Des de l'arribada de la industrialització, el procés d'urbanització en la zona de Bilbao no ha estat interromput. La petita ciutat que vorejava la ria, centrada en les Set Calles, ha crescut fins a convertir-se en una metròpoli, a costa de l'entorn rural. Bilbao va devorar Deusto, Abando i Begoña, pobles independents una vegada, i els boscos i hortes dels vessants es van convertir en barris populosos. No obstant això, la zona de Bilbao és un entorn abrupte i la urbanització no ha pogut atrapar alguns dels barris alts. En aquests barris encara predominen els caserius, les pastures i els boscos.

Abans de prosperar convé aclarir que aquests barris no són ni tan sols els oasis dels somnis. El que busqui la pura euskaldunización o les tradicions pures prèvies a la industrialització, té festa. És cert que el basc que es parlava en una ocasió als voltants de Bilbao s'ha mantingut en alguns caserius dels barris de Seberetxe i Arbolantxa. Però tan cert és que la transmissió es va interrompre fa temps i només queden uns quants parlants antics. El descens de la població ha estat notable, ja que els joves han anat als barris del centre de la ciutat i els que viuen del caseriu són pocs. No obstant això, ens correspon recordar i reivindicar que aquest altre Bilbao està viu, perquè també forma part de la memòria de la ciutat.

Ens anem, doncs, al barri de L'Arbolantxa, amb motiu de la festivitat de Sant Just, un dissabte d'agost. Pa...Ja! l'esforç de la comparsa ha permès mantenir la tradició del romiatge. El barri està format per una sèrie de caserius dispersos en els vessants del mont Iturritxualde, sobre els gegantescos blocs de cases d'Otxarkoaga. Fins a 1924, aquestes terres van pertànyer al municipi de Begoña.

El txakoli va ser en el seu moment el producte més benvolgut de la República de Begoña. Així, els habitants de la zona reben el nom d'espàrrecs vinya. El caseriu Goikoetxe, bressol de les activitats del Dia de Sant Joan, està preparat per a l'elaboració del txakoli: El portal de la casa està adaptat perquè les fulles i branques de les vinyes s'obrin, de manera que el raïm de txakoli creixin amb suavitat. En aquesta agradable ombra s'ha posat el capellà per a oficiar la missa. En aquest lloc, a tot arreu hi ha una història desconeguda que espera ser descoberta: El caseriu annex, Bekoetxe, va ser caserna de les tropes de Tomás Zumalacárregui durant la Primera Guerra Carlista (1833-1840), en el lloc de Bilbao. Cal tenir en compte que, en el segle XIX, Begoña era un poble carlista, enfront de Bilbao liberal. No obstant això, el pitjor cop de la guerra el van rebre els carlistes en Begoña, on el general Tomás Zumalacárregui va morir a conseqüència d'una bala perduda.

Després de la missa, els assistents han pogut gaudir dels bertsos d'Arkaitz Estiballes i Etxahun Lekue, així com de les melodies de la txalaparta. Manolo Legina, de 91 anys, ha estat el gran protagonista d'aquesta edició de l'Azoka de Durango 2010. Aquest trikitilari nascut en Arbolantxa té la seva cita anual en El Just Eguna i enguany tampoc ha faltat a la cita. Els organitzadors de la marxa han rendit un homenatge en el qual han agraït l'aportació realitzada al barri. La mestressa Goikoetxe, Arantza Zarate, ha vestit l'acordeonista veterà la txapela que ha fet per a l'esdeveniment. Legina és una persona molt volguda, com ho demostra el gran nombre de veïns que s'han acostat a saludar-la i a felicitar-la. L'edat li havia trencat els dits, però no les ganes d'anar a la festa. Així, ha tocat algunes peces amb la trikitixa per al gaudi de tots els assistents.

“Dits, oh dits!”, s'ha queixat Manolo Legina, recordant la destresa d'antany. El so se li fa cada vegada més difícil, per la qual cosa ha començat a tocar el pandero i la canya. La canya no és una eina molt coneguda, però en alguns racons d'Euskal Herria s'ha mantingut la tradició de tocar la canya. A l'ombra de les vinyes de Goikoetxea, s'ha format un bonic trio per a amenitzar l'ambient: La trikitixa de Koldo Etxebarria, el pandero de Gaizka Molinuevo i la canya de Manolo Legina.

Per a arrodonir la jornada, s'ha organitzat un menjar en les campes del caseriu Bekoetxe. En el Dia Just d'enguany han participat persones de totes les edats, entre altres, nens i nenes. Ells seran els encarregats de mantenir la memòria d'aquest altre Bilbao. No, potser en el vell dialecte que s'ha parlat durant segles a Bilbao. Però sí en basc, recordant les arrels de la ciutat. Perquè Bilbao té molts aspectes i el que es veu tots els anys en el Dia Just, encara que per a la majoria sigui desconegut, és tan valuós com el titani del Guggenheim.