Al gener de 1937, el republicà irundarra Joxe Mari Lopetegi va deslligar en Euzkadi Vermella el dolor que portava dins:

Agur Manolo Gurutzeaga,
el meu amic fiña,

a més de cantants gañekua, noble i amable; el meu mingaña

no té una ombra
per a mesurar el treball,
els que us han matat pertot arreu tenen

la sopa dels diables, no saben com és la doctrina de Crist Zana

Manuel Gurutzeaga Arruabarrena, de 37 anys, va ser afusellat en la paret del cementiri d'Hernani quan va ser capturat en el Galerna pels franquistes al costat de diversos passatgers. Astigartarra, de naixement, havia cantat diverses vegades al costat de Lopetegi, i aquest li havia recordat molt en aquella sèrie que es deia Zorigaitzez.

El 22 d'octubre han organitzat un recital a Irun amb els bertsos de Lopetegi, i valdria la pena donar cabuda a aquesta mena de bertsos: “...vull dir en paraules mesurades / per a cantar euskaldunes...”, diu l'irunés.

La història del vaixell Galerna és coneguda, sobretot per la gent que ha estat capturada en el lloc. Entre els viatgers es trobava l'incansable sacerdot euskaltzale Jose Aristimuño Aitzol, que després de ser torturat va acabar en una fossa comuna amb Gurutzeaga i molts altres en aquella fosca tardor del 36.

De la flota de la Companyia de Pesca Pysbe de Pasaia, els republicans van utilitzar Galerna com moltes altres embarcacions per a la guerra: Primer per a l'evacuació de Donostia-Sant Sebastià i després per als treballs de correu. No obstant això, el 15 d'octubre de 1936, quan es trobava prop de Pasaia, va caure en mans dels bous franquistes en una situació molt rara: “Com a ells van llançar tres canonades, Galerna es va lliurar”, afirmava el cònsol d'Espanya en Baiona en un informe.

Res més amarrar-se en la molla d'Antxo, va començar el linxament públic dels 50 passatgers. El Diario Vasco, sense enrojolar-se, dirà energumen o ase a Aitzol, segons La Veu d'Espanya, que ha estat “un peix gros”. El “gros” metge donostiarra Francisco Saizar, el conegut pilotari “tongo” José Jurico, el “separatista” Juan Antonio Landi… Tots acabaran en un estat lamentable en la presó d'Ondarreta de Sant Sebastià i tres dies més tard, el 18 d'octubre, molts d'ells seran afusellats. Però no sabem quin va ser el destí de molts altres.

Els 28 tripulants de la Galerna tampoc es deslliuraran de les paraules verinoses d'El Diario Vasco: "No saben res, estan a la lluna de València. Si els passa alguna cosa a aquests nens, que Déu no ho vulgui, tenen un lloc en Llimbs”. Es tracta d'un lloc anomenat Sant Cristòfor, una temible presó del mont Ezkaba, on dos dels nens seran caçats com a animals en la famosa fugida de 1938.

La memòria d'aquells assassinats, la mort d'Aitzol, es va convertir en un dels símbols de la crueltat de la rereguarda franquista. Tal com el propi Lopetegi va explicar, una brutalitat inexcusable –en Dierriya / vaixell ‘Galerna’ ordaña...–. Quan en 1956 es va concedir l'enèsima medalla al vicealmirall Javier Mendizabal, les autoritats franquistes van destacar la seva participació en la captura de Galerna vint anys abans. L'oficina de premsa del Govern Basc en l'exili va respondre immediatament: “No diuen a on van portar als passatgers: després d'haver estat torturats sense pietat, van ser afusellats en la rodalia d'Hernani sense raó ni judici”.

La traïció i els diners, que sempre es va vendre com
una gesta per part dels franquistes, no va ser més que una traïció impulsada per la traïció i la usura. Sempre s'ha sospitat que Galerna havia estat lliurada als seus capitans i oficials en mans del seu enemic, però ara tenim suficients dades per a confirmar-lo.

La llista d'indicis és interminable: el vaixell es trobava a 17 milles de la costa, en lloc de 40 milles de distància prescrita pel protocol de seguretat; malgrat la seva major velocitat, va canviar de rumb i es va dirigir lentament cap als franquistes; no va utilitzar artilleria ni senyal de ràdio... A més, existeixen denúncies i documents que demostren que el capità i el primer oficial es trobaven en una situació de conspiració. El propi capità Germán Gómez va enviar una declaració signada a favor dels franquistes, descoberta en l'Arxiu Militar General d'Àvila, en la qual explicava la trama: “Vaig estar amb Don Luis Pradera i Don Angel Gascue en Baiona i em vaig posar d'acord amb ells perquè recuperessin el vaixell”.

Prada i Gascue eren els mandataris de Pysbe i rics de la societat donostiarra. Els esforços de la Junta de Defensa per a fer-se amb els vaixells de bacallà confiscats a la companyia no havien tingut massa preocupació pel destí dels passatgers que es trobaven dins. Diners, sempre diners.

Però les intencions de Gómez eren sàvies –el cònsol de Baiona li va fer severes preguntes amb desconfiança– i es va escapar. En el seu lloc, el primer oficial, Jorge Martín-Posadillo, va fer el treball brut i el 15 d'octubre, en fosquejar, va lliurar el vaixell des de Baiona a Bilbao. Martín Posadillo no ocultava el seu respecte pels feixistes; quan Guipúscoa encara estava en mans dels republicans, els pescadors anarquistes van anar a buscar-lo i va caldre amagar-se en el batzoki de Pasai Donibane. Després de la traïció de Galerna va lluitar en el bàndol franquista; per exemple, al març de 1937 apareix com a alferes naval de la Marina en el Butlletí Oficial d'Espanya. En 1939 torna a la “factoria del bacallà de Pasaia”. Aquí hem perdut el seu deixant.

Sabem poc dels victimarios d'aquesta història, però no gaire més de les víctimes. Gairebé es pot donar per segur que almenys una dotzena de persones que anaven a Galerna van ser afusellades (veure quadre). Per contra, encara queden moltes coses per aclarir, els cadàvers de les quals no han aparegut en el cementiri d'Hernani, així com per fer, ja que el relat del sofriment patit pels familiars dels assassinats està incomplet.

La historiadora Nerea Pérez Ibarrola en referir-se a la repressió franquista d'aquesta setmana en ARGIA diu que “les dades es queden en el nombre de morts”, sense tenir en compte la dura vida de les seves famílies. Cal tenir en compte, per exemple , el testimoniatge de les filles de José María Elizalde, assassinat al costat dels passatges de Galerna: la seva mare es va quedar sense diners, boicotejant la seva merceria per l'estigma del “vermell”, i li van fer creure que el seu marit havia estat disparat al carrer per sorpresa, malgrat saber que havia estat afusellat en Hernani. La desgràcia de la desgràcia.