Diuen que els periodistes estan preocupats per la presumpció d'innocència. Quan en uns altres temps les detencions i les batudes eren el pa de cada dia, els periodistes no vam tenir molta preocupació a l'hora de muntar les imatges. Per contra, en un moment en el qual a penes es disposava d'informació judicial, la televisió emetia deu sentències per cada mil detinguts i en cadascun dels acomiadaments es detenien altres onze. Les cares dels detinguts es podien llegir en els seus clars rostres, amb el nom i els cognoms per escrit. Tancada com de costum, com si fos la culpa de tot.

Llavors, el càstig sense judici ens va portar inexorablement a reclamar el dret d'un judici just. Avui, la justícia institucional ha devorat tots els àmbits. Tot s'ha convertit en un veredicte, en una matèria primera rendible per al judici. I com en tots els pèndols, en moltes professions s'ha demanat la regulació de l'activitat laboral, per a denunciar de seguida l'abús de la regulació i la falta de llibertat. Acoquinats per la por de ser acusat o jutjat, els metges s'espanten de curar, les mestres i els mestres d'escola de nens. Periodisme.

Per sobre de la responsabilitat moral ha prevalgut la responsabilitat penal. D'aquí segurament la preocupació gairebé obsessiva dels periodistes per la presumpció d'innocència. Als becaris d'un mitjà de comunicació els va dir un veterà redactor: “Vostès mai diuen que això o allò ha passat. Posa-ho tot en la boca d'un altre, digui que això o allò han dit que ha passat això o l'altre”. El periodista entenia malament que s'haguessin d'admetre les fonts en la informació. El periodista es va oblidar que el periodisme exigeix un testimoniatge i un compromís amb la pròpia època. Periodisme del llenguatge oral: Urlia diu, Sandia afegeix, Berendia respon...

No... ningú ha fet res. “Jo no he estat”, “jo no he fet”, “jo no sé”, “jo no he vist res”. No es tracta de caçar bruixes, però cadascun ha de portar el seu bastó.Ha arribat el moment de mirar a les obligacions quan xoquen
drets (intimitat, privatització, reputació, presumpció d'innocència, informació transparent...). O les obligacions no xoquen? És sabut que els mitjans de comunicació han dut a terme judicis paral·lels, que les condemnes mediàtiques són senzilles.

De qui és la culpa de l'escenari d'incertesa que acaben d'atreure les eleccions? Dels electors, dels candidats, del sistema? De qui és la culpa del terratrèmol d'Itàlia? Els sismòlegs, els polítics, els constructors? És un terratrèmol presumpte si es tracta d'un atac? Podrien eleccions? Si en el periodisme la presumpció d'innocència fa que tot sigui “suposat” i “possible”, ha arribat el moment de recordar que les suposicions són mig corruptes. I el sentit periodístic, el compromís i l'honestedat.