Lur va néixer fa dos mesos. Si bé encara no tenia un nom oficial, Lur ha estat el cap abans i després de sortir a aquest món. Durant l'embaràs no vam voler saber res del seu interval. A més de que la forma dels genitals ens semblés una qüestió secundària, no volíem condicionar-nos a nosaltres mateixos ni al nostre entorn amb clixés d'un gènere determinat. Sabíem, per tant, que era necessari mantenir-los quan naixéssim per a què avançar-los. I a més, afegint la sorpresa que la naturalesa ens havia donat, vam donar un final més bonic a la bella aventura de l'embaràs. No obstant això, el part va ser més fàcil que el nom del bebè.

Actualment, en el propi hospital existeix la possibilitat de portar el nom de les filles i fills al registre. Tens dues opcions: enviar la sol·licitud al Jutjat de la localitat en el qual estan empadronats els pares o al lloc de naixement. En el nostre cas, rebem la trucada del funcionari de Zumaia una hora després d'haver enviat la sol·licitud al Jutjat de pau de Zumaia: “En el nomenclátor d'Euskaltzaindia no apareix Lur com a nom per a nois, per la qual cosa heu de triar un altre en els pròxims tres dies”. En els pròxims dies amb el funcionari de Zumaia

altres vegades ens havíem trobat amb la mateixa tanca. Sí, comprenia el problema. Que ell també coneix a uns nois que anomenen Lur, que no li sembla una situació normal, però… Euskaltzaindia diu el contrari i que ell està per a complir i fer complir la llei. Que Euskaltzaindia diu el contrari i que ell està per a complir i fer complir la llei. També li presentem algunes referències de les Terres Braves registrades a Guipúscoa en els últims mesos, però “no podem tenir-les en compte, aquestes persones són errors”. Encara que amb un ‘error’ li vam dir que nosaltres estaríem molt contents, va rebutjar l'argument dels precedents.

Veient que a Zumaia no anava a venir gens bo, ens dirigim al jutjat central de la comarca, en Azpeitia. Presentóle el nostre cas al funcionari d'allí i li va semblar que anava a fer molta feina per ell, per la qual cosa es va dedicar a llevar-l'hi de damunt. Ens va dir que si trobàvem la paraula Lur en un altre idioma, no hi hauria problema, i que per a anar tranquil –entengui's, ràpid– a Zumaia, es resoldria ràpidament.

Fora ús,
a casa llop per a poder posar un nom en basc al nostre fill, ens dirigim a Escandinàvia gràcies a la recomanació surrealista d'un funcionari honrat. I així descobrim que en el nord d'Europa Lur és un instrument musical, semblança al didgerido. En Hernani una família va aconseguir registrar-se i nosaltres presentem aquesta referència. La resposta del funcionari de Zumaia va ser antològica: ho sento, però no és clar si aquest instrument és masculí o femení. “I com se li troba el sexe a un objecte?”, com van contestar els grills a la nostra pregunta, decidim interposar un recurs formal en el jutjat d'Azpeitia, aquesta vegada sí, juntament amb els llibres de família de diversos nois registrats a Zumaia, Zarautz i altres localitats com Lur en els últims anys. La contestació va trigar diversos dies a arribar. “Euskaltzaindia és l'única referència per a aquests casos, per tant…”

En veure que
els funcionaris no estàvem disposats a penedir-nos, va començar la “rebaixa” dels noms. La primera oferta va ser Lhur. Nom alemany. Un home. Molt. Per aquesta H intermèdia, o. Llavors vam conèixer el cas del seu compatriota Lhur, que va voler posar terra al seu fill i va haver de posar-li l'alemany. El que ha viscut aquests primers dies després del naixement sap molt bé el que és el cansament físic i mental que genera aquest nerviosisme, aquesta preocupació i aquesta falta de somni. Amb les emocions pujant i baixant com a la Muntanya Suïssa d'Igeldo, ja que no és fàcil discutir de tribunal en tribunal sobre el gos i el nom del seu fill.

