Els 34 treballadors que treballen en el Museu de Belles Arts de Bilbao per a l'empresa Manpower, subcontractada pel Govern Basc, la Diputació de Bizkaia i el patronat de l'Ajuntament de Bilbao, han secundat aquest estiu 41 dies de vaga. La classe treballadora i les administracions públiques poden treure moltes lliçons d'aquesta lluita, no sols els educadors del Museu Guggenheim que estan en vaga en escriure aquestes línies, sinó també la resta de treballadors.

Primer ensenyament. Es pot lluitar contra la precarietat laboral i les condicions miserables i aconseguir un salari digne i just, encara que el col·lectiu sigui petit. Els de Belles Arts percebien un salari màxim mensual de 882 euros, dotze pagues a l'any. La permanència en la vaga, la unitat, les mobilitzacions diàries i imaginatives han aconseguit passar de 10.400 euros anuals a 20.500 euros, la ultraactivitat indefinida, el dret a la subrogació, la possibilitat de blindar-se quan no s'estableixin convenis, el reconeixement de l'antiguitat…

Segona ensenyament. Les condicions precàries van ser imposades per les administracions. Que no vengen ara dient que es preocupen per l'ocupació de qualitat. Les administracions (Govern Basc, Diputació, Ajuntament…) s'han negat en un primer moment a negociar i han tractat d'evitar l'impacte de la vaga amb uns serveis mínims. Han volgut imposar la seva disciplina perquè el model dels vaguistes no es donés a conèixer. Però en aquest esforç han fracassat.

Tercer ensenyament. Una vaga mai es perd. Pot ser que no aconsegueixin tots els objectius, però sempre servirà per a demostrar la dignitat dels treballadors.