La importància d'una lletra: L'editorial Auspoa ha afegit un hatxe a la nova col·lecció, Hauspoa. La importància d'una lletra: encara que sigui muda, i l'època de fundació del batua ho testifica, la qual cosa diu, la qual cosa guarda en si mateixa. Algú dirà tard, però la iniciativa és benvinguda: Es tracta d'una col·lecció que renova els exemplars més representatius del vell Auspoa, situant-los en basc estàndard. El primer, un clàssic, Neró tenia tirako, de Sebastián Salaberria. Autobiogràfic que, després de relatar els temps de la infància i la joventut, narra les aventures de la guerra. No ens equivoquem, en Hegoalde es va publicar en basc el primer testimoniatge de la guerra de 1936-39.

El missatge ens resumeix: el germà “dit per uns altres” ha marxat a Bilbao amb els nacionalistes. Sebastián es quedaria a Sant Sebastià, confiant que la guerra acabaria aviat i es lliuraria. El bufó s'equivoca: amb els francs al capdavant. Aquest és el conflicte que ressalta la narració: “Sempre vaig caminar amb aquesta preocupació durant tota la guerra: a veure si vaig trobar al meu germà mort, malalt o presoner en alguna part”. Anjel Lertxundi explica bé en el preàmbul de l'edició: “El nou soldat manca del sentit històric de la seva missió, de la moralitat del seu treball, d'un sentiment patriòtic particular”. La guerra és entre germans, per tant –sempre germans, a saber on entraven les germanes i els germanes-: traslladant la guerra a l'àmbit familiar, sense càrregues polítiques, completament descontextualizada, el relat es lliscaria amb la lectura que fa el revisionisme. No, és veritat, i gràcies, sobretot pel banderizo, no perquè els enemics l'hagin encegat massa: “Aquell general mandatari, malgrat ser un home de fama, estava subordinat als soldats. Una cosa horrible!”. Diguem que estima l'ordre per sobre dels altres. I encara que per a llavors ja havia fet un pas a la modernitat –els assajos històrics d'Etxaide, la famosa novel·la negra de Loidi, les obres existencials de Txillardegi–, per ser la primera ha passat als papers de la història. La primera vegada que va llegir el llibre, Lertxundi es va trobar amb el basc de la casa. Per primera vegada: “No trobava calor de casa en els llibres que fins llavors havia llegit en basc: uns esquitxats de purisme i altres marcats per l'olor a gargo, se'm feien remots o idealitzats, secs, gairebé estranys”. Aquesta és la major virtut del llibre: “Haver sabut donar fluïdesa verbal. El llibre és un petit tresor per a qui vol estudiar, aprendre i imitar com es poden integrar els recursos orals en un text escrit”. Amb això ens quedem. I a l'espera dels nous resultats d'Hauspoa.