Durant aquest temps, no es poden sol·licitar subvencions, tramitar la baixa laboral, empadronar a la nena en el domicili o expedir la seva targeta sanitària. En totes elles és imprescindible el llibre de família. Ens adonem de la magnitud del problema quan ens van dir que teníem cinc dies per a triar el nom, en cas contrari el jutge triaria el nom del nostre fill.

Seguint un cas semblant al nostre, decidim fer la prova en el jutjat de Durango. Es comptaven alguns casos anteriors en els quals es van mostrar més cordials. Vist el nostre cas, es va mostrar disposat a col·laborar –no el coneixíem– a la casa d'una persona de Durango i aquest matí ho intentem en el jutjat. Però la doctrina d'Euskaltzaindia va arribar allí abans que nosaltres.

Comencem a veure'ns en la mateixa situació que altres pares que vam conèixer en el camí: oposar al nostre fill altre nom i preparar un judici amb un advocat. Mancant dos dies perquè conclogués el termini, com a última opció, acudim al Jutjat de Donostia-Sant Sebastià. Confiant que la fidelitat a la llei dels funcionaris fos correlativa a la grandària del tribunal, teníem poques esperances. Com no estem casats, la llei diu que l'única persona que pot acreditar qui és el pare és la mare, així que la parella, el nen de dues setmanes i jo vam estar donant tornades en el jutjat. Des de llavors començàvem a creure que el que demanàvem als funcionaris era un delicte.

Però a vegades la llei de Murphy era favorable i, per a la nostra sorpresa, ens trobem amb l'únic funcionari que va funcionar amb humanitat en tot el tribunal i va abordar amb naturalitat el tema del nom: “Lur és una paraula que qualsevol basc pot entendre, no és insultant i en Donostia hi ha molts nois del mateix nom”. El “problema”, que va durar dues setmanes, es va solucionar en 15 minuts. El fill és Lur, fins i tot davant la llei.

Tra(d)izio d'Euskaltzaindia

El nostre cas ha estat difícil i decebedor, però el procediment legislatiu podria complicar-se molt més: si el nen no tingués pare, si els pares anessin lesbianes o homosexuals o si la mare tingués problemes en el part i no pogués moure's del llit en els dies següents. En cada cas, quantes persones han estat canviades per Euskaltzaindia com a nom predeterminat? Quants han hagut de posar a Ibai Lur o a la seva filla contra la seva voluntat?

Abans que el problema sorgís del no-res, Euskaltzaindia tenia la possibilitat de reivindicar una excepció per als noms euskaldunes. A més, era fàcil. El basc és una llengua lliure de gènere gramatical, hi ha un nombre de noms per a tots els gèneres i són milers les persones que tenen aquests noms. L'Acadèmia de la Llengua Basca, composta principalment per homes, ha preferit la distinció i, per tant, la prohibició i, al nostre entendre, ha aprofitat per a això la interpretació regressiva de la tradició.

Molts sectors de la societat actual estan qüestionant els rols de gènere imposats pel capitalisme. Les dones com a dones i els homes com a homes estan qüestionant les lleis i normes socials que ens obliguen a actuar, vestir-se o estimar. Perquè són conscients que els usos i la cultura en general no són estàtics, sinó que varien segons les necessitats i reivindicacions de cada època. En dir que distingir els noms segons els genitals és cultural, Euskaltzaindia s'està reafirmant que és una opció arbitrària. És la “tradició” que permet que el fill sigui castigat i prohibeix Lur o Eneritz el que volem perpetuar? Això no és només una qüestió lingüística, ja que darrere del nom està l'opció lliure de les persones.

L'ús de la tradició d'evitar el debat només genera frustració. Pregunti si no, quin ha deixat a Irun o Hondarribia. És hora de treure aquest debat de les oficines dels “experts” i difondre'l en la societat. Donar recomanacions és d'agrair, però no de fer.