“Hi ha un fantasma que porta el meu nom i camina pels voltants; un fantasma que va començar a créixer fa uns anys, des que van començar a parlar de mi sense conèixer-me, i que ha sobreviscut en els últims sis anys, encara que jo vaig creure que estava morint. Li han ajudat els periòdics, perquè a mi m'han tirat una militància i han continuat inventant històries, i també gent que crea mites per a beneir o condemnar, protegint-se contra qualsevol pregunta o dubte”. Dolores González Katarain Yoyes, entre altres coses, va comentar a través d'aquestes frases el cansat que estava per haver-se convertit en la protagonista d'una narració pública. “M'han llevat el nom, Yoyes és una ficció, una invenció, no em sento identificat amb cap que se salva de diverses posicions polítiques”, va deixar escrit en el seu diari: Des de 1979 fins al seu assassinat per part d'ETA al setembre de 1986, va recórrer amb freqüència a la redacció per a explicar la seva situació personal i posar sobre el paper les seves opinions sobre diversos temes.

Editats pels seus familiars i amics en el llibre Yoyes des de la seva finestra (Yoyes des de la seva finestra), la lectura dels mateixos és una bona manera de conèixer el que va sentir i va pensar abans de l'assassinat en Ipar Euskal Herria, a Mèxic o al seu retorn a casa. També una bona manera de conèixer les cares de Yoyes que els relats polítics convencionals consideren irrellevants. Per exemple, la seva afició per la lectura.

Lectures clandestines

Els seus diaris estan plens de comentaris i referències sobre els llibres. Gràcies a això sabem que als 25 anys ja havia llegit a Virginia Woolf, Vladimir Maiakovski o Gustave Flaubert, entre altres. Examinava atentament el que havia llegit: Al juny de 1979, per exemple, llegint un llibre d'Anaïs Nin, diu: “Una feminista plena de contradiccions, al meu entendre, idealista; ni tan sols esmenta la importància del sistema social i econòmic en aquest problema, encara que es vegi sensible a les injustícies que percep”. De la primera lectura que se cita en els diaris es pot apreciar la importància que l'ordiziarra donava a la criança com a persona: “Sé que la voluntat no és el que és, però juga un paper important, sobretot quan serveix per a canviar el sistema; però la idea que aviva constantment, l'evolució constant, la voluntat d'una creativitat pròpia, mantenir la personalitat, conèixer-se a si mateix, inconscient i subconscient, això està molt ben expressat i m'agrada molt, per descomptat”.

Va començar a escriure en un moment de crisi, després de l'atemptat que va posar fi a la vida de José Miguel Beñarán Argala i enmig de les discrepàncies internes d'ETA, quan va començar a pensar en la possibilitat d'anar a Mèxic, ofegat en condicions de clandestinitat. “Estic obsessionat amb perdre sensibilitat per la forma en què viu i m'he tranquil·litzat llegint”, va escriure com a colofó als comentaris sobre el llibre de Nin.

A l'octubre de 1979, Madame Bovary estava rellegint “per a captar més en l'obra”, centrant-se sobretot en l'estil i la forma “perquè sembla que és el més important en el llibre”. Al novembre, encara en la clandestinitat però a l'espera de notícies sobre possibles desplaçaments a l'exterior, Alejo Carpentier estava “empassant” La consagració de la primavera. “Passo a gran velocitat per sobre d'aquesta única prosa lleugera”. Li interessava l'ambient tropical de la novel·la i aquest mateix mes va acabar una altra obra de Carpentier, Els passos perduts de 1953, un llibre que conta la història d'un músic que s'endinsa en la selva veneçolana: “...i tinc una sensació de malestar, d'angoixa, de sabor de boca rar, admiro el valor que ha donat al meu protagonista i hi ha un paràgraf en el qual es diu que ‘la marxa per camins insòlits comença inconscientment...’, i llavors comença la decepció i m'ha emocionat”.

Mèxic per entendre, llibres

Va començar a estudiar Literatura en la Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic en 1980, encara que finalment es va matricular en Sociologia. Als pocs dies de la seva arribada a Amèrica, cita per primera vegada un llibre: “He començat a llegir el llibre d'Ulrike Meinhofen que em van regalar dos A. i m'ha produït una impressió profunda, quina claredat en els escrits d'aquesta dona!, és terrible que una dona com ella hagi desaparegut i tan aviat. Com es fa estimar!, per la seva amplitud, per la comprensió de les coses i pel gran respecte”. A la fi de la dècada de 1970 es van publicar en castellà tres llibres amb textos del membre del grup armat alemany RAF en les editorials barcelonines Icària i Anagrama i probablement Yoyes parlava d'un d'ells. Però aquestes paraules avui, sabent amb quina edat ho van matar, mostren davant un mirall a la persona que escrivia.

