Quan parlo en basca soc lliure. Quan parlo en un altre idioma, m'obligo a això i en els motlles rígids que m'obliguen els meus castellà de plàstic: soc una altra persona, d'un sol to i sense matisos. En castellà no soc jo. Per això, em dono llibertat per a parlar en basca, a partir de la primera paraula, fins i tot en situacions en les quals uns altres esperen passar al castellà. Em dec a mi mateix, en aquesta societat opressora -plural (per gènere, raça, sexe, idioma, classe social…), llibertat.

Tota la
vida hem estat donant explicacions i m'he obstinat. “ARGIA només en basc, per què?”; “Quin món meravellós descobrirà qui aprengui basc?”; “Per què han de parlar els joves d'avui dia?”; “Per què han d'aprendre els immigrants en basc?”; “Per què els forenses han de saber basc?”. El que és lliure no necessita explicació. És autocrítica cap a un mateix i quan un vol. El súbdit és un incessant qüestionament per part dels altres. Faig en basc als castellanoparlants declarats, sense posar en dubte la seva capacitat amb una pregunta “entens el basc?”. A partir de la criatura, ningú va posar en dubte el meu castellà, i per això vaig aprendre. Ens socialitzem tan senzills com fermament en castellà. Avui els contesto amb una sola pregunta quan em qüestionen el basc “i per què haig de fer-ho en castellà?”. Encara no he rebut cap explicació que m'hagi convençut.

Cadascú en el seu
melic és també Llibertat. No, per descomptat, sentir que ets el melic del món, però sí, clar, estar un mateix en el melic d'un mateix. Compte d'eix. Quan passem al castellà, quantes vegades ho fem per posar un altre en el melic d'un? Un malalt que és massa vell per a aprendre, un nouvingut que té bastant treball en el dia a dia, un amic simpàtic amb el qual tenim una molt bona relació… i ja, baixem del nostre melic i fem lloc, per cortesia, per pau, a la llengua en la qual se sent còmode. Cadascun amb una actitud estúpida que s'ha acostumat a la incomoditat, dient “tranquil, el meu no importa” com l'està servint constantment els altres.

Ara, cada vegada que em prenc la llibertat de parlar en basca, em recordo de Rosa Louis Parks. Em sento feliç, lliure, orgullós, en aquest autobús o en aquesta societat em correspon el meu seient. I tom el lloc que em correspon. Soc digne d'ell tant com aquell altre que m'està suggerint que m'aixequi, i, per tant, segueixo en el meu lloc, tranquil, content, somrient. I ric de mi mateix en veure quantes vegades m'he aixecat del banc abans que ningú me'l demanés, cívicament, per a afrontar situacions estúpides. Quantes vegades m'he desplaçat del lloc en què em trobava i del meu melic. Quantes vegades i sense dir ni una sola paraula, els bascos ens hem suïcidat.

També m'he donat aquesta llibertat,
que els que se senten lliures en basca siguin el meu objectiu, el meu objectiu, la meva meta. Parlar d'ells i per a ells. Perdoni, no he convençut a tots els bascos de cap discurs, de cap resposta, ni de cap pla que doni solució a tots. És una institució i gent important la que s'encarrega d'això, i gràcies, és molt necessari. Però trobo a faltar que els que se senten lliures en basc es posin en el centre de plans, discursos i campanyes, gairebé sempre. I si us plau, per a posar més càrrega i treball del que no portem (“tu la primera paraula en basca”, “tu la denúncies”, “tu dones exemple”, “tu”...). Ens sentim més còmodes i som més lliures. Posar en el centre gairebé sempre la lògica dels euskaldunes lliures, un discurs autocentralitzat.

Ja som d'aquestes llengües anormals que no tenen monolingües. Quan van viure no els vam posar en el centre, no aprofitem la seva aportació. Ens alegrem i ens enorgullim de no ser monolingües (sempre el basc és l'única llengua), però ai, ens oblidem d'explicar que el monolingüisme ha acabat, a aquells que ho són en castellà. O als quals venim de l'estranger i els dirigim només al castellà.

Assassinats els monolingües, ara són centres els que són lliures en basc, els conscients, els ideologitzats, els polititzats. Per a les institucions no ho sé, per a mi només.

Llegir l'article complet (incloent les parts “sense motxilles” i “els processos d'alliberament es fan en col·lectiu”) www.argia.eus en el blog Gaitzerdi.