En 2001 l'historiador Xabier Lamikiz, professor de la Universitat del País Basc, es trobava a Londres amb la tesi doctoral. Es tractava de la relació entre els comerciants d'una època. Això succeïa quan estava llegint els documents dels vaixells enemics capturats pels vaixells anglesos en el segle XVIII en l'arxiu nacional de la capital anglesa. Aquests documents estaven organitzats segons les guerres, catalogats com el que fos el nom del vaixell i el cognom del capità, i guardats en caixes.

Allí es tractava d'una gran correspondència, de la qual Lamikiz va seleccionar i va catalogar els que més li interessaven en el treball de tesi. En 2003, mentre treballava en aquest taller, va trobar una gran col·lecció de cartes escrites en basca. “Em va semblar estrany trobar tantes cartes. No obstant això, no era el tema de la meva tesi i, per tant, vaig conservar la referència de l'arxiu corresponent i vaig continuar amb el meu treball. L'any 2006, una vegada finalitzada la tesi, vaig informar el director del centre Iker Rikardo Etxepare de la troballa. Aquesta correspondència li va valer moltíssim. “Nosaltres no sabíem que existís!”, em va dir. No van trigar a aparèixer còpies de les mateixes davant els ulls de Beñat Oihartzabal, Xarles Bidegain i Rikardo Etxepare. Una vegada més va començar: Els lingüistes Xarles Bidegain i Manuel Padilla van prendre fotografies de les cartes de Lamikiz i es van unir a l'obra, realitzant transcripcions i interpretant les mateixes. Lamikiz, per part seva, va escriure sobre el context històric.

L'època del vaixell Le Dauphin

Els anglesos van saquejar fins a 28.000 vaixells en el segle XVIII, després de 50 anys de guerra entre Anglaterra i França. Abans que el vaixell que tenien en el seu poder caigués en mans dels anglesos, els capitans dels vaixells francesos llançaven a l'aigua –en la majoria dels casos– documents escrits perquè no caiguessin en mans de l'enemic. Com a conseqüència, a pesar que s'havien capturat prop de 28.000 vaixells, només es va salvar la documentació que portaven alguns d'ells. Aquest és el cas del vaixell francès Le Dauphin, que es va lliurar a si mateix sense oposar-se a l'atac dels anglesos. Així s'han conservat fins avui, a pesar que les caixes de l'arxiu estan en l'oblit, 50 cartes escrites en basca, un fet molt singular, ja que no és habitual que es presentin alhora un munt de documents.

Lamikiz mira al món que mostren les cartes i diu que en els seus escrits apareix una fotografia de la societat de llavors: "Vivien en una lamentable situació preindustrial, en plena misèria. Les classes mitjanes no existien encara, algunes vivien bé o molt bé, mentre que la majoria es trobava en situació precària, sense menjar i amb deutes. Aquesta foto apareix clarament en els sobres. És cert que el que ha escrit aquestes cartes és alfabetitzat, o a mig fer alfabetitzat, però el que compten és llastimós: estan suplicant als seus familiars que les hi retornin, que les tinguin aquí, que visquin com poden… ‘Si us plau, zato etxera’ és el lema que es repeteix una vegada i una altra en les cartes’”.

Sens dubte, els marins de Le Dauphine, com els marins dels altres vaixells, van ser pescadors en temps de pau en l'època de la preguerra. Però quan arriba la guerra, ningú vol pescar. “Quan comença la guerra, els pescadors estan disposats a participar en el cors, a arriscar la seva vida, perquè guanyen més, evidentment”.

Testimoniatge del basc

Com s'ha dit, Bidegain i Padilla, membres del centre Iker, van realitzar les transcripcions i l'anàlisi de la llengua que van realitzar. No obstant això, han passat anys des que el treball ha vist la llum. Ningú ha considerat el treball d'edició de cartes de Le Dauphine com un projecte específic. I, d'altra banda, aquí està la pregunta de sempre: hi ha més cartes? El mateix Padilla ens diu: “Calia fer una pregunta: és un descobriment especial o el començament d'un descobriment major? Els d'Iker vam haver de fer diversos viatges a Londres per a examinar els documents que desem en caixes. Per a llavors, Lamikiz ja havia utilitzat alguns escrits que es recollien en els vaixells espanyols i francesos, però els vaixells francesos eren milers i havíem d'elaborar la documentació que es guardava en ells. Un treball immens una altra vegada! Estudiem caixes i caixes en l'arxiu de Londres i trobem més cartes –encara que no moltes més–, la majoria d'elles de finals del segle XVIII”. Llavors sí, sense embuts, van poder dir que el cas de Le Dauphiné és molt especial: el vaixell es dirigia cap a la comunitat euskaldun, el Louisbourg canadenc. Les cartes eren, doncs, el reflex de la relació entre les dues comunitats.

A més de les coses que els familiars d'una part de l'oceà enviaven als emigrants a l'altre costat, hi havia correspondència: estan signades, enviades des d'una desena de pobles de Lapurdi entre febrer i abril de 1757. La gent solia aprofitar-se de la notícia que un vaixell salpava per a enviar cartes. “Escriure l'un a l'altre era una cosa molt habitual. ‘Enguany t'hem escrit cinc vegades i no hem tingut resposta per part teva’. Hem llegit moltes coses per l'estil. La gent escrivia cartes per aquí i per allà. En aquest context de guerra, es preveu la pèrdua de nombroses cartes, juntament amb els vaixells, que no han pogut ser recuperats. Per exemple, en Le Dauphine hi ha 50 cartes en basca i 108 en francès, totes escrites en Lapurdi. Això és: no totes les cartes estan escrites en basca, però sí una bona part”.

La majoria de les cartes estan escrites per gent dels pobles de la riba de la mar de Lapurdi, però també hi ha unes altres que demostren que han estat escrites en alguns llocs de l'interior. En una d'elles està Hendaia, en l'altra Azkaine, més profundament Sara.

Segons la lingüista Padilla, el més destacat és que aquestes cartes estan escrites per gent senzilla. “No són grans ni són famílies de clergues, pobles petits i mariners, gairebé sempre. El seu llenguatge és el basc, un basc molt natural. Evidentment, la carta és un gènere escrit, amb fórmules concretes, però, d'altra banda, el llenguatge que es llegeix és molt natural”. Aquests escrits, d'altra banda, ens aporten altres aportacions, segons ens ha informat Padilla, i està lligat a la història de les llengües. “Quan s'ha realitzat la història de les llengües occidentals, els textos impresos han estat la primera i principal font, és a dir, s'han col·locat en un cànon literari. Qui els escrivia? Sempre o en la majoria dels casos, els senyors, els de la gran escola, els de l'església. En els últims anys s'ha obert una nova línia, la que ha estat nomenada internacionalment com a Història de la Llengua des de baix, language history from below. En aquesta línia es prevalen aquest tipus de testimoniatges, sobretot de gent parcialment alfabetitzada. També hi ha raons per a això, ja que la seva fluir està més prop de la llengua parlada i reflecteix amb més facilitat la pronunciació veritable. Hi ha una certa equació: com més alfabetitzada, més llunyana s'escriu de la parla i viceversa”.