En el barri bilbaí d'Olabeaga, en una façana de les cases, algú escriu amb majúscules: Somiar. Ja ho havia llegit abans. Però la setmana passada vaig descobrir que hi ha un racó prop d'allí amb tres barraques, en les quals “viuen” sis joves africans de Costa d'Ivori, Ghana, Camerun i el Senegal. Un d'ells em va portar allí per a mostrar-me orgullós la seva “casa”. Li vaig reconèixer per casualitat quan estava recollint paper de premsa en un contenidor i havia de tirar la meva bossa.

Són alguns dels milers d'immigrants que han arribat a la Pastera del Mediterrani a la recerca del pa, la llibertat i el paradís. Viuen sense papers, esperant l'arribada de la policia, que no té cap ocupació legítima. Van somiar que en el paradís europeu estarien millor i van posar en perill la seva vida. Van arribar a Bilbao, on a penes viuen recollint paper i altres materials per a poder mantenir el seu dia a dia i poder manar una mica de diners a la família absent. Soñan amb un futur millor, amb l'esperança de trobar un treball que els permeti viure amb dignitat, i no en cabanyes. Somien amb viure amb nosaltres. Somiar és lliure i somiar dins d'una cabanya pot suavitzar la miserable estada.

Aquest sistema capitalista genera desigualtat, misèria, migracions i guerra, i la realitat d'aquests joves és reflex d'això. Perquè els seus somnis i els d'altres milers de migrants (tant econòmics com polítics) es converteixin en realitat, hem de construir un sistema que tingui com a eixos la dignitat humana, la igualtat, la justícia... Però mentrestant, és necessària la solidaritat, la de les institucions pròximes (municipals, forals i autonòmiques) i la dels individus.