El possibilisme és un dels pilars de la política i de la vida. Una altra cosa és on es posen els límits del possible i en funció de què. El Parlament Basc aprovarà el pròxim 28 de juliol la llei de víctimes dels funcionaris de l'Estat espanyol amb el suport, segons les previsions del PNB i PSE-EE. Tots dos partits han reconegut que es tracta de "la millor llei d'entre les possibles". Què és, doncs, el que no és possible i per què?

La llei suposa un pas més en el reconeixement de les víctimes de l'Estat, que afectaria unes 300-400 persones. Es reconeixerà i es vigilarà, en part, la vulneració dels seus drets. Les deficiències, no obstant això, són àmplies, tant des del punt de vista del conflicte general que hem viscut com des del punt de vista del reconeixement a Madrid. El seu major problema és que no es fa en el context d'un procés de pau. La societat basca no ha tingut força, o no ha volgut?, per a posar en marxa un procés de pau integral i ara, l'esquema de veritat, justícia i reparació que hauria de ser abordat en aquest procés s'està construint amb pegats en diferents àmbits, en la mesura en què “és possible”.

Els principals partits bascos, excepte EH Bildu, no han volgut que s'articuli un procés de pau; i, pel retard i la falta d'encert dels últims anys, l'esquerra abertzale no ha pogut. El conflicte polític de dècades va teixir una teranyina de fils forts, i un procés de pau embolicat en fils sòlids podria conduir amb la major eficàcia possible una nova convivència. No és així, doncs, cosir bé el futur serà més complicat. Mentrestant, en un àmbit de la societat basca, sobretot en el si d'aquesta àmplia esquerra abertzale, podria sorgir un toll de frustració que encara no som capaces d'endevinar quines conseqüències pot implicar.

Una de les principals mancances d'aquesta llei és que només una part de l'Estat admet aquests abusos, el Parlament Basc. El Govern espanyol no comparteix aquesta opinió, a pesar que les forces policials que depenen d'ell són les que més han conculcat els drets; fins i tot va recórrer un decret del Govern Basc de 2012 que regula la violència policial que precedeix a aquesta llei, i el Tribunal Superior de Justícia del País Basc va derogar diversos aspectes del decret. A la fi de juny, el Ministeri de l'Interior ja va anunciar que diversos aspectes de la llei actual podrien considerar-se inconstitucionals i que, si s'acceptés, recorreria la sentència. La voluntat del PP, per tant, és clara: amb un esquema de vencedors i vençuts fins al final, fins al punt de deixar la convivència basca supeditada a les normes de Madrid. Fins quan acceptarà la societat basca aquest esquema de domesticació? On estan els límits del “possible” per a superar aquest esquema de venjança i control?

La Llei es basa en els principis de veritat, reconeixement i reparació econòmica. I la justícia? No està subjecta a la present llei. Més que en drets humans i ètica, la llei no pretén equiparar a les víctimes d'ETA amb les de l'Estat, per raons polítiques, i l'aconsegueix des de la seva pròpia base: un etarra pot passar 40 anys a la presó per matar a un ciutadà; ni tan sols serà jutjat el guàrdia civil que va matar a un ciutadà. La llei recull les vulneracions de drets entre 1976 i 1999, però la majoria dels anteriors a 1999 han prescrit, i els ex etarres continuen sent processats pels atemptats de 1981. Com creure que la llei és igual per a tots? No és possible.

A més, la present llei no es fa responsable de les vulneracions de drets que s'hagin comès des de 1999, ja que podria xocar amb recerques de la justícia espanyola. Tenint en compte la voluntat dels principals poders de l'Estat, tot està dit. Caldrà deixar-la per a una altra ocasió. Igual que aquests 4.000 torturats de l'Estat als quals el Govern Basc ha donat a conèixer les recerques encarregades. I, no obstant això, aquesta llei apaivagarà el dolor de moltes víctimes de l'Estat.

Aprofitaré aquestes últimes línies per a anunciar el final d'aquesta secció, que porta per títol Gazteluko Plazatik. Ens anem de vacances i a partir de setembre ja no serà en aquesta revista. Seguiré en el blog del mateix nom d'ARGIA.eus amb les anàlisis i reflexions d'aquí. O d'una altra manera en la revista. A vegades encertant i moltes altres vegades tornant-se del tot, aquesta pàgina m'ha ensenyat moltíssim la importància que té escriure des de la independència de cadascun en la labor del periodista, i escriure per al lector. La independència no és un mite. Moltes gràcies a tots els que heu seguit aquestes línies i fins a la pròxima columna, reportatge o entrevista.