La següent lectura marca les ganes de conèixer el país nouvingut, com el demostren els llibres sobre la història de la revolució mexicana que tenia entre mans al febrer de 80 o la col·lecció d'assajos El laberint de la solitud d'Octavio Paz. “Si ho hagués llegit immediatament després de la meva arribada, m'hauria llevat alguns maldecaps, és molt exigent i penetrant, tracta d'explicar la idiosincràsia i el caràcter dels mexicans”, va escriure sobre el treball del Premi Nobel.

Però també va esmentar les dificultats per a conciliar el caràcter dels mexicans amb el que ell va portar d'Euskal Herria, quan en 1982 es referia al llibre d'Oscar Lewis Pedro Martínez: “M'ha sorprès, però no ho sé positivament, perquè és una novel·la que conta la història d'un pagès mexicà i tracta d'explicar la idiosincràsia del mexicà, i això m'ha sorprès bastant. Com em relacionaré amb aquesta gent?-penso immediatament i em sento desprotegit davant la seva manera de ser. A mi em van fer d'una altra manera i en el mitjà que descriu em sento completament perdut. Necessitaré prudència”.

Maternitat i Julio Cortazar

Malgrat les seves inquietuds per desembolicar-se amb la cultura que va trobar a Amèrica, el tema que més estreny prové de l'altre costat de l'oceà. 28 de gener de 1982: “He sentit com un punyal la notícia que porten alguns periòdics mexicans, dient que uns militants d'ETA estan en D. Que en F. estem recollint diners per a ETA”. No entén per què se li atribueix la militància que havia abandonat l'any 79. “Sé que durant tot el temps que porto aquí no han deixat de parlar de mi per l'una o l'altra opció, però en aquesta ocasió, estava gairebé convençut que van acabar per acceptar que soc un ciutadà normal, que visc aquí i que venen amb aquestes coses”. En 1984 el diari El País va tornar a assenyalar-lo com a directiu de la banda armada i segons un llibre publicat pels seus amics i familiars, esperaven que també tornés a l'organització dins d'ETA.

Yoyes va seguir el seu camí. La següent data en el dia a dia és el 12 de març de 1982: “Una emoció profunda, una solitud enorme, dues llàgrimes també. Estic embarassada”. La maternitat obre una nova fase en els diaris i els llibres que llegeix també plantegen nous dubtes. Quan es refereix al Sambori de Julio Cortázar, per exemple: “En un moment donat diu ‘… en aquestes gents l'acció social s'assemblava massa a una coartada, com són els fills la coartada de les mares, per a no fer res que valgui la pena en aquesta vida…”. Ho he buscat perquè m'ha quedat gravat; va ser una qüestió que em va preocupar immediatament després de néixer Akaitz, que moltes vegades em venia al capdavant que el fet de tenir-lo no podia impedir que jo continués sentint la necessitat de donar-me a conèixer, d'expressar-me, de buscar-me, de crear-me i de crear”.

Tres anys després li va llegir el Llibre de Manuel a l'argentí. Es tracta de la història d'un grup revolucionari argentí que prepara un segrest a París i li fa pensar en les següents generacions: “No sé si els nostres fills mai comprendran aquella febre que en un temps ens va embriagar a tots, amb més o menys dubtes, la veritat, però en totes ocasions amb febre. El Llibre de Manuel sembla fet per a ells, perquè quedi alguna cosa dels nostres somnis, fins i tot de la manera en què van viure”. Quan va escriure aquestes línies es va adonar que estava desil·lusionat amb la societat que va trobar, però no ha perdut la seva afició a la lectura i té al seu cap escriure una novel·la, malgrat els dubtes que té sobre l'acolliment que pot tenir. Parlant de Cortázar, per exemple, diu: “A Euskadi, la gent devoraria a algú que escrivís com ell”.

Havia començat a escriure novel·les, com es pot saber per un apunt d'abril de 86 que esmenta, entre altres, els Ulisses de James Joyce i la intolerable lleugeresa de l'Existència de Milan Kundera. Aquest últim llibre l'obliga a canviar la història que ell volia comptar: “Per això vaig veure que els grans protagonistes de la novel·la són dues parelles, com en la meva. (…) Qui hauria de creure'm si hagués seguit i hagués acabat amb èxit el meu treball, que la meva idea era abans de llegir-la? No puc deixar-ho per això, però la veritat és que fa temps que no he treballat i això em desanima moltíssim”.

Va deixar escrits diversos esborranys cinc mesos després, abans que ETA els assassinés, però cap obra acabada. Han quedat els seus diaris per a conèixer un recorregut personal i intel·lectual que no cabia en les simplificacions polítiques.