Què és avui dia la qualitat en la televisió?

Segun: els polítics faran referència a la construcció nacional, lingüística o comunitària; els programadors a la influència dels èxits o audiències; els professionals parlaran sobre les característiques formals del llenguatge televisiu; els analistes sobre els discursos... La qualitat, per a mi, té a veure amb l'autonomia de l'expressió i del discurs, amb la diversitat i profunditat dels continguts.

La televisió i la qualitat són cada vegada més incompatibles?

A la televisió d'avui cada vegada li costa més sortir de la norma i treballar des de l'excepció. La corrupció política és la protagonista. Això suposa que la televisió, tant en la seva forma com en el seu discurs, sigui un neutre i cada vegada sigui més difícil que es pugui establir una distinció entre programes i cadenes. Aquesta suposada amabilitat no és sinònim de qualitat. Més qualitat per a la televisió seria apostar pel risc, per les multiplicitats formals i conceptuals, per les preguntes que per les respostes. Formaria part de l'educació de la gent, influint en el discurs, en la mentalitat i en la diferència.

Com en qualsevol lloc en la televisió, es busca l'èxit comercial.

L'èxit és el Sant Greal, no sols a la televisió, sinó un fals mite que afecta la majoria de les accions humanes. Una empresa depèn dels seus compradors: sempre mana el client. Sovint se sacrifica l'exigència i la llibertat de producció de continguts per a aconseguir una major audiència. Però si amb aquesta estratègia féssim una espècie de balança del que es perd i es guanya, moltes vegades veuríem que no val la pena. A més, només es té en compte l'impacte quantitatiu, no qualitatiu.

Clar que la televisió tindrà algunes responsabilitats.

Com a mitjà de comunicació i informació, té la responsabilitat deontològica de distingir els fets de les opinions, de difondre informacions fundades, de respectar el dret a la intimitat de les persones. I no discriminar a ningú per raons de gènere, raça o cultura. També ha de seguir el principi de llibertat d'expressió, informació i independència, evitant els intents de publicitat encoberta que les empreses, particulars i institucions volen difondre com a informació. Però crec que si la llista de retransmissions de televisió fos una societat, on cada programa representa a una classe social, seria el model més desigual de la història.

La xarxa també és aquí, principal transmissor de continguts audiovisuals.

YouTube, per exemple, compta amb més de 1.000 milions d'usuaris i es reprodueixen milions de vídeos diàriament. Però encara estem en una fase molt inicial del desenvolupament d'Internet. No és rar que per això es facin virals continguts kitsch relacionats amb la frivolitat, la tendresa animal i la ximpleria. És cert que, segons les estadístiques, un percentatge molt petit de continguts audiovisuals propis provenen de la xarxa, però hi ha eines que estan canviant les estadístiques, com Snapchat o Instagram. Una altra cosa és si els continguts que es creen són d'interès general o si són petjades narcisistes lligades a aspectes més banals de la pròpia vida.

Cada vegada és més habitual la possibilitat de crear una programació pròpia en la xarxa. S'està difuminant la frontera entre emissor i receptor?

No necessàriament. Diria que és necessari que tots tinguem veu o ens sentim representats en els mitjans de comunicació. Però també convé una certa exemplaritat i professionalitat en la construcció del discurs públic. Cal buscar l'equilibri entre l'accés i l'obertura de la cultura o la televisió i una producció exigent, fonamentada i arrelada.

La xarxa és aquí, però la televisió no ha desaparegut.

I no crec que desaparegui. Originalment la televisió es veia en llocs públics a Europa, com les pel·lícules es veien al cinema. Moltes de les retransmissions inicials eren competicions esportives o grans espectacles. Aquesta idea de la televisió, de funcionar com a mitjà de celebració nacional, continua vigent. Internet no ha suplantat la idea de celebracions en viu, que els fa sentir el poder i la fascinació de compartir un mateix ritual.

Encara que la televisió simbolitza la passivitat, vivim obsessionats amb la participació.

Encara ens agrada asseure'ns en el sofà, posar una cadena sense esperar res i veure una pel·lícula que t'agrada de sobte o a saber per què et crida l'atenció. La idea de trobar una mica de valor del que t'està oferint la televisió en un moment donat també és atractiva. I, per descomptat, per a tots aquells que volen desconnectar, la televisió continua tenint una enorme eficàcia en la seva constant i renovada normalitat.