El cinema social ha estat guardonat pel públic del Zinemaldia, que ha vist en el banc d'aliments a una dona, famolenca, obrint una llauna de mongetes i menjant en directe a través de la llauna. Sí, el públic ha premiat a Daniel Blake, que porta el segell del director britànic Ken Loach al complet, encara que la fórmula de Loach és coneguda, ja que és una fórmula que funciona bé. Sense caure en el dramatisme barat, el conegut director ha denunciat en aquesta ocasió fins a quin punt la burocràcia referida a la protecció social és kafkiana, despietada i fins i tot assassina. Algú dirà que és demagògic i panfletero, però a nosaltres ens ha semblat molt realista i creïble pensar que el sistema burocràtic que ha imaginat, que tracta a les persones com a números de la Seguretat Social, que prefereix creure que són les persones que necessiten, que venen a defraudar, a viure per compte de l'Estat. En l'altre costat, el director ha construït personatges forts en lloc de víctimes febles, disposats a lluitar per una vida digna i per defensar els seus drets, disposats a aixecar-se després de la caiguda i a ajudar-se mútuament, i a denunciar la hipocresia de l'administració a través de grafitis davant edificis públics en una magnífica escena.

La millor pel·lícula d'Europa també, per al públic, és el cinema social: La pel·lícula d'animació Dt. vie de Courgette, de Claude Barras (el Brasil). Una mica de naïf, una mica estereotipat, però amb molta manyaga, és la història dels nens que acaben en una casa d'acolliment.

En la secció de pel·lícules que han participat en el Premi del Público, ha estat l'any de diversos directors que hem tingut en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, i no ens han faltat, ja que la majoria ens han deixat pel·lícules memorables. Mostra d'això són tres exemples:

Un dels directors més destacats de Xile, Pablo Larrain, presenta Neruda, una pel·lícula sobre el poeta Pablo Neruda: Ambientada en l'època en la qual el poeta va ser arrestat per pertànyer al Partit Comunista, la pel·lícula mostra, amb totes les seves contradiccions, el més terrenal de Neruda. Larrain s'ha allunyat de les regles habituals de les pel·lícules biogràfiques i ha creat una història curiosa, original: ha inventat el personatge de la policia i ha jugat amb la realitat i la ficció, amb espais, amb la narració, amb la maridatge de gèneres… El resultat és bell, en imatges, en el guió, en la manera de comptar, fins a captar l'univers del poeta.

El francès François Ozon tampoc és nou en Donostia-Sant Sebastià, i el seu últim treball és Frantz, que s'ha donat cita en la capital guipuscoana. És el final de la Primera Guerra Mundial i Anna visita la tomba del nuvi alemany assassinat en el camp de batalla de França. Però no és l'únic, un misteriós francès porta flors a la tomba del nuvi d'Anna. Tirant d'aquest punt de partida, Frantz és la història d'una dona que viu amb una il·lusió per recuperar el seu passat i mirar al passat per a obrir-se passo a la frustració. És una trama plena de corbes, però sense artificis, elegant i delicadament narrada en to clàssic. El director ens portarà per on vulgui, nosaltres creurem el que vulgui creure i serà un viatge que es mereix.

Enguany també ha repetit el Premi del Público de l'any passat: El director Hirokazu Coreeda. Una vegada més, After the storm gira entorn de les relacions familiars i familiars, una història que torna a contar-nos en un to i un ritme compassats i que ens torna a atrapar en l'univers del director japonès. Es tracta de la complexa teranyina d'una família de classe mitjana –com és habitual–, en uns intimistes i emotius, en altres humorístics, en alguns més crus. Fins i tot quan les il·lusions es converteixen en desil·lusió, quan els errors no tenen marxa enrere, cal seguir endavant en la vida, perquè no podem canviar el passat, però sí el present i el futur.