Han passat 80 anys des que va esclatar la Guerra de 1936, i aquest passat encara és a la porta. Igual que en els mitjans de comunicació bascos s'estan recollint els records dels qui van perdre la guerra, als carrers de Navarra s'estan esborrant els elogis dels responsables de la repressió. Estem contínuament reescrivint, recreant i adaptant la història.

El Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2016 també ha fet l'ullet a la memòria (o a l'oblit, com es mira), amb la història d'una dona d'Errenteria que viu la realitat en el passat. Jo no soc d'aquí, diu Joseba Sarrionandia. En aquest sentit, podem considerar el camí de l'Oca com un lloc de record. A pesar que la novel·la compleix gairebé una dècada, els bascos tenim un tema i una època molt pròxims, i els seus personatges romanen molt vius.

La Ribera navarresa de 1936 i Sant Sebastià 2003. En aquests dos moments històrics, Jokin Muñoz reuneix personatges de diferents pensaments i comportaments, encara que en aquesta polifonia predominen dos solistes: d'una banda, l'ancià (Jesús) que ha de fugir a Donostia-Sant Sebastià quan acaba de començar la guerra i, per un altre, la jove (Lisa) que ha mort manipulant una bomba amb el seu fill. Cadascun està a cada costat del mirall que sembla impossible, fins que s'adona que són el revers i el revers de les mateixes inquietuds existencials. Entre moltes veus destaquen aquestes dues, però la història també travessa els continus rumors d'altres personatges. En aquest murmuri de ressons del passat vam trobar, per exemple, dues dones molt diferents: Paula i Candi. Dia i nit, però tots dos empatats per la mateixa opressió, marcats per la violència de gènere en la guerra. Un assassinat i l'altre atrapat en aquell passat.

Jokin Muñoz, com és habitual, parla del dolor dels bascos, es mostra crític indagant en les esquerdes de la nostra societat, acostant les veus dels grups que han estat perseguits en el seu discurs sobre la Guerra del 36, o denunciant algunes actituds de l'esquerra abertzale en la seva proposta de lectura sobre el conflicte.

Tot això en un llenguatge literari treballat i madurat: Boniques descripcions dels paisatges de la Ribera, la fina ironia del narrador, els jocs de miralls variats, el ritme que manté la intriga, l'humor d'alguns personatges... En la novel·la El camí de l'oca, aflorant la tensió entre el que és lícit i el que no és, retrata una infinitat de preguntes i relectures que es converteixen en una excusa per a evadir el temps i reflexionar sobre el seu propi esdevenir.