar. L'empresa introdueix una espècie de dipòsit o fiança en els comptes de les famílies, i els tribunals donen per bona que l'empresa està pagant, encara que aquests diners no està disponible per a les famílies. A més, no es tracta d'una quantitat negociada, sinó de dues parts. Les millors terres brasileres, fèrtils i fèrtils, s'estan obtenint a preus deplorables. A preus que no donen per a accedir a un habitatge senzill a la ciutat. Nosaltres som pagesos i volem terra, no diners, per a continuar treballant i continuar produint aliments barats i saludables per a la ciutadania. A més, volem continuar vivint al nostre poble, a les nostres comarques. Ni tan sols ens han deixat desenterrar als nostres morts. Ens han tallat les arrels fins al punt de negar-nos a plorar davant els cadàvers dels nostres familiars. Si no volem sortir de casa, a més, ens obren la presa i ens amenacen amb quedar-nos sota l'aigua. És una opressió desmesurada, contra la qual no podem fer res.

Els morts han estat els que es trobaven en el lloc dels fets.

La persecució està sent molt nombrosa. Hi ha molts companys amenaçats, empresonats i fins i tot assassinats. Les dones sofreixen especialment això: no són reconegudes com afectades. Les dones i les persones majors no són força de treball per a l'empresa. Tampoc accepten la capacitat de negociació de les dones. L'atac als drets humans s'està produint a tots els nivells. És més, la prostitució i la violència masclista estan causant grans problemes de la mà dels treballadors que arriben a les grans obres. L'assetjament sexual a menors també ha augmentat de manera important.
L'estratègia de les empreses és clara: primer l'amenaça. Si no és suficient, ens envien a la policia, que en aquest moment juga un paper de milícia i exerceix una violència desmesurada. Quan els jutges i les amenaces no ens afecten directament exerceixen la violència contra nosaltres.

I fins a la terra, desemparada...

El mal és irreversible en tots els nivells ecològics. Mirant cap endavant, l'horitzó és preocupant. El Govern de Témer està a punt d'empitjorar la legislació mediambiental, fent cas als lobbies industrials –la legislació actual té molt a millorar, però no és tan dolenta–. Volen que per a realitzar qualsevol projecte no sigui necessari realitzar cap estudi d'impacte. A més de les 2.000 preses hidroelèctriques existents, en aquest moment es preveu l'execució d'altres 2.000. Més d'un milió d'afectats. I amb això tot està dit.