Vostè va dir en Fraplana que hauria d'haver-hi una connexió més estreta entre el fracking i les lluites contra les infraestructures gasistes.

Va ser, sobretot, un clam que va intentar comprendre tot el sistema del gas. Lluitar contra el fracking sense combatre les infraestructures del gas és com lluitar contra els cotxes sense barallar contra les autopistes.

Qui està darrere dels grans projectes de gas? Impulsa Europa amb diners públics, però les empreses privades són les promotores?

Sí. Una fita important en la comprensió de tota l'estratègia és el conflicte entre Rússia i Ucraïna de 2006. La companyia russa Gazprom va tancar les claus de tots els gasoductes que travessen Ucraïna i que, sobretot, subministren a Europa de l'Est, la qual cosa va causar un gran problema a la regió. Des de llavors, l'energia, i especialment el gas, van adquirir una gran importància en l'agenda política de la Unió Europea. Es van començar a buscar solucions per a no tenir dependència del gas rus.

Com?

Sota el mandat de Juncker, la forma que ha adoptat aquesta estratègia, iniciada en 2006, és la Unió Energètica. Els seus principals pilars són la seguretat energètica i la creació d'un mercat únic d'energia; la clau per a la seguretat és diversificar, és a dir, aconseguir noves fonts de gas per a les xarxes europees. D'aquí l'elaboració d'un llistat de prop de 250 projectes que es consideren d'interès comú. Tots tenen la possibilitat de ser subvencionats amb diners públics, però els promotors són empreses privades.

Si el gas no es pot portar de Rússia, d'on?

Hi ha dos camins: el de terra –és a dir, els gasoductes– i el de la mar. La primera està formada per les zones d'explotació que han trobat gas o que ja es coneixen i volen reforçar. Una d'elles és la zona del Caucas. D'aquí parteix la infraestructura energètica més cara mai prevista per la UE: El Southern Gas Corridor (Gasoducte Sud). Tindrà un cost de 45.000 milions de dòlars i una longitud de 3.500 quilòmetres entre l'Azerbaidjan i Itàlia. Precisament a Itàlia ja ha començat el moviment de resistència contra el projecte. Una altra via terrestre és l'augment de les relacions ja existents amb el nord d'Àfrica.

I quina és l'estratègia marítima?

Subministrament de gas natural liquat (GNL). En l'actualitat Europa té una gran capacitat de reconversió d'aquest GNL en gas, però encara així es construirien més plantes amb aquest objectiu. Per descomptat, per a això és necessari transportar el GNL a Europa a través de les plantes de liquat amb capacitat per a realitzar un procés invers. D'aquesta manera es pot portar gas d'Egipte, Qatar… i també dels nous exportadors: els Estats Units, Tanzània…

En el món només hi ha unes 25 plantes de liquat.

Sí, però en funció de les intencions que hi ha sobre la taula, la quantitat es duplicaria més que es duplicaria. Es tracta d'unes infraestructures molt singulars, que es troben en pocs països del món i que són molt cares.

Ha esmentat els nous exportadors, entre ells els Estats Units. El seu missatge és que el gas obtingut gràcies al fracking els ha retornat la sobirania energètica, així com la possibilitat de convertir-se en exportadors. Però sabem que ja ha esclatat la bombolla del fracking.

La lectura és difícil. Jo, almenys, no ho entenc des del punt de vista del preu; pensava que els estatunidencs vendrien GNL a Àsia, on el gas està més car. Però el liquat, el transport, la reconversió i la venda a Europa, amb el baix preu actual del gas, és incomprensible. En qualsevol cas, cal tenir en compte que el mercat interior del gas als EUA, a nivell de la dècada dels 80, ha sofert un fort enfonsament dels preus; exportar pot ser una manera de donar equilibri a aquest mercat. D'altra banda, l'exportació a Europa pot tenir un significat geopolític: Si subministres gas estatunidenc a les xarxes europees, el gas rus s'indigna.

A l'abril arribo a Europa el primer carregament de GNL enviat des dels Estats Units.

Sí. Al novembre de 2015, la Comissió Europea ja va dir que cal mantenir bones relacions amb els països que tradicionalment han exportat el GNL a Europa, però que la prioritat passa a Algèria, els Estats Units i el Canadà. A més, van assenyalar explícitament que el TTIP ha de ser una eina per a facilitar la importació.

L'augment de la importació pot frenar els projectes europeus d'extracció de gas mitjançant fracking?

No ho crec. L'explotació dels recursos locals sempre estarà damunt de la taula. En cas d'haver de fer front a qualsevol fluctuació del mercat, produir tomàquets a casa sempre serà més barat... Una altra cosa és el que jo penso del fracking: com he dit abans, el preu del gas està molt baix i no és rendible. Es tracta d'exercicis especulatius enfocats a obtenir beneficis a curt i mitjà termini. El primer que s'instal·li bé en aquest mercat és el que guanya els diners. En cas contrari no s'entén que hi hagi tants projectes per a construir plantes de liquat. En qualsevol cas, no tots podran sobreviure.

Es diu que el gas és un combustible de transició que serveix per a substituir el carbó i el petroli en el camí cap a un futur renovable. No sé si hi ha tanta inversió en infraestructures que es pugui justificar des d'aquest punt de vista.

És clar que el gas impedeix invertir en altres opcions, incloses les renovables. Això ho promouen les grans companyies petrolieres. Part del sector de les renovables s'ha fet amb l'objectiu de difondre aquest missatge a favor del gas. Quan es parla del canvi climàtic sempre diuen –i és cert– que cremar gas genera menys emissions que fumar carbó o petroli, però cal tenir en compte tot el procés, incloent-hi possibles emissions de metà. El metà té molta més capacitat d'escalfament atmosfèric que el CO₂.