Què és l'ecofeminisme?

És un diàleg entre el moviment ecologista i feminista. En la nostra opinió, és un diàleg imprescindible, perquè si analitzem l'origen de la crisi civilizatoria que vivim, ens adonarem que el que manté el patriarcat i la crisi ecològica és el mateix. Per això, les propostes d'abandó de la societat patriarcal tenen molt a veure amb les mesures necessàries per a superar la crisi ecològica. És molt important subratllar que l'ecofeminisme no és només una tendència de pensament, sinó també un moviment social. Sovint, la saviesa dels experts es desdoblega de la intervenció en el món, i això és un problema. L'Ecofeminisme vol intervenir en el món per a canviar-lo radicalment.

El concepte es va utilitzar per primera vegada en la dècada de 1970.

El terme va ser adoptat pel francès Françoise d’Eaubonne, però en aquella època ja havia començat a utilitzar la paraula ecofeminisme. Va sorgir en el context de la Guerra Freda: la cultura d'aquella època posava en el centre els privilegis dels homes i generava política, economia i tecnologia (armes) que arriscaven la vida. Llavors es va reivindicar que no es pot avançar cap a un món just si no es posa el feminisme en el centre. L'ecologisme i el feminisme conflueixen en la crítica a la producció, al creixement econòmic i al desenvolupament, i comparteixen l'aposta per una societat i una economia que situï la vida quotidiana en el centre. Posar la vida en el centre significa reconèixer que estem sotmesos a la naturalesa i que vivim en un planeta finit. També assumir que tenim cossos fràgils i febles. És a dir, cal reconèixer que és impossible seguir endavant sense el treball de cura que els altres ens ofereixen. L'ecofeminisme subratlla que, encara que ha estat així en la història i en gairebé tots els territoris, la cura no l'han de fer exclusivament les dones.

Has subratllat que estem subjectes a la naturalesa i que som éssers interdependents. En el llibre Sostenibilitat de la Vida (REES Euskadi) afirma que “dues addiccions són inevitables i invisibles en els esquemes teòrics de l'economia convencional”.

Per a explicar que són invisibles cal analitzar com s'han construït alguns elements en la societat occidental i en el capitalisme: la producció, per exemple. En els segles XVII i XVIII l'economia com a ciència comença a definir la producció. La producció era tot allò que la naturalesa, amb l'ajuda de l'ésser humà, podia reconduir: agricultura, pesca… La producció satisfeia les necessitats de l'ésser humà. Amb el pas del temps s'ha modificat la definició de la producció: avaluable econòmicament i

la producció és tot el que fa créixer l'economia. Aquí hi ha un problema. Quin és, per exemple, la resposta a aquestes preguntes: Quant costa la pol·linització? Quant costa la capa d'ozó? Quant costa el part? Es tracta de processos absolutament necessaris per a la sostenibilitat de la vida i no es poden mesurar econòmicament, fins i tot amb el preu, perquè si es perjudiquen aquests processos no hi ha marxa enrere. Per exemple, si la capa d'ozó es redueix i ens arriben els raigs nocius del sol, no es pot retrocedir. Tenim un problema perquè el sistema actua com si no existís el que no es pot mesurar econòmicament. Posem un exemple de dones que treballen a casa. Aquest treball no es considera treball enlloc i no genera drets socials. S'explota la terra i s'explota a les dones en el treball, sense detectar que són necessàries per a la sostenibilitat de la mateixa economia capitalista. La producció del sistema capitalista no és possible a una velocitat increïble sense la deterioració de la naturalesa i sense les hores de treball de les dones de casa, que és la mà d'obra necessària per al mercat que necessita.

Seria contradictori que el sistema capitalista pagués aquestes obres, si és bàsicament sostenible a través d'aquestes dues addiccions.

Absolutament. El sistema capitalista destrueix forçosament la naturalesa i és patriarcal. Si avancem cap a un sistema no patriarcal sostenible en l'àmbit ecològic, aquest sistema no pot ser capitalista.

En el llibre La sostenibilitat de la vida, abordant la dependència de la naturalesa, afirmes que “la humanitat haurà d'acostumar-se a viure amb menys”.

La situació és urgent en el pla ecològic. En les últimes dècades, l'economia ha consumit gran part dels recursos renovables i no renovables i ha modificat els seus cicles. L'ésser humà ha de viure amb menys, ja que no hi ha la mateixa quantitat d'energia i de minerals que abans. La pregunta és per quin camí es durà a terme aquesta reducció material: si es farà pel camí del feixisme, per exemple. És a dir, si aquests poders econòmics, polítics i militars seguiran amb el seu model de vida malbaratador, a costa de tirar cada vegada més gent del sistema. Un indicador d'aquesta situació és la “crisi de refugiats” mal designada. Els models migratoris es repeteixen: les persones que van del camp a la ciutat moltes vegades fugen de les sequeres provocades pel canvi climàtic i quan arriben a la ciutat es troben amb la guerra. Són guerres que tenen com a objectiu el control dels recursos: la competència energètica i mineral és present en les guerres de Síria, Orient Mitjà i l'Afganistan. Aquests refugiats són persones expulsades del seu país i els qui sobreviuen als penosos viatges que acaben amb la vida de tants individus troben una barrera a la seva arribada a Europa. Hi ha dos tipus de discurs sobre la migració.

Expliqui'ns tots dos discursos.

La primera és explícitament feixista: “Aquí no entrem tots”. El segon és solidari, parla de la necessitat d'incorporar als migrants, però no qüestiona el sistema econòmic que es manté gràcies als recursos saquejats en aquests països. És a dir, hi ha persones que volen solucionar la situació de les persones refugiades en la societat, però al mateix temps volen mantenir el model econòmic i productiu que tenim als països occidentals. Si utilitzéssim la tanca de no entrada de migrants per a evitar l'entrada d'energia, l'entrada de materials o la sortida de residus, no duraríem ni dos mesos. Des del punt de vista de la cura, en l'Estat espanyol i a Europa, observem que en la majoria dels casos les dones procedents de països saquejats treballen en la cura de persones majors, nens i minusvàlids. Però no es tracta només d'Espanya i d'Europa, es tracta de la dependència i la interdependència de la naturalesa a tot el món, i és insostenible.

Quan dic que viure amb menys és imprescindible, cal tenir en compte que la situació inicial no és igual per a tots. Els països més pobres, probablement, hauran de viure més, i els que viuen en situació precària als països occidentals també hauran d'augmentar el seu consum en algunes àrees. Però la majoria dels països rics poden viure amb menys matèria i menys energia. Si hi ha gent que necessita més, la gent que té molt ha d'haver d'estar a costa de viure amb menys.

Molts ciutadans creuen que podem seguir molt de temps en aquesta situació. Els partits polítics i institucions també insisteixen en la necessitat d'impulsar el consum i la despesa per a “reactivar” l'economia.

Hi ha teories molt interessants que diuen que estem immersos en una crisi general. Malgrat la gravetat de la situació i de la contínua informació sobre el canvi climàtic, la crisi energètica o l'enverinament de l'aigua, no es produeix cap resposta polític-social. Destacaria dos aspectes a explicar: d'una banda, l'àmbit cultural. Creiem en la tecnologia, diem “crearan alguna cosa que ho solucioni” i es resumeix en la següent frase: “Anirem a un altre planeta”. Mirar la realitat genera inquietud i por. La por pot parar-nos quan no sabem d'on ve el problema. Quan tenim por i ens quedem parats, els éssers humans mirem cap a un altre costat. Existeix també un panorama mediàtic que posa de manifest en tot moment la saviesa dels experts: “No et preocupis, el problema està en mans dels experts”. Això deixa a un costat la necessitat de treballar en la causa. En l'àmbit polític-institucional tenim campanyes electorals de quatre anys. Els canvis culturals importants són necessaris: la gent ha de saber què és el benestar, què és la vida digna, què és el consum, què és i què no, què són els drets i quins privilegis… i aquest canvi va en contra de la cultura actual. En la campanya electoral els candidats no s'oposen a l'imaginari col·lectiu. Jo crec que totes aquestes coses es podrien dir de manera creïble; cal analitzar com es pot fer i plantejar alternatives. No obstant això, els qui vulguin canviar la societat s'enfronten a una situació d'impotència, ja que és pràcticament impossible restablir els criteris de la producció inicial.

Quines són les propostes de l'ecofeminisme per a aconseguir un model sostenible?

Cal lluitar contra tres hegemonies: l'hegemonia econòmica, política i cultural. Encara que sembli que el més difícil és l'hegemonia econòmica, al meu entendre no és així. Fa temps que es fa una proposta de canvi de model productiu en diferents àmbits: agricultura, indústria, urbanisme, transport… Cal tancar sectors devastadors i no necessaris i apostar per aquells que es poden desenvolupar i generar llocs de treball: rehabilitació energètica d'edificis, producció d'aliments locals, transport basat en el grup i en la proximitat… La necessitat de treball de cura en la societat és enorme, per exemple. Cal respondre a tres preguntes: quines són les necessitats que cal satisfer amb els recursos que tenim (i no amb els quals no tenim); què hem de produir per a satisfer-los; i finalment, quins són els treballs socialment necessaris. És una redistribució de la riquesa, però també del temps: cal organitzar el temps necessari per a la vida i cal repartir, també el de la custòdia, entre dones i homes.