Serán a les 09.45 del matí i la sortida de la memòria començarà a les 10.00. Què farem, acostar-nos a poc a poc o prendrem un cafè per a espavilar abans? Aquesta primera cita pot durar molt... Aquesta ha estat la primera pregunta que ens han fet arribar a Ondarroa: El meu amic i jo. Hem decidit prendre cafè per si de cas. Però ens equivocàvem en dubtar que l'excursió es fes llarga. Ens van portar durant una hora a la Guerra del 36 i als anys durs que van continuar escoltant les històries de Patxi, Doita i Inma durant altres tants anys. Ens van emocionar amb les explicacions que ens van donar en el port d'Ondarroa o en el lloc on va ser la presó de Saturraran i ens van ensenyar les fotos d'aquella època.

I després de recordar el passat perquè no caigui en l'oblit, el salt al present. La fira es va posar en marxa amb un petit acte d'obertura, en el qual van participar l'exposició Transicions, que es va exhibir al llarg de tot el dia, i en el qual els nens i nenes van prendre el protagonisme amb jocs educatius. Alguns van començar a fer les seves primeres compres abans que acabés l'acte de benvinguda, els més petits estaven a gust amb les mans ficades en les argiles en el taller de Nendo Dango i no faltaven els qui, en obrir la txosna, es van agarrar al pintxo donant un primer cop al txakoli.

Proposta en la Trobada d'Aficionats a la Llum

Aquests serien els últims a asseure's en la Trobada d'Argiazaleon, però aquesta cita anual també es va tornar bonica a mesura que es va anar formant la petita família. L'objectiu principal és que la comunitat es reuneixi i es parli del projecte. Però cada cita té la seva particularitat. El focus es va posar en el format de la revista i el projecte d'Usurbil, amb l'ajuda de les opinions recollides en el mateix es va poder presentar el número 0 reformat en Oñati... i aquest any què? Reunint en un cercle al grup d'amics, els membres d'ARGIA van proposar un nou model de subscripció o ajuda en el qual volen participar.

Durant molts anys s'ha establert una tarifa per a l'abonat i lligat a ella un determinat intercanvi. La pregunta que es vol canviar és: què vols o pots aportar per a donar suport al projecte? I després d'aquesta pregunta ve el que vols rebre per això. Es tracta de donar a tothom la possibilitat d'ajudar i llegir ARGIA a la seva manera, i deixar a les seves mans la decisió de la quantia. La comunitat que es va reunir en Ondarroa va escoltar atentament la proposta i va aprofitar el temps per a reflexionar sobre la mateixa, per a plantejar els seus dubtes i aportar les seves aportacions.

Abans, no obstant això, vam fer una breu ronda ràpida per a explicar la connexió que teníem amb ARGIA en les trobades; i en l'espai vaig escoltar tres subscriptores de Lea Artibai. Abans de menjar em vaig entretenir a xerrar amb ells.

“Per a mi ARGIA és més que una revista –em va dir un abonat ondarrés–, és un projecte de construcció popular, una eina necessària per a ser una societat informada. Treballa els temes d'actualitat des d'una perspectiva crítica i em dona confiança. Em sembla que és un projecte important per a Euskal Herria i per als bascos i m'agradaria seguir endavant, perquè avui dia aquesta informació crítica i àmplia és l'única que dona en basca”.

Em va parlar, també amb optimisme, del Dia de la Llum i de la comunitat: “Em va agradar la decisió que va prendre fa dos anys ARGIA de sortir al carrer en Usurbil. Aquí es veu el vincle que existeix entre aquest projecte i els subscriptors i és bell que els subscriptors o lectors sentin que realment es compta amb nosaltres”.

Un altre subscriptor ens va explicar com s'ha mantingut la cadena intergeneracional: “Fa molts anys que estem subscrits a casa, i cada setmana estem esperant que arribi la LLUM. Són articles ben elaborats, en profunditat. I malgrat viure en Elorrio he vingut molt a gust amb Argia Eguna en Ondarroa. Ara la filla també s'ha fet subscriptora i crec que continua llegint més a gust que nosaltres”.

També ens va explicar com va fer el seu primer contacte amb ARGIA: “Conec la LLUM des de l'època de l'alumnat. Fèiem cursos d'alfabetització, i llavors eren els que es feien en basca Anaitasuna i Zeruko Argia. Per a mi van ser un descobriment, veure que hi havia alguna cosa a llegir en basc... I quan em vaig posar a treballar, em vaig subscriure a tots dos. Després va acabar Anaitasuna, i he continuat en ARGIA”.

El subscriptor d'Etxebarria parla amb transparència a l'hora de referir-se a la trajectòria de tots aquests anys: “Fa uns vuit o deu anys vaig tenir alguns dubtes per a continuar amb la subscripció, no m'omplia del tot, però vaig decidir esperar una mica. I ara no tinc cap dubte. Estic content amb el treball que es fa en ARGIA i m'ofereix informació que no puc aconseguir en cap altre lloc”.

Sobirania alimentària, llançament de DNI estrany...

Després de sentir-los es pot anar a menjar! -em vaig dir-. Heus aquí el següent detall, que no és petit. A l'altura de les taules, en pancarta representant els set territoris d'Euskal Herria i a l'interior alguns pobles i productes, com a mostra de l'origen dels aliments que menjaríem en el menjar. I tot era chapeau, clar.

Els bertsolaris, el teatre i el taller de dansa van omplir l'ambient de la sobretaula, i mentre prenia el cafè, estava prenent el cafè on li veig; el gran campió de llançament del DNI estranger, amb un petit somriure en la boca, com dient “sí, soc jo i vinc a mantenir el meu lideratge”. Marca: 29,2 metres. Quan em vaig adonar de la targeta que va passar per sobre de la meva oïda, em vaig adonar que el concurs estava a punt de començar, la tercera d'Euskal Herria. Entrenant a la gent amb serietat, desitjant robar-li la tècnica al veí, com si uns altres haguessin fet bé els seus deures.

Total, ja ha començat el campionat i tots els pobres diables estem entorn dels 5 metres, rient els uns als altres, i aquí ve el líder, amb la seva tècnica especial... silenci i un aplaudiment. No ha superat la marca, però ha caminat per aquí de nou. Fins a l'arribada d'Oier. De Lekeitio. Després de fingir un boig, no ho va tirar a més de 40 metres? Es va anar a casa amb una nova marca i un premi, dient amb orgull: “En Ondarroa no cal superar això. Gràcies Ondarroa!”.

Des de petit, el dia es va tancar amb els concerts d'Occhi di Farfalla i el solista de Jon Basaguren, en col·laboració amb la comunitat. Després de fer un repàs de tot el dia, no vull oblidar-me de tots els agents i persones que heu treballat abans i durant tot el dia, així com dels quals us heu acostat. Hi ha nous reptes per davant, i he vist amb ganes a la comunitat d'ARGIA en Ondarroa, i si abans estàvem convençuts amb aquesta frase, amb la del dissabte encara i més: molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites... pot canviar el món.