En el llibre s'explica la necessitat d'utilitzar el terme “dona racicada”.

Utilitzem aquest terme per a subratllar la construcció social de la raça, per a no silenciar aquest sistema de diferenciació que comporta la primacia d'uns i l'opressió d'uns altres. Malgrat el consens científic que les races biològicament no existeixen, aquesta categorització social és aquí i han de patir les races.

Dius que encara cal descolonitzar el coneixement.

A més del feminisme, cal descolonitzar les ciències socials en general. Les produccions científiques d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina no s'han tingut en compte durant molt de temps. Avui dia encara es menyspreen o es menyspreen, estereotipant com a exòtics. Les principals recerques sobre dones racistes han fallat sovint en els intents de considerar la veu d'aquests subjectes. A més, no han fet cas de les pròpies representacions de les dones racialitzades a través de les seves experiències viscudes. Així, participen en el manteniment dels estereotips: es configuren com a víctimes d'opressió patriarcal o religiosa, o com a víctimes de categories passives i sense agents.

Què contestes tu a la pregunta “És blanc el subjecte del feminisme?”?

Les vivències de les dones blanques han estat durant molt de temps subjectes del moviment feminista i de les teories feministes dominants. Per exemple, en les dècades dels 60 i 70, mentre el dret a la contracepció i a l'avortament era la reivindicació principal del moviment feminista mainstream, les dones negres i autòctones estaven preocupades sobretot per l'esterilització forçada; consideraven diferent la reivindicació del control del propi cos. Avui dia, el feminisme és cada vegada menys blanc: es reflexiona més sobre el lloc que cal destinar als sabers, experiències, vivències i lluites minoritàries, i les obres de les dones racialitzades són més ensenyades. Per exemple, són cursos complets dirigits a feminismes post-colonials, musulmans o negres. Però paradoxalment, dirigir un lloc extraordinari dins de l'estudi feminista també fomenta l'adhesió al feminisme blanc mainstream i a la diferenciació entre el coneixement feminista racista.

Quines són les claus d'un feminisme descolonitzat?

Cal tenir clar que no totes les dones estan en la mateixa situació i que vivim opressions diferents. Cal reconèixer també que com a dona blanca estem en un lloc privilegiat. Una vegada admès això, cal deixar la paraula a les dones directament afectades pel tema, ja que, com deia Bel Hooks, “som propietàries del moviment feminista”. La condició per a evitar el colonialisme i la prolongació de la infantilització és repensar les maneres de fer solidaritat: les dones blanques, actuant com a corretja de transmissió de les reivindicacions de les dones racialitzades, mostren un veritable suport actiu.

Sense interseccionalismo no hi ha subjecte “nosaltres” molt inclusiu.

Algunes dones viuen la imbricació de diversos sistemes d'opressió. A més del sexisme, l'heterosexismo per descomptat, també el racisme, per exemple, les dones racistes. No es tracta de dir que la vivència d'aquestes dones és pitjor o més greu, però sí qualitativament diferent, i de tenir clar que les respostes a aquestes injustícies seran diferents.

Utilitza el concepte de “deshumanització sexualizada”.

En la filosofia política, les teories de la justícia distributiva i de l'acceptació observen la injustícia i la desigualtat viscudes pels ciutadans. Les injustícies que sofreixen les dones racialitzades no poden limitar-se a l'accés a l'ocupació, a la renda, als poders o a les funcions –justícia distribuïdora–, o al coneixement positiu –teoria del coneixement– de la desigualtat cultural. Viuen la deshumanització: són considerats i tractats com menys que l'home. Ho senten, almenys, en dos àmbits: en el psicològic, la seva condició d'agent està negada i la seva capacitat d'elecció autònoma queda anul·lada. Per exemple, sentim dir que la dona que té un hijaba és forçosament alienada. En segon lloc, en el terreny físic viuen la violència sexual unida a la categoria de raça. Per exemple, quan se'ls lleva d'arrel la pañoleta musulmana o quan sofreixen insults vinculats al seu origen.

Una sola “dona” inclusiva o onze “nosaltres” petites?

La diversitat i la diferència són, a més de necessàries, fructíferes. Al meu entendre, la clau per a una veritable lluita d'alliberament consisteix a mantenir grups feministes diferents i fer aliances ocasionals. La valoració de les desigualtats en el feminisme serveix també per a evitar la recuperació de les forces marginals i l'eliminació de les quals estan en minoria per part de les principals perspectives.