Les relacions de força de cada moment marquen la memòria d'un país o societat, més encara quan hi ha un conflicte violent o una guerra entre mans. Per això es diu que la història l'escriuen els vencedors. L'alçament de Franco de 1936 i el que des de llavors ha viscut a Espanya fins avui és una mostra més d'això. En primer lloc, 40 anys de dictadura franquista va devorar d'un mos la veritat, la justícia i la reparació dels perdedors.

L'Organització de les Nacions Unides va declarar al règim de Franco com a “feixista” en 1946, degut sobretot al fet que “l'Alemanya nazi d'Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini es van consolidar”. La 39 Resolució de l'ONU considera que “no representava al poble espanyol”, perquè es va construir “sobre la força”. No obstant això, l'opinió de l'ONU es va mantenir en peus de guerra enfront de l'aprovació dels Estats Units. Franco era un aliat més per a fer front a la “amenaça soviètica” i el reconeixement dels americans va portar amb si el dels altres països de l'ONU, encara que es tracta d'un Estat assentat sobre la força il·legítima.

68 anys després d'aquella resolució de l'ONU, l'Espanya del pp i del PSOE està orgullosa del camí recorregut per Espanya a través de la Transició. L'organització internacional més important, en canvi, va llançar un dur retret a Espanya en el XXVII Congrés dels Drets Humans de l'ONU. En el Congrés dels Diputats de 2014.Els dos informes presentats en el mateix reflectien la impunitat del franquisme a Espanya i l'obstrucció de la Justícia espanyola a la recerca dels crims del franquisme i de la Guerra Civil. No era la primera vegada, ja en 2012 els alts càrrecs de l'ONU van denunciar durament la política del Govern del pp sobre la veritat i la justícia. Altres organismes internacionals també s'han mostrat crítics amb la postura d'Espanya, com la Comissió Permanent de l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa per resolució de 2006; o la Comissió Superior de Drets Humans del Consell d'Europa aquest mateix any.

114.226 desapareguts de la guerra del 36 segueixen enterrats. Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes, després de Cambodja. Un total de 30.960 nens van ser robats pel franquisme i molts d'ells van ser lliurats a famílies del règim, però no s'ha obert cap recerca judicial per a esclarir el succeït i que els nens recuperin la seva identitat real. Tampoc s'ha obert cap recerca judicial sobre els 400.000 presos que van ser utilitzats com a esclaus i les empreses que els van utilitzar.

Atès que la Justícia espanyola no ha dut a terme cap recerca judicial sobre aquests crims, la jutgessa argentina María Servini els ha dut a terme sota diferents formes de justícia universal. A la fi de 2014, Servini va sol·licitar l'extradició de 18 persones que van ser denegades pel Govern d'Espanya l'any 2015. L'Audiència Nacional espanyola va prendre declaració a dues d'ells i va retirar el seu passaport. Chistof Heyns, Ariel Dizanky, Juan Méndez i Juan E. Els alts comissionats de l'ONU, Méndez, van criticar durament la decisió del Govern de Mariano Rajoy d'abandonar el país. En paraules dels dirigents del PP, en les hemeroteques es poden trobar desenes de declaracions de menyspreu per les víctimes del franquisme, “perquè són pesades amb les tombes” o perquè en la Guerra Civil de 1936 no es tracta de “dolents i bons”, entre altres coses.

Al llarg d'aquests anys ha recorregut el camí de la memòria, la justícia i la veritat del conflicte basc. El seu major problema no és que l'esquerra abertzale es negui a fer autocrítica o que ETA no lliuri les armes, sinó que està construïda en un esquema de vencedors i vençuts. I, per tant, per sobre de moltes bones voluntats, les principals conclusions s'estan fixant des d'aquest punt de vista. Per això, per exemple, l'Estat espanyol mai admetrà que hagi estat objecte de tortures sistemàtiques.