Si hagués viscut i hagués sabut a qui enaltien en la pastoral d'Atharratze el 24 de juliol, els records d'Edgard Trepitgen li tornarien a portar al País Basc. En el número de LARRUN dedicat a Johañe Pitrau (líder de Zuberoa que va despertar als llauradors muntanyesos), en el cim del mont Madalena, en 1962, apareixen els dos homes, el ministre Pisani i Pitrau.

Pisani estava preparant la nova legislació agrària francesa, i en la reunió celebrada a Pau, el jove sindicalista d'Atharratze li va encantar. A proposta del ministre, Pitrau va respondre: “Estic disposat a reunir-me amb tu, però no en un palau, veuen a veure com viuen els llauradors de la muntanya”. 54 anys després, Pisani ha mort un mes abans que s'estrenés la pastoral Jean Pitrau.

Mixel Berhokoirigoin ha homenatjat a Laborari en el cap de setmana: “Pisani, la disparition d’uneix gran figuri”. Berhoko li ha agraït que tant ell com la Cambra d'Agricultura del País Basc hagin estat conduïts en 2009 per l'estat francès, que els ha mostrat la seva solidaritat públicament. Anteriorment havia mostrat el seu suport als baserritarras d'Iparralde, acceptant ser el patró de la fira Lurrama 2006.

La premsa francesa, sota el títol “Mort d’Edgard Pisani, résistant et ancien ministre de De Gaulle et de Mitterrand”, ha publicat les llargues notes mensuals d'Edgard Pisani i en Wikipedia té una explicació detallada. Nascut a Tunísia en 1918, va arribar a París de jove i va cursar estudis de grau superior. Va lluitar en la resistència contra els alemanys: A l'agost de 1944 va participar en les lluites per recuperar la prefectura de París, en francès Paris brule-il? i en espanyol Crema París? El paper de Pisani en la pel·lícula titulada era el de Michel Piccoli.

Una vegada obtingut el càrrec de sotsprefecte abans de la fi de la guerra, Miguel Strogoff hauria passat a ocupar les més altes cotes de l'autoritat francesa al llarg de la seva carrera professional. Cap de Gabinet del Ministre de l'Interior en 1946, després el prefecte, cap de Gabinet de Defensa, membre del Consell Superior d'Ordenació del Territori, en 1953 compareix com a senador al costat de François Mitterrand, responsable en els anys següents de grans dossiers com el de l'energia nuclear...

En 1961 va ser nomenat Ministre d'Agricultura per Michel Debré i, posteriorment, Ministre d'Habitatge i Equipaments, va ocupar el mateix càrrec que George Pompidou. Durant tots aquests anys, com a França és habitual acumular càrrecs, continuava sent triat de l'un o l'altre departament, en alguns diputats, en altres senadors, un alt funcionari.

Com a home de De Gaulle en política durant molt de temps, el gaullista d'esquerra va passar al Partit Socialista en 1974, més prop de Michel Rocard, recentment mort, que de Mitterrand: “Deixant el gaullisme per l'esquerra vaig entrar en el Partit Socialista per la dreta i al final vaig acabar en l'esquerra del PS… Però no crec que mai hagi canviat de lloc”. Des de 1981 va ser triat també per a l'Assemblea de Parlamentaris Europeus i ràpid vicepresident de la Comissió Europea.

En 1984, els nacionalistes canaris li van enfervorir per a reconduir la situació de Nova Caledònia. Va negociar des del lloc de ministre amb l'històric líder Jean-Marie Tjibaou una fórmula anomenada “independence-association” que va generar diverses polèmiques. Entre 1988 i 1995 va ser cap de l'Institut de Mons Àrabs. Després de la retirada, Pisani va ser membre del Consell Econòmic i Social de França.

El despropòsit alimentós dels pobles

Berhokoirigoin ha explicat en Laborari la importància que ha tingut en l'agricultura. En la dècada de 1960 va viure els canvis més importants que van conèixer els agricultors francesos i europeus des del càrrec de ministre Pisani. D'una banda, els ciutadans recordaven la fam i el racionament de la postguerra; per un altre, els pagesos exigien una vida digna i equiparar-se als altres treballadors. En aquest context va sorgir la famosa Política Agrícola Comuna PAC, que des de la dècada de 1960 va revolucionar el mode de vida i el paisatge de les zones rurals del Nord del País Basc.

En el PAC es van establir mesures per a aconseguir un augment de la producció agrícola, un veritable objectiu: garantir els preus independentment de la quantitat produïda, vigilar les fronteres per a protegir els productes europeus i donar prioritat als països de la Unió Europea en cas d'importació individual.

En la dècada de 1960 es va revolucionar tot el sistema de cultiu de la terra, es van mecanitzar els caserius, es van tecnificar les professions, es van avançar en la selecció de plantes i animals. Es necessitaven caserius de 30 a 50 hectàrees, per a això es va orientar la formació dels joves agricultors, l'ordenació del sòl, les estructures administratives, les lleis i les normes. El ministre Pisani va buscar el suport dels líders i grups joves sorgits dels moviments cristians per a fer front a les estructures envellides, que eren l'obstacle del canvi. Així va trobar al País Basc a Johañe Pitrau, jove agricultor i activista, com a bon interlocutor.

Però quan l'edat d'or de creixement de l'Europa capitalista va començar a esgotar-se, Berhokoirigoin diu que cal saber canviar quan una política d'agricultura que Pisani anunciés a partir de la dècada de 1980 ha aconseguit els seus objectius, que seguir en la mateixa direcció no suposava una sobreproducció, sinó un augment de la contaminació i ofegament financer.

En contra de la liberalització dels productes agrícoles, va reivindicar la sobirania alimentària dels pobles. Quan va parlar en Lurrama en 2006, el diari Gara va recollir el que va dir el vell Pisani: “De totes les regions de França, Euskal Herria és la que he trobat el vincle més estret entre l'home i la naturalesa i entre el medi rural i la ciutat. (…) Vostès creuen el que fan i diuen. Moltes organitzacions agràries no fan més que aparentar que estan fent alguna cosa, sense canviar res en la seva base. Vostès fan el que han dit i diuen el que creïn”.

Pisani va reconèixer en Lurrama que no era optimista sobre el futur de l'agricultura, que els sistemes productius dominants avui augmenten els desequilibris a tot el món, forçant als agricultors a abandonar els caserius per a buscar treball a les ciutats. Es va posar l'accent principalment en els pagesos d'Àsia i d'Àfrica que, per a no morir de fam, no tenen més remei que emigrar a les ciutats: “Això cal parar-ho. Aquesta gent famolenca ha estat educada en reverència i obediència, però ja arribarà el dia en què diguin: ‘Així no podem seguir